Mor el director de cinema Ventura Pons als 78 anys

El director de cinema, guionista i productor català Ventura Pons ha mort aquest dilluns als 78 anys. Director d'una trentena de pel·lícules -la majoria a través de la seva productora Els Films de la Rambla S. A. fundada el 1985- es va convertir en un dels cineastes més prolífics en llengua catalana. Va adaptar textos d'autors contemporanis com Josep Maria Benet i Jornet; Sergi Belbel; Lluís-Anton Baulenas; Jordi Puntí, Ferran Torrent o Lluïsa Cunillé. També va dirigir una desena d'obres teatrals. Entre d'altres, va ser distingit amb la Creu de Sant Jordi, el Premi Nacional de Cinema i el Gaudí d'Honor de l'Acadèmia del Cinema Català.

Tristesa en el món de la cultura catalana: Ventura Pons, el reconegut director de cinema i destacat líder teatral, ha mort als 78 anys. Pons va fer el seu debut cinematogràfic el 1977 amb "Ocaña, retrat intermitent", una obra que va captivar l'atenció del Festival de Cannes el 1978, després d'una dècada dedicada al teatre, amb la direcció de vint espectacles memorables.

Amb una prolífica carrera que inclou prop de 30 pel·lícules, vint-i-una produïdes amb la seva pròpia companyia Els Films de la Rambla, S.A., fundada el 1985, Ventura Pons es converteix en una llegenda del cinema català. Va debutar al cinema amb els documentals ‘Ocaña, retrat intermitent’ (1977) i ‘Informe sobre el FAGC’ (1978). Després de la comèdia ‘El vicari d’Olot’ (1980), va crear la productora Els Films de la Rambla el 1985, amb la qual va produir llargmetratges com ‘La rossa del bar’ (1986), ‘Puta misèria’ (1989), i les comèdies ‘Què t’hi jugues Mari Pili?’ (1991), ‘Aquesta nit o mai’ (1991) i ‘Rosita, please’ (1993).

També formen part de la seva filmografia ‘El perquè de tot plegat’ (1994, Premi Nacional de Cultura i Butaca 1995) i ‘Mil cretins’ (2011), sobre relats de Quim Monzó; les adaptacions de les obres teatrals de Josep M. Benet i Jornet, ‘Actrius’ (1996, premi Butaca 1997) i ‘Amic/Amat’ (1998, premi Butaca i premi Ondas 1999), i de Sergi Belbel, ‘Carícies’ (1997), ‘Morir (o no)’ (1999, premi Ciudad de Huesca 2000) i ‘Forasters’ (2008); les adaptacions d’obres de Lluís Anton Baulenas, ‘Anita no perd el tren’ (2000), a partir del relat ‘Bones obres, Amor idiota’ (2004), sobre la novel·la homònima, i ‘A la deriva’ (2009); la coproducció internacional ‘Food of love’ (2001), estrenada en català sota el títol ‘Menja d’amor’, basada en una novel·la de David Leavitt; el documental musical ‘El gran Gato’ (2002); ‘Animals ferits’ (2005, premi Zinegoak); ‘La vida abismal’ (2006), sobre una novel·la de Ferran Torrent, i ‘La vida en l’abisme; Barcelona (un mapa)’ (2007), a partir de l’obra teatral de Lluïsa Cunillé.

El cineasta va estrenar l’any 2011 la comèdia ‘Any de Gràcia’ i el 2013, ‘Un berenar a Ginebra’, ficció documental sobre Mercè Rodoreda per a la televisió. També aquest any va estrenar el documental ‘Ignasi M.’ Posteriorment, va dirigir ‘El virus de la por’ (2015), el documental ‘Cola, Colita, Colassa (Oda a Barcelona)’ (2015), ‘Oh, quina joia’ (2016), ‘Sabates grosses’ (2017) i ‘Miss Dalí’ (2018), biografia de la germana del pintor. L’any 2020 va estrenar el musical ‘Be Happy!’.

La seva obra ha estat presentada amb èxit als millors festivals internacionals, destacant la Berlinale, on va mantenir una presència constant durant cinc anys, i ha estat aclamada en molts països del món.

La quinzena edició del FIC-CAT va reconèixer el 10 de juny de l’any passat la trajectòria del director i la seva defensa del català. En declaracions als mitjans, Pons va explicar que tenia entre mans diversos projectes cinematogràfics com ‘La meva princesa Asteca’, sobre la seva infantesa, o ‘Peace and freedom. The spirit of Catalonia’ sobre el triangle format pel doctor Trueta, Pau Casals i Charles Chaplin i un documental sobre l’actriu Claire Bloom.

Premis

La seva prolífica trajectòria va ser reconeguda amb el Premi Nacional de cinema de la Generalitat (1995), la Medalla d’Or del mèrit en les belles arts del govern espanyol (2001), el premi Honorífic del festival de cinema gai, lèsbic i transsexual de Bilbao Zinegoak (2005), la Creu de Sant Jordi (2007), el premi Gaudí d’Honor (2014) i el premi Jordi Dauder a la creativitat (2016).

Cinemes Texas

Pons va impulsar l’obertura al setembre de 2014 dels cinemes Texas al barri de Gràcia, que estaven tancats des del 1995. Uns cinemes projectaven reestrenes en versió original subtitulades en català i, per a films en català, en anglès. En aquella ocasió, Pons va assenyalar que es tracta de fer un cinema per la gent en versió original de reestrena preferent i de "recuperar uns cinemes que són molt populars i que la gent pugui venir a veure bones pel·lícules". "Les tres 'b' que deien les nostres àvies, bo, bonic i barat", va afirmar.

Va reprendre la iniciativa el març del 2017 als cinemes Albatros de València, sota el nom d’AlbaTexas, que el desembre del 2018 va adoptar el de Las Vegas, i que va tancar el març del 2019 per manca de públic.

Una de les seves últimes aventures va ser l'impuls per mantenir els cinemes al centre de Figueres. Rodant Miss Dalí a Figueres, EL 2018 el cineasta Ventura Pons va decidir llogar, restaurar i obrir el cinema Las Vegas que feia gairebé dues décades que era tancat. S’hi va invertir 1,7 milions d’euros, dels quals 350.000 provenien de l’Ajuntament. Només un any després, però, l’empresa va abaixar la persiana. Pel mig va haver-hi la crisi de la covid-19 i problemes d’insonorització amb la sala principal.

La seva empremta també es reflecteix en els premis Sant Jordi de la crítica de Barcelona i els reconeixements a festivals com Lima, Torí i Montpeller. La seva passió per les arts i la seva influència en la escena cinematogràfica catalana perduraran com un llegat que inspirarà generacions futures. La seva absència deixa un buit, però la seva obra continuarà brillant a través del temps.