Valentí Almirall i l’origen del periodisme polític català modern

«Una mirada nova de la figura que desvetllà el catalanisme polític». Això és, segons els responsables d’Editorial Base, el que ofereix el llibre Valentí Almirall. Quan tot va començar, de recent aparició i amb el qual l’historiador Josep Maria Figueres (Vilanova i la Geltrú, 1950) torna a estudiar la polièdrica figura del periodista, advocat i polític Valentí Almirall (Barcelona, 1841-1904), considerat un dels pares del catalanisme modern. Figueres, col·laborador de Diari de Girona, té altres treballs sobre Almirall, i en aquesta ocasió se centra en el seu paper com a «creador del periodisme polític català modern», desgranant la seva evolució i aportant la relació del seu miler d’articles. Amb ell, diu Figueres , «el periodisme polític català passa de l’aspecte purament doctrinari a la dimensió de periodisme contemporani amb la persuasió i argumentació característiques del segle XX». 

En el pròleg, el també historiador Jordi Casassas Ymbert apunta que el llibre se centra en «dues de les grans preocupacions intel·lectuals i professionals que han motivat el treball de reflexió i recerca de la ja dilatada trajectòria de Figueres: la figura, significació i obra de Valentí Almirall i Llozer, del que ja s’ocupà en la seva tesi de llicenciatura, i el paper de la premsa en el modern desenvolupament de la Catalunya contemporània».

Quan se li demana què té Almirall perquè li hagi dedicat tantes hores d’estudi, des de la seva tesi doctoral fins a aquest últim treball, Figueres respon que «els historiadors, quan ens dediquem a una qüestió, sovint ens costa de treure-hi la banya, amb Almirall des de la meva primera incursió el 1984 amb una antologia d’articles polítics fins al recent Quan tot va començar li he dedicat la tesi de llicenciatura amb la seva biografia, la tesi doctoral sobre el seu Diari Català (1999) i la recopilació de l’obra completa en els dos primers volums (2009 i 2013), resta pendent d’edició el tercer volum. M’hi he dedicat perquè sóc historiador, català, interessat en el segle XIX i la història del periodisme, i la intersecció de tots aquests aspectes són els homes de la Renaixença com Àngel Guimerà, director de l’important diari La Renaixensa però del que hom només es fixa en la seva poesia i teatre i no en el seu periodisme, Enric Prat de la Riba... Però qui comença aquest procés és Valentí Almirall i d’ací l’interès».

Figueres detalla sobre Almirall que «pel que fa a la ideologia, és alhora un teòric (llibres, articles...) i un organitzador (creació de diaris, els Congressos catalanistes...). En aquest camp és un dels grans teoritzadors del federalisme aplicat a Catalunya i del mateix concepte aplicat a l’Estat, ho fa amb estudis conceptuals però també expositius, especialment dels seus dos grans models de referència, Estats Units i la Confederació Helvètica coneguda com Suïssa, federalisme i confederalisme o sigui una unió dins el tot, mai uniformitat, o una unió entre parts iguals». També el considera un personatge clau en l’aparició del catalanisme: «És el primer en presentar una reivindicació sobre aspectes puntuals i vitals, no historicistes, així la llengua discriminada, l’economia i el proteccionisme, la protecció del dret civil català, etc. I ho farà amb encert, assolint l’èxit que les seves idees arribin a la societat. Fracassa políticament en no tenir base social, Catalunya és diversa i el pensament religiós i conservador era molt important i qui guanyarà eleccions serà Enric Prat de la Riba i la seva Lliga de Catalunya».

Figueres remarca igualment l’activitat periodística d’Almirall, en la qual «també hi trobem dues vessants, com a editor i director creant publicacions algunes de tant impacte com un diari -El Estado Catalán- a Madrid! o el primer diari en llengua catalana –Diari Català- i altres, i com a periodista, fent tant d’articulista polític d’actualitat amb una prosa àcida i viva, directa i clara, com de cronista de viatges per Europa, Espanya, Andorra... excel·lint en ambdues per una dimensió molt propera a l’actual expressió del periodisme precís, allunyat de l’ampulositat i retòrica de l’època».

Precisament està vinculada al periodisme la principal novetat que, segons Figueres, aporta el seu treball al que ja se sabia sobre Almirall: «Es considerava que era un assagista i que col·laborava en premsa però amb el cens dels articles i el detall de la seva tasca es veu com del 1868 fins el 1888 sempre té un diari o setmanari on projectar el seu pensament. També incloc dades del viatge a Andorra, fou el primer periodista català en fer-ho». Altres aportacions del volum són sobre «la seva visió de la llengua catalana, que el preocupa al llarg de la seva vida pública i li dedica molts textos, essent dels primers en analitzar-ne l’ús social, o la seva vinculació amb el Memorial de Greuges del qual fou redactor i promotor...».

Subscriu-te per seguir llegint