«La ciència-ficció no és un gènere encotillat, hi cap de tot»

Pau Planas (Girona, 1974) reconeix que d’infant ja escrivia contes i durant l’adolescència va continuar encara amb més interès. L’any 2007, quan va guanyar el premi Just M. Casero amb el relat de ciència-ficció La nau (Amsterdam), aquella afició íntima es va fer pública. Després ja vindrien les novel·les La ciutat de les finestres (2010) i L’empremta de Saturn (2018), també emmarcades dins les distopies futuristes, fins a la més recent, Espai en blanc, publicada per Spècula.

La ciència-ficció l’ha atrapat. 

Potser és el gènere amb el qual em sento més còmode perquè et dona molt marge de llibertat. La ciència-ficció, la fantasia o les distopies, no és un gènere encotillat que hagis de seguir molt un esquema, sinó que hi cap tot. Hi pots posar la imaginació que vulguis i et dona un marge amplíssim per escriure el que et vingui de gust. Per això, dins la ciència-ficció hi ha molts matisos, subgèneres, perquè hi entra de tot. Però jo sempre dic que no rebutjo els altres gèneres i no em tanco a escriure més endavant.

Espai en blanc torna a ser una distopia futurista.

Ho és perquè no mira enrere, descriu un lloc i un panorama que es podria situar en el futur.

S’evoquen coses que han passat, com una guerra, tot i que el lector desconeix molt.

No m’agrada donar informacions molt detallades, així deixo marge al lector per imaginar-s’ho a la seva manera. Sí, és futurista, però un futur molt proper, fins i tot, d’alguna manera, gairebé es podria situar en l’actualitat. A mesura que un llegeix, alguns indicis et fan deduir que l’acció és més avançada en el temps.

Descriu els escenaris i paisatges amb molt detallisme.

M’agrada i tendeixo a ser descriptiu. A vegades hi ha moments en què m’inspiro en la realitat com en un mini capítol on surt un personatge que fa un trajecte en bicicleta i aquesta descripció ningú diria que és de ciència-ficció, sembla realista actual, i, fins i tot, bucòlica, perquè està inspirada en un trajecte que jo faig en bicicleta per les hortes de Santa Eugènia. Ficat en el context de la novel·la, pren una altra dimensió.

Li dona un toc inquietant i desconcertant, com tota la novel·la.

Sí, hi ha un suspens, incògnites i misteris que, d’entrada, no es diuen. És l’atmosfera la que acaba provocant aquesta sensació estranya. No hi ha una tècnica concreta per generar-ho, surt així.

La història arrenca amb l’encàrrec que li fan a en Roc de dur un paquet d’Orsai, el poble on viu, a Bauma. Per fer-ho haurà de travessar l’Espai en Blanc.

Reprodueixo l’esquema clàssic de la novel·la èpica de cavalleria, fantàstica, fins i tot, és una estructura arquetípica de moltes novel·les, com la d’El senyor dels Anells: una persona que viu la seva quotidianitat i una altra que el fa sortir d’ella duent a terme una missió. Jo, evidentment, li he donat un altre aire. 

És el primer cop que utilitza el recurs del viatge?

A La nau ja ho proposava, però no amb aquesta estructura. En aquell cas, era un viatge en una nau. Aquí és amb autobús i el protagonista va a parar a una ciutat que no coneix.

Aquest Espai en Blanc és un espai de frontera.

És un no-lloc i a la novel·la és citat de diferents maneres. És una terra que ha quedat entremig de dos països que estan en conflicte, tot i que no entro en detall. Un no-lloc on no hi ha govern i hi regna la llei de l’oest, amb personatges que es prenen la justícia pel seu compte, cosa que li dona a la història un toc de western.

De tant en tant, però, apareix una bèstia sorprenent.

És el que li dona el toc desconcertant, l’aparició d’uns animals que són el símbol del desconegut. Bèsties estranyes que ningú no sap identificar i que, al final, s’aclareix, una mica, què són.

La novel·la s’estructura en dues parts i té un aire molt coral.

A la primera apareixen intercalats, a part del protagonista (en Roc), altres personatges que aparentment no tenen gaire relació, però, de mica en mica, es comencen a trobar, a lligar les narracions separades. I, a la segona part, tot pren un sentit i s’aclareixen alguns dels enigmes.

Des del seu últim llibre han passat sis anys, força temps.

Soc una mica caòtic, una mica anàrquic escrivint. Aquesta feia temps que la tenia, però en un moment donat la repesco, la retoco i l’acabo. És un procés lent, el que tinc, però escric quan puc.  

I la publica amb Spècula, un segell especialitzat en el gènere.

Estic molt content, perquè en l’any i mig que porten s’han fet un molt bon lloc i amb pocs títols publicats, molts amb molt bona acollida. Hi he treballat molt a gust i en destaco la cura de l’edició i les portades, que identifiquen molt bé el gènere i l’editorial.

També la del seu espai en blanc.

Aquest món en runes, envellit i arruïnat. És una visió futurista i esperem que el futur no sigui així. És el que fan les distopies, projectar endavant morts o pors cap on deriva la societat. Imaginar futurs. En origen es feien, i es fan encara, com un advertiment, un toc d’atenció: agafem la realitat actual i l’exagerem per advertir. A molts llocs del món, però, ja actualment és el panorama que es descriu a Espai en blanc o, fins i tot, pitjor.

Vivim en una bombolla.

Aquesta sensació hi és, exacte. A La nau també es tocava aquest tema, d’una manera diferent, perquè era una al·legoria d’un món molt idíl·lic que, en el fons, era molt fràgil. Potser sí que és un tema que repeteixo a les meves novel·les.