DeWolff: «Si decideixes quina banda vols ser i quina música tocar, tot és més avorrit»

Els holandesos presenten dissabte al Black Music Festival el disc «Love, death & in between», que suma aires de soul al seu blues rock amb pinzellades de psicodèlia

Els tres integrants de DeWolff, en una imatge promocional.

Els tres integrants de DeWolff, en una imatge promocional. / Satellite June

Alba Carmona

Alba Carmona

«Sovint, quan fem un disc nou, ens diuen: ‘ui, és diferent, perdreu seguidors’. Jo sempre penso a la inversa, en els nous seguidors a qui agradarà. El més important és fer el que vols tu», resumeix Robin Piso. Juntament amb els germans Luka i Pablo Van de Poel van fundar l’any 2007 DeWolff, una banda adolescent que amb els anys s’ha obert camí per Europa amb una barreja de blues rock amb pinzellades de soul i psicodèlia. Oberts a tota mena d’influències, ara que ronden la trentena, el trio holandès té al darrere vuit àlbums d’estudi, dos de curta durada i tres en directe que els han valgut un premi Edison -un Grammy holandès- i poden presumir d’haver girat amb artistes com The Black Keys, Wolfmother i Deep Purple. Dissabte seran al Black Music Festival, en un concert a La Mirona de Salt en què presentaran el seu darrer disc, Love, death & in between, amb aires de soul i jazzy, mentre treballen el següent, previst per finals d’any.

«Quan començàvem pensàvem que podríem decidir quina música volíem fer i ens veiem com una surf band, però al primer assaig ens vam adonar que la cosa seria diferent, i n’estic molt content: ho deixem fluir. Estem molt interessants en la música en si mateixa, no en un tipus concret, per això estem oberts a tots els gèneres. L’important és fer la música des del cor, no amb un ordinador o intel·ligència artificial, perquè és quan et toca de veritat», continua.

«Els tres estem constantment junts, no parem de contaminar-nos pels interessos comuns, i quan fem música tot això surt. Per això al llarg dels anys hem fet diferents tipus de música: primer música psicodèlica com Pink Floyd o The Doors; després vam canviar cap a sons més complexos i rock opera i ara el soul és el que més ens inspira. Tot el bagatge que portem és allà constantment i això és el que ho acaba fent interessant: si decideixes quina banda vols ser i quina música tocar, tot és més avorrit, perquè el gènere t’encasella», diu l’integrant d’un grup que va treure el seu nom del personatge de Harvey Keitel a Pulp fiction. 

El disc, marcat per les cançons d’amor que no giren l’esquena al dolor i al sacrifici, és la resposta als temps foscos de la pandèmia, perquè l’arribada de la covid els va enxampar amb material acabat de sortir del forn que no van poder presentar en viu. «Escriure cançons i després no poder-les mostrar en directe és com tenir un fill i no poder-lo ensenyar al món, va ser molt decebedor. Ara teníem clar que volíem que l’experiència de la gravació, en si mateixa, ja fos molt especial i celebrar que estàvem junts», assegura.

És per això que, tot i tenir el seu propi segell i un estudi de gravació a Utrecht, la banda es va tancar a la Bretanya francesa, en un dels més estudis més grans d’enregistrament vintage, 100% analògic, d’Europa. Així gravant directament a cinta en directe, van sumar al trio original una colla d’instrumentistes i coristes amb qui van crear una «bombolla» durant setmanes, «convivint de ple».

«Volíem tornar a sentir la connexió humana una altra vegada, perquè la música és compartir», explica el teclista sobre un disc que va néixer inspirat per una experiència a l’església del cantant i reverend Al Green a Memphis. «Allò ens va fer pensar molt en com fèiem música i quin paper havia de tenir per nosaltres, perquè a vegades els músics ho compliquem tot i ens n’oblidem. El que fa Al Green és que un grup de músics no facin melodies complexes, sinó simplement que toquin amb molta energia, creant una cosa màgica amb el públic», explica Robin Piso, que afegeix que les cançons de l’àlbum que presentaran a Salt van en el mateix sentit: «no tenen grans complicacions musicals, però estan pensades per sentir l’energia que la pandèmia ens havia pres».

Tot això és el que intenten transmetre també en directe: «ens agrada l’estudi, però DeWolff és sobretot una banda de directe, és una de les nostres millors coses». «El fet de ser només tres persones que fa tants anys que es coneixen fa que hi hagi molt d’espai per a la improvisació i l’espontaneïtat, que siguem molt flexibles per respondre al que el públic ens transmet», diu el músic, que assegura que DeWolff té «una connexió molt especial» amb el públic espanyol.

Subscriu-te per seguir llegint