«Tancar-nos a casa durant la pandèmia va ser una salvatjada»

A «Els dies robats», Blanca Busquets relata l’experiència d’un grup de persones en una casa d’un petit poble dels Pirineus, que arran d’una ordre governamental, es veuen obligats a allargar indefinidament l’estada 

Veient el tema del llibre, es diria que en el confinament per la Covid, s’ho va passar bé. 

Què diu ara! Fins i tot vaig patir depressió. Vaig encadenar angoixa rere angoixa, per la incertesa de no saber quan podríem sortir, cada setmana ho allargaven una mica més... I quan van obrir la veda, vaig caure en depressió. Vaig trigar tres mesos a sortir-ne.

Amb aquests precedents, gosa fer una novel·la sobre un confinament?

Feia temps que buscava com tancar uns quants personatges en un lloc. Ho havia fet en «Tren a Puigcerdà» durant dues hores, però això no és res, RENFE ho fa cada dia, d’aturar-nos dues hores. Volia que fos durant dies i no se m’acudia res, si m’hagués inventat una pandèmia el 2018, m’haurien dit que no era creïble. La pandèmia em va inspirar, però en la novel·la no n’hi ha. Almenys ara a ningú estranya que la gent s‘hagi de tancar a casa.

Fins i tot vaig patir depressió. Vaig encadenar angoixa rere angoixa, per la incertesa de no saber quan podríem sortir, cada setmana ho allargaven una mica més

No li passa que si mira enrere sembla irreal, el que va ocórrer?

Sembla irreal i em sembla també que era inconstitucional, tancar-nos a casa.

D’això no se’n parla gaire. 

Tancar-nos a casa va ser una salvatjada. Puc entendre el confinament dins del mateix municipi, però a casa no. Per favor!

S’apuntaria a Gran Hermano?

Ara, no, però no li estranyi que de joveneta m’hi hagués apuntat. No és tan dur com un confinament, de Gran Hermano en pots sortir quan vulguis. A més té una durada determinada, mentre el confinament no sabies fins quan s’allargaria. M’hi apuntaria perquè sóc escriptora i m’agrada observar la naturalesa humana. Els de la novel·la, per exemple, són ficticis, però si hagués estat tancada amb ells, m’ho hauria passat pipa analitzant-los.

Sembla irreal i em sembla també que era inconstitucional, tancar-nos a casa

El Pirineu és un lloc misteriós?

És un lloc aïllat. Per això m’ha anat bé, per a localitzar-hi la novel·la. Encara que sigui en un lloc fictici d’un poble fictici.

Li agrada més el poble o la ciutat?

El poble. Jo sóc totalment de poble (riu). Les ciutats m’agraden, estic contenta de passar tres dies a la setmana a Barcelona per la feina. Però em continuo sentint de poble.

Tothom oculta alguna cosa del seu passat? 

Absolutament tothom, segur que vostè també.

Absolutament tothom oculta coses del seu passat, segur que vostè també

Bé, però aquí el que pregunta sóc jo, i vull saber que oculta vostè.

(Riallada) Ui, no acabaríem mai. Tothom té ferides d’infància, traumes d’anys enrere... que no sempre s’han anat solucionant. Quan surten, esclaten, i a vegades de manera ben curiosa.

Parlant de gent tancada, vostè ha estat a la presó...tot i que no com a presa.

Vaig estar dos anys a Can Brians i vaig muntar un cor de música amb els presos.

De què serveix, la presó?

De res. Sóc antipresons. Estic contra qualsevol situació on es tanquin les persones. Segurament em diran il·lusa i em preguntaran què faria.

Què faria?

Crec que hi ha altres opcions, hi ha persones que no han trobat prou coses sanes a la seva vida. Amb el cor que vaig muntar a la presó, aquelles persones, que estaven acostumades només al cop de bastó, van fer un canvi brutal. S’hi van comprometre. La música els canviava, molts van acabar dedicant-s’hi. La música va ser la seva barca de salvament.

No puc escriure ni una ratlla escoltant música. En canvi, escoltant gent, sí

La música amansa els presos?

I totes les feres. A mi, cada vegada que veig reixes, se m’oprimeix el cor.

Prefereix llegir o escoltar música?

Llegeixo més que escolto música, però totes dues coses alhora, no: o l’una o l’altra. Li diré més: no puc escriure ni una ratlla escoltant música. En canvi, escoltant gent, sí, ja que sóc la gran de vuit germans, i quan vaig començar a escriure, tancada a l’habitació, sentia tot el sarau a fora. 

Vostè és també filòloga: ens hem d’anar acomiadant del català?

Espero que no, però no les tinc totes. Depèn de nosaltres saber-lo mantenir, mai no depèn dels altres.

Per conservar el català, multar i sancionar per, no serveix. Fins i tot en general, no només en la llengua

Sancionar serveix d’alguna cosa?

Les coses funcionen millor en positiu, premiant qui fa alguna cosa. Multar i sancionar, no serveix. Fins i tot en general, no només en la llengua.

Subscriu-te per seguir llegint