Francesc Miralles traça un viatge singular per l’univers creatiu de l'empordanès Daniel Lleixà

«Sempre he cregut en l’atzar», afirma amb sinceritat Daniel Lleixà (1949). Ben segur va ser l’atzar el que el va dur a conèixer l’any 1979 al crític i historiador de l’art Francesc Miralles (1940) a qui, sense amistat ni coneixença prèvia, li va demanar si li escriuria la presentació del catàleg de l’exposició que duia a terme, aquells dies, a la galeria Matisse de Barcelona. Miralles ho va fer i de forma altruista «conscient que jo començava i no tenia un duro». Trenta-cinc anys després, el 2014, mentre Miralles investigava sobre el poeta visual Jordi Vallès, l’atzar va fer confluir de nou els seus camins. El resultat, a banda de l’amistat, és «un llibre singular», un llibre d’art poc habitual que apropa el lector, d’una manera molt definitiva, al món creatiu de Lleixà, una porta d’entrada a la seva manera de treballar i als motius que l’han anat empenyent, dia rere dia, a mantenir ferm el compromís i no abandonar.

Daniel Lleixà. Tòrcul i creativitat es va començar a gestar fa sis anys i durant tot aquest temps s’han anat superant entrebancs i perfilant aspectes. «Ha estat un part molt lent i a vegades el donava per perdut, però la tossuderia ho ha fet possible», somriu Lleixà del tot satisfet amb el resultat, «un treball que esdevé testimoni de la feina feta i definitiva» i que ha traçat, sense pressions «i amb la lentitud del cargol», l’afinada mirada de Miralles que, dins la seva dilatada trajectòria, ja supera la seixantena de llibres i els milers d’articles d’art publicats. Què li va interessar de l’obra de Lleixà? D’entrada, explica, «em va sorprendre que portés cinquanta anys fent gravats i que no es conegués res». Aquella descoberta, que va derivar en una exposició al Museu de l’Empordà el 2017 de la qual el mateix Miralles va presentar el catàleg, va dur-lo a explorar amb absoluta profunditat tota la producció de Lleixà, fins i tot els nombrosos blocs i quaderns on l’artista dibuixa cada dia i des de fa dècades.

Francesc Miralles planteja aquesta aproximació «global» al món de Lleixà com una crònica de set dies viscuts a la masia de Tonyà, a Garrigàs, on l’artista fa vida i té el taller que, com deia el també crític d’art Pep Vallès, esmentat i homenatjat per Miralles en el text, és l’espai creatiu on «es perfilen les idees essencials». Set dies viscuts, amb els seus matins i tardes, que serveixen per descobrir tant l’obra més pública com aquella que ha restat en la foscor i que l’historiador exalça i en dona el valor que es mereix «perquè complementa la visió del món i la creació» que té Lleixà. A ell l’anomena «creador» –com també han fet altres crítics– i reconeix que «la creativitat en Lleixà és la seva raó de ser». Respecte a això, l’artista es contempla com aquell que cerca i admet que quan ha tingut «èxit» això l’ha preocupat i l’ha dut «a buscar altres coses».

Durant molt temps, a Lleixà se l’ha conegut com «el pintor dels cels». Ell, diu, que no en renega, però matisa que «els meus cels són un suport, uns cels de laboratori pintats al taller i fruit de la meva mirada curiosa a la natura». Es defineix com «un manipulador de la realitat», un creador que busca «jugar, divertir-se» i transmetre-ho a l’espectador. Així, al llarg de més de mig segle de trajectòria, han sorgit històries sorprenents que Miralles testimonia i deixa per escrit: des de les diverses col·leccions creades, sempre úniques i mai repetides, fins a accions públiques com la dels antulls que va desenterrar a la plaça Triangular de Figueres l’any 1994, el sarcòfag de Sant Narcís que va crear el 1997 o l’homenatge pel centenari de Dalí. «Jo no pinto per fer bonic i el dia que no em sorprengui o no tingui il·lusió en entrar al taller, ja no tindrà sentit la professió», confessa tot afegint que «quan vaig decidir ser pintor vaig fer una opció i si tornés a viure, ho faria de nou».

Que Daniel Lleixà sigui més o menys conegut, comenta el crític, ha estat també qüestió d’atzar i, que se’n parli més o menys, «no vol dir que no pugui ser tant o més bo que altres». Per l’historiador, allò que és preocupant, és detectar com, després de la pandèmia, la premsa s’ha bolcat molt per reactivar el món de la música, el teatre, la literatura i el cinema, «però no ha fet res per la pintura, l’escultura i l’arquitectura, que han quedat mig arraconades, tot i el vessant de negoci que existeix». Això duu els creadors a patir «greus dificultats, tant per vendre com per ser reconeguts».

De Daniel Lleixà. Tòrcul i creativitat, editat l’Ajuntament de Garrigàs i dissenyat Roger Lleixà, destacar la imatge de la portada creada unint la meitat d’un autoretrat de Lleixà del 1969 i la meitat d’una fotografia seva del 2010. El volum es presentarà a Garrigàs aviat, tot i que no hi ha data fixada. Hi ha la intenció de fer-ho també a Figueres i Calonge, on Francesc Miralles té casa.