El salt de fe de Pablo Messiez

Quan a Joana d’Arc li van preguntar com sabia que qui li parlava era Sant Miquel, va contestar que perquè tenia veu d’àngel. «Com saps com és la veu dels àngels?», li van preguntar durant el procés que la va dur a la foguera. «Perquè tenia la voluntat de creure-m’ho», va respondre. D’aquella sentència sobre la predisposició a acceptar com a real allò que és inversemblant, el dramaturg Pablo Messiez n’ha extret el títol d’un dels seus espectacles i tota una reflexió al voltant del poder de la suggestió i del teatre com a acte de fe. Després de triomfar a Madrid i Barcelona i d’alçar-se amb el premi Max al millor espectacle de l’any passat, La voluntad de creer arriba aquest divendres al Teatre Municipal de Girona, ciutat a la qual l’argentí té una estima especial, perquè va ser un dels primers escenaris que va trepitjar a Europa, però on no es prodiga gaire, ja que no s’hi ha vist res seu des del 2015.

«Girona va ser el meu debut europeu com a actor i Temporada Alta és un festival de referència per tota la professió, però hi he tornat menys del que voldria», reconeix un dels grans noms de l’escena en espanyol, resident des de fa temps a Madrid, on ha gestat un espectacle que uneix el que fem a consciència, la voluntat, i el que no es pot explicar, la fe -«raó i impuls es necessiten l’un a l’altra», assegura- per parlar de religió i teatre.

«En cada espectacle neix una fe, que dura el que durarà la funció. Així com la religió només té sentit si algú creu, el teatre només té sentit amb la mirada de l’espectador», afirma Messiez.

El muntatge parteix amb el retorn a casa d’Amparo, que torna de l’Argentina amb la seva esposa Claudia, que està embarassada. Quan arriben a casa, tot està com ho havia deixat: la seva germana gran, Felicidad, viu amargada en una cadira de rodes; l’altra, Paz, s’autodefineix com una dona «soltera, poeta i borratxa» i el germà petit, Juan, està convençut que és la reencarnació de Jesús de Natzaret. Amb aquest context, les complicacions de l’embaràs de Claudia duran tota la família -i al públic- a un salt de fe que faci possible un miracle.

L’autor juga a tensar «la versemblança, perquè al teatre hi han de passar coses extraordinàries, fins i tot hi ha de passar el que no ha de passar», però reconeix que hi ha espectadors que poden no entrar en la proposta i que son convidats amablement a deixar la sala. «La creença sempre és en grup, en comunitat. Creure sol només et converteix en un boig. Al teatre passa el mateix, per això durant la funció demanem al públic que si algú no pot sostenir la creença, pot marxar. Ens fa pena, però el teatre és fràgil i depèn molt de l’energia del pati de butaques», diu.

L’argentí explora la relació entre ficció i realitat i voluntat i fe inspirant-se en la pel·lícula Ordet, de Carl Theodor Dreyer, en què un dels membres d’una família, encaparrat amb les idees de Kierkeggard, assegura ser Jesucrist.

Obsessionat en el clàssic de Dreyer des que estudiava a la universitat fins al punt de fantasiejar amb muntar l’obra de teatre de Kaj Munt en què s’inspira, Messiez ha retornat «multitud de vegades» a Ordet: «l’última escena, la de la resurrecció, és fascinant, per la posada en escena, la força de la ficció... Em vaig trobar davant la pantalla plorant, desitjant que el personatge tornés a la vida». «Quan va aparèixer el desig de treballar amb la creença, era inevitable tornar a una pel·lícula que ha sigut l’experiència més forta que he sentit com a espectador», continua el dramaturg i director, autor de títols com Las canciones o Los gestos.

De Dreyer a Berlanga

L’espectacle, plantejat com «un viatge que va de la ficció compartida que és la realitat a la pel·lícula i del color al blanc i negre», té, tanmateix, un to completament diferent de la cinta de Dreyer.

«Vam començar a treballar amb una escena de gran solemnitat, com al film, però grinyolava. Quan ens vam deslliurar de les referències, va aparèixer l’Espanya profunda, Berlanga i l’humor», apunta el dramaturg, satisfet de fer servir «el riure com a possibilitat de resurrecció». 

«No buscàvem l’acudit, però la situació és tan grotesca i inversemblant que parla molt del fet humà, i la cosa humana també és l’humor», diu Messiez, que actualment treballa en un text per a Les Impuxibles, la companyia de les germanes Peya, i està fent d’actor a Misericordia, una producció del Centro Dramático Nacional. 

Subscriu-te per seguir llegint