A la llum de les sis cordes

En la foscor de l'escenari, un record a l'absent: una cadira buida sota la campana de claror que emetia un poderós focus. La travessaven unes línies de llum, sis, com les cordes de la guitarra, un motiu que s'aniria repetint al llarg dels més de cent minuts d'espectacle.

A la llum d'aquesta guitarra lluminosa, els zapateaos prodigiosos de la bailaora Sara Baras van homenatjar dissabte el mestre Paco de Lucía a l'Auditori de Girona. La coreògrafa i ballarina gaditana va omplir la platea per a l'estrena a Catalunya de Vuela, amb què celebra els vint-i-cinc anys de la seva companyia tot recordant un dels seus referents.

Acompanyada per set músics i un cos de dansa integrat per cinc dones i un home, Baras va desplegar el tribut al guitarrista amb una quinzena de peces agrupades en quatre actes, embolcallada per música del d'Algesires, però també per la guitarra de Keko Baldomero.

Les arrels es van fer presents a Madera, un acte marcat pel blanc i negre i la força del tacón, reforçant el diàleg de la guitarra i la dansa amb els cops d'un bastó que el cos de ball va fer sonar com un peu més.

La contundència del zapateado va dissoldre's a Mar, amb les bailaores descalces i vestides de blau, movent-se al so de la música i les onades, fins que la solemnitat d'unes campanes i una olor d'encens que va arribar fins a les primeres files de butaques van donar pas a la ràbia, però també l'acceptació de la pèrdua, de Muerte.

La celebració i el color van irrompre al final, amb Volar, que va culminar amb el públic marcant el ritme a Baras amb les mans.

Vuela va acabar de nou amb negre, però un negre festiu, trencat altra vegada per les sis cordes de llum, per celebrar una companyia que forma una comunitat ben travada al voltant d'una estrella del flamenc i mostrar un profund respecte al mestre.

Subscriu-te per seguir llegint