Christina Rosenvinge: «Safo té un missatge tan actual que feia pop precristià»

«Safo és furiosament moderna perquè parla molt dels sentiments, de l’aquí i l’ara», assegura Christina Rosenvinge sobre la protagonista del seu darrer treball, Los versos sáficos. El disc reinterpreta des del pop contemporani la poeta grega que fa més de 2.500 anys cantava a l’amor lèsbic i escrivia versos sobre el desig sexual sense lligar-lo a la procreació.

L’àlbum, que presentarà dissabte 2 març a l’Auditori de Girona, arriba després de l’espectacle Safo, un encàrrec del Festival de Teatre Clàssic de Mèrida en què la cantant va assumir la coautoria de la dramatúrgia i la direcció musical, component i interpretant les cançons.

Estrenat el 2022, aquell encàrrec que Rosenvinge ha convertit en «una cosa personal» va servir per acostar-la a una figura de la qual tenia un coneixement molt vague. «Per mi Safo era la que dona nom al fet sàfic o lèsbic i havia vist la seva imatge representada al Prado, però no tenia clara la seva dimensió i la seva història», explica l’intèrpret sobre un personatge gairebé mític del qui pràcticament no se sap res, més enllà que els seus poemes van néixer per ser cantats i que cap altra dona va assolir la seva popularitat al món clàssic. Versionada després de morta, Safo ha influït artistes durant segles.

Primer amb l’espectacle, i ara amb el disc, Christina Rosenvinge ha volgut «tornar-li la música als seus poemes». Com sonava la música de Safo és un misteri -l’escriptura musical va arribar més tard- però sí que «està clar que feia cançó popular, que era una mena de pop star de l’època i que tenia molt d’èxit, per això l’he tornat al pop, que era el seu lloc», assegura.

Rosenvinge ha adaptat «molt lliurement» els poemes sàfics a la cançó pop actual, «entenent el pop com un gran ventall de gèneres, amb aires folk, pop electrònic, temes més clàssics que podrien evocar uns lieder...». «He intentat jugar molt perquè em resultava divertit i ha sortit un disc molt eclèctic en què la unitat la donen les lletres, amb un missatge tan actual que podríem dir que feia pop precristià», apunta.

«La moralitat de l’època era clarament una altra, però ella i les seves acòlites retien culte a Afrodita, que era la deessa de l’amor i del desig, no de la llar. Ho deslligaven totalment, parlaven del moment, de deixar-se endur pels sentiments i del plaer dels sentits, això és totalment contemporani», assegura l’intèrpret, que també posa l’exemple de cançons com Poema de la pasión, amb els símptomes del desig sexual, o Hoy duermo sola, una lletra que parla d’acceptar la mortalitat i no resistir-se a envellir.

Acompanyada per Amaia Miranda a la guitarra, Irene Novoa al baix, teclat i cors i Xerach Peñate a la bateria, als concerts Christina Rosenvinge parteix de Los versos sáficos, sumant-hi també cançons prèvies que al·ludeixen a mites clàssics o tenen certa inspiració sàfica com Canción del eco, Mi vida bajo el agua o Ese chico, «temes que questionen la predominància heterosexual del pop», assegura, tot i que reconeix que la tria ha estat difícil perquè la seva especialitat són les cançons d’amor.

Una carrera «atípica»

Passats trenta anys de Que me parta un rayo, el seu debut en solitari després d’Álex & Christina, Christina Rosenvinge admet que ha tingut una carrera «atípica», «com gairebé totes les dones artistes». «Jo vaig tenir la sort de tenir èxit molt jove i no haver parat mai, però és excepcional i això és trist perquè segur que pel camí ha quedat molta gent», assevera. «El ritme de la carrera femenina sol estar marcat per la maternitat, cosa que és un inconvenient però també un avantatge, perquè quan els fills creixen i les dones poden tornar a tocar sense estar pendents de casa, és com treure un lleó de la gàbia, viuen una segona joventut», sosté.

L’artista, que recorda com en els seus inicis es va trobar amb «un cert descreïment» sobre si era realment la compositora i productora dels seus treballs -«ho havia de reafirmar amb certa insistència, no com els meus companys masculins»-, considera que els temps han anat a millor. «Abans quan la dona es dedicava a la música era perquè tenia el seu propi projecte. Ara hi ha moltes dones autores i comença a haver-hi moltes músiques professionals per fer una banda amb dones, cosa que fins ara era inusual», apunta.

Als cartells, però, es mantenen les diferències. «Els caps de la indústria solen ser homes encara, i això fa que encara tendeixin a ser continuistes amb el cànon masculí. No tots, però passa, per això encara trobem menys dones als festivals d’estiu, per exemple», tot i que remarca que «també hi ha homes lluitant activament contra aquest clixé, i per això d’aquí uns anys no serà així».

Subscriu-te per seguir llegint