«El Quixot volia ser el ‘Harry el Sucio’ de la seva època»

Aquest dissabte (20h) i diumenge (18h), Cascai Teatre presenta a La Planeta «Un tal Quixot», una adaptació molt sui generis del clàssic, barreja de música, col·laboracions espontànies i humor, protagonitzada per Marcel Tomàs i Toni Escribano 

Vostè tampoc no recorda com es deia el lloc, on va néixer? 

Ha, ha, i tant: a la clínica Bofill, a Girona.

Què ensenya el Quixot?

Hòstia, jo em vaig quedar fascinat pel personatge, perquè té similituds amb mi. A vegades m’hi sento identificat.

Que avui tothom va atabalat, tio, que entren al teatre amb cara de la mala hòstia, i ho intento canviar

És vostè una mica quixot?

Una mica quixotesc. Fer teatre és viure d’explicar històries, i és el que fa el Quixot amb els seus deliris. Intenta fer un món millor, jo també vull que la gent surti del teatre transformada, millor. Que avui tothom va atabalat, tio, que entren al teatre amb cara de la mala hòstia, i ho intento canviar.

Quixot es diu també de la persona que lluita contra impossibles. És el seu cas?

Vol una cosa més impossible que intentar viure del teatre? Et passes el dia omplint papers, fent burocràcia, demanant permisos... És una quimera, tio. I més una companyia petita, d’Ullà.

Tothom que parla del Quixot l’ha llegit?

És el segon llibre més llegit de la història, només darrere del catàleg d’Ikea. O era la Bíblia?

Vol una cosa més impossible i quixotesca que intentar viure del teatre?

No li sabria dir.

Hi ha moltes trames i subtrames, té un llenguatge ric, és molt dens... No tothom té prou paciència. Te l’has d’agafar en petites dosis, com si beguessis xupitos. Pots trigar un any a acabar-lo, o deu, però el gaudeixes segur.

La seva senyora és el seu Sancho, Marcel?

Ja ho pot ben dir. Ella és el seny i jo la rauxa.

Aniria de copes amb en Quixot o amb en Sancho?

Hòstia, amb en Quixot! Amb les seves volades, seria una passada, tio.

El Quixot és el segon llibre més llegit de la història, només darrere del catàleg d’Ikea. O era la Bíblia?

Confon molins amb gegants? És a dir, es confon d’enemic? 

Miro de no equivocar-me. Ara bé, els molins ja no molen blat, avui són d‘energia eòlica, i els que lluiten contra les grans empreses i el poder són quixots. Ho adaptem així, a l’espectacle. Tampoc és que en 400 anys les coses hagin canviat gaire

Sempre hi ha contra qui lluitar.

El Quixot volia ser el Harry el Sucio de la seva època. Volia arreglar el món a cops d’espasa. Era apassionat i romàntic, fins al punt d’estar enamorat d’una dona que no existeix.

Millor no idealitzar l’amor?

El fet romàntic de buscar l’amor i no trobar-lo, és brutal. És molt bonic, perseguir l’amor impossible.

I una mica còmic, almenys per qui ho llegeix.

És una obra molt còmica, em permet jugar molt. No ens l’acabem. Portem trenta bolos i encara anem descobrint coses. I les incorporem a l’obra, és clar. L’últim que hi he afegit és la descripció que fa de Barcelona com a «delicia de sus moradores, amparo de los extranjeros...»

Barcelona sí, que sembla que ha canviat, amb el temps.

És que Barcelona està molt perduda, Soler.

És molt bonic, perseguir l’amor impossible

«Después de a los padres, a los amos se ha de respetar como si lo fuesen». Segueix aquest consell de Quixot?

Respectar els amos com si fossin pares? No sé què dir-li. És que en Cervantes era molt controvertit. I probablement era feminista, descriu unes dones molt empoderades. Un paio molt complex, el van tancar a la presó...

Hi ha res més espanyol que fotre mà a la caixa?

(Riallada) Si encara passa ara, al segle XVI devia ser can pixa.

«Envidia, raiz de infinitos males y carcoma de las virtudes».

Si l’enveja t’ajuda a créixer i fotre-li nervi a la vida, és sana. Però envejar per envejar...uf, gasta molta energia.

Si encara ara es fot mà a la caixa, al segle XVI devia ser can pixa

«Siempre deja la ventura una puerta abierta a las desdichas». L’alegria dura poc a casa del pobre?

Això és molt mediterrani. Els catalans sempre estem patint per si acaba arribant una desgràcia. Mai ens relaxem.

S’assemblen el Quixot i el caràcter empordanès?

Crec que sí, els empordanesos són molt arrauxats, molt artistes. El Quixot era un artista, a la seva manera. De petit, els dibuixos animats del Quixot em tenien fascinat.

Ja li va néixer aleshores la idea de fer-ne una obra?

No , no. És que l’anterior espectacle el vam fer sobre Shakespeare.

La penya en general té molt mala llet, avui hi ha gent que s’ofèn per tot

No s’està de res, oi?

No sabíem què fer per superar Shakespeare. Buscava un tòtem, una bèstia. I teníem el Quixot aquí mateix!

I a més, ja portava vostè un pentinat molt quixotesc.

No, tio, m’he deixat el cabell així expressament per l’obra (riu). Adaptar-lo ha sigut una feinada, hi ha molta mandanga, és complex.

No ha sortit cap purista a criticar que jugui amb el Quixot?

De moment, no. I això que la penya en general té molt mala llet, avui hi ha gent que s’ofèn per tot. Han vingut experts i en surten contents. És un espectacle divertit i ja està. Als puritans els agraden els fragments textuals que recito, i als altres, la part gamberra.

La gent jove no té ni puta idea de qui és el Quixot, nien Sancho ni res, 'aquests qui són? Deixa’m estar'

Almenys tothom sap qui és el Quixot.

La gent gran sí, però la gent jove no en té ni puta idea. Ni Quixot, ni Sancho ni res, «aquests qui són? Deixa’m estar».