Luis Luque (Madrid, 1973) confessa que en totes les representacions que han fet fins ara de Poncia a Catalunya, el públic ha quedat meravellat. Prediu que al Teatre de Figueres, aquest diumenge, es repetirà l’experiència, que la gent «gaudirà i se sorprendrà perquè Poncia és una proposta molt plàstica i bonica i necessitem bellesa en aquest món tan lleig»

En aquest monòleg, interpretat per Lolita Flores, trobem la criada de Bernarda Alba resant per la mort d’Adela, mentre la casa resta en silenci. Poncia parla sola, però també amb Bernarda i les seves filles.

Poncia és el bell exemple de com un projecte antic pot renéixer amb més força i tot. 

Essent Miguel Narros el director del Teatro Español de Madrid li va oferir el paper de Poncia a Lola Flores en la producció de La casa de Bernarda Alba. Miguel, de qui he estat ajudant durant molts anys fins a la seva mort, m’havia explicat sempre que Lola Flores era una gran actriu dramàtica. Un dia, veient uns vídeos seus del programa La clave de TVE, ella explicava que tenia una pena molt gran perquè li havia trucat Narros per oferir-li el paper, però no podia. Aleshores penso que Lolita seria una bona Poncia i li envio un missatge proposant-li que, ja que no l’havia pogut fer la seva mare ni Miguel, per què no el fèiem nosaltres. I va dir que sí.

La proposta, però era diferent.

Sí, li vaig dir que volia fer un monòleg, rescatar tot el corpus de text del personatge i veure si hi havia un monòleg dramàtic unipersonal, per a una sola actriu. I em vaig posar a escriure.

Posar-se davant d’un text de Lorca imposa?

Lorca és un poeta, un dramaturg del poble, és popular, també a través de la seva història tan desgraciada i del seu assassinat per part dels feixistes. Hi ha una vida tràgica, segada i tallada, que políticament té moltes connotacions. Lorca és el paradigma de l’escriptor i artista lliure en una Espanya que anava a deixar de ser-ho en molt poc temps. Més enllà, però de tota aquesta connotació política o social que pugui tenir el poeta, els seus textos són del poble i estan arrelats a la cultura popular. I jo crec que a Federico, com a altres, no se li ha de tenir por, s’ha de fer l’amor amb ell, anar-se’n de canyes, prendre’s un cafè, no tractar-lo de tu a tu, però sí com un suport. Per això, durant tot el procés d’escriptura, tenia una fotografia d’ell, una espelma i li llegia en veu alta i li demanava si li agradava. M’he sentit molt acompanyat, que no he embrutat ni he maltractat un ídol. Al contrari, ha estat un homenatge a ell i a tota la seva escriptura. 

Aquest anar desgranant tan minuciosament l’obra, l’ha ajudat a detectar nous matisos? 

Lorca et posa secrets i en l’obra n’hi havia que ens ajudaven a travessar aquesta porta, com la mare de Poncia que, en un dels maltractaments de Bernarda, aquesta li diu que la seva mare és prostituta. Em va semblar molt interessant perquè generava obrir la via de la classe social, de l’estament, del maltractament, de sentir-se menor. Per això vaig escriure una mica sobre ella.

Quan s’adona que Poncia és el personatge central?

A mi, els personatges de les criades m’encanten, perquè jo vinc de la classe popular. Els meus pares eren emigrants andalusos que van venir a Madrid i els meus oncles van anar a Barcelona. Jo he viscut el classisme a casa. El meu pare era porter de finca i als anys 70 això suposava ser, una mica, el criat, no era un professional. En aquella infància i educació, vaig rebre molta informació i quan desenvolupo el meu art, aquests personatges em fascinen, perquè tenen molta saviesa popular, potser no la cultura acadèmica, però sí que coneixen els enigmes de la terra, els secrets dels senyorets, tenen molta informació i poder. Són personatges més interessants, tenen més racons.

En el cas de Poncia, com és la seva veu, quin món obre ella? 

De primer, la dignitat d’una dona, però també territori per optar per una nova educació dels homes perquè Pepe el Romano (personatge del qui tres de les germanes es disputen l’amor) és el paradigma del Don Joan, el paradigma del maltractador, de l’heteropatriarcat més terrible. Ella, doncs, posa en tela de judici com estan educats els homes, però també com ho estan les dones. Poncia parla també sobre el suïcidi. Jo agafo el personatge quan mor Adela, al final de La casa de Bernarda Alba. Hi ha una dignitat de les que ja no tenen nom, perquè antigament els suïcides eren esborrats de la família, era un descrèdit. Poncia parla del suïcidi com la dignitat del qui decideix posar fi a tot. I, al final, la llibertat per estimar, un element que està dins la meva trajectòria artística i al qual, sense intenció, hi torno una vegada i altra: la llibertat d’estimar a qui vulguis i en el moment que vulguis.

Com ha estat aquest viatge amb Lolita Flores? 

Lolita és una actriu molt rigorosa, molt compromesa en el sentit d’estricta, de disciplinada, i amb molt sentit de l’humor. Llavors, dins la tragèdia, amb Poncia hem rigut molt. És un camí, amb ella, suau, divertit. És el segon cop que treballo amb Lolita. Abans havíem fet Fedra per al Festival de Mèrida i tornaré a repetir.

Lolita Flores va visitar Figueres el 2015 revivint la Colometa de La plaça del diamant. Va acabar confessant al públic la por que havia passat, ja que era el seu primer monòleg teatral. 

Tenim la imatge que ens dona la televisió, els mitjans, però a les persones, quan ens deixen travessar els llocs de la intimitat, i en una sala d’assaigs has de deixar oberta aquesta porta perquè tens el cor i els budells posats allà. Jo m’oblido que és Lolita Flores. De cop és Lolita, Dolores, Lola, li dic de totes les maneres, i, de cop, apareix una humanitat, però la humanitat vista des de l’empatia cap a l’altre. És una dona a la qual li agrada molt estar a casa seva, que surt a treballar, però, si no, està a casa amb la família.

La proposta escènica, com l’ha plantejat? Crec que inclou moltes subtileses i elements.

És decidir si treus la criada pelant patates o l’eleves a la categoria d’heroïna tràgica, acompanyada d’una proposta plàstica en els paràmetres de bellesa i de signe poètic. Jo he utilitzat la metàfora dels llençols i de l’aixovar que cusen i cusen les filles i l’he convertit en teles vaporoses de seda que poden ser un mur, com les parets de la casa de Bernarda, poden ser les teles que cusen o el vent de llibertat. Una gran estora taronja, com els camps de blat, i tot és una coberta de seda meravellosa. Ella utilitza pocs elements: el bastó de govern de Bernarda; una gerra i quatre gots de llet, el signe de les filles i una tela.

Quina Poncia veurem a escena, quina Poncia volia retratar? 

És una Poncia d’arrel, una Poncia profunda, tràgica amb algun element d’humor, però ella troba a faltar Adela i la plora. Lolita té arrel i profunditat, i està fantàstica en aquest paper.