La nit de San Fermín que ho va canviar tot

La matinada del 7 de juliol del 2016, en plenes festes de Sant Fermín, una noia de 18 anys va patir una violació grupal en una porteria de Pamplona. L’impacte del cas, per la violència infligida pels cinc agressors, la seva actitud cap a la noia i el posterior viacrucis judicial van despertar l’interès del dramaturg Jordi Casanovas, que abans de la sentència ja va començar a treballar en les transcripcions del procés per dur-les al teatre, com ja havia fet amb el cas Gürtel a Ruz-Bárcenas.

Aquelles transcripcions judicials «plenes de detalls que expliquen com es fa un agressor de forma individual i la construcció social d’un agressor, la cultura masclista que hi ha al darrere», assenyala l’autor, són l’únic material amb què va construir Jauría, un espectacle dirigit per Miguel del Arco que, pel tractament del cas, sense morbo i convidant l’espectador a buscar què hi ha dels atacants en cada un de nosaltres, va sumar premis i lloances allà on la pandèmia li va permetre anar.

Estrenat el 2019 a Madrid, on va fer dues temporades, després de voltar per Espanya i Llatinoamèrica i guanyar dos premis Max, al millor espectacle i a la millor adaptació, va tenir una vida curtíssima a Catalunya, amb només tres bolos, un dels quals al teatre El Jardí Figueres a principis del 2021. 

Tres anys després, Jauría té una segona vida amb una producció catalana amb un repartiment nou, amb Ángela Cervantes, Carlos Cuevas, Artur Busquets, Francesc Cuéllar, Quim Àvila i David Menéndez. Aquest dissabte arriba al Teatre Municipal de Roses i el 22 de març al Municipal de Girona abans de fer temporada a Barcelona.

El vistiplau de la víctima

Vista amb perspectiva, aquella nit de San Fermín van canviar moltes coses en la mentalitat de la gent, i el cas de la Manada va ser un punt d’inflexió social que va desembocar en la llei del només sí és sí, però aixecar aquell primer muntatge va ser un risc, amb el procés encara era molt recent, i abans de l’estrena hi va haver «queixes de totes les bandes possibles, denúncies, pintades al carrer, comentaris dels advocats de la defensa...», diu Casanovas, resident des de fa anys a Girona.

Els responsables de l’obra van rebre el vistiplau de la víctima i la seva família a través dels seus advocats, i van encetar una relació que el director Miguel del Arco manté encara ara: «se’ls ha repreguntat si tiràvem endavant la nova producció i han tornat a dir que sí, perquè van tenir una sensació que Jauría va formar part del procés de recuperació».

Aixecar el muntatge de nou, però, tampoc ha sigut senzill. «Tothom que s’implica en aquest projecte ho fa amb certs dubtes, tot i que no tants com la primera vegada, perquè sabem tot el que ha passat, però requereix un compromís i una descàrrega emocional enorme», assenyala l’autor, ja que un dels mèrits de Jauría és que intenta que l’espectador es posi en la pell d’ella des de l’agressió al judici, però també en la dels agressors, sense posar en dubte la seva culpabilitat en cap moment.

Que ara els interpretin cares molt conegudes pel públic, diu Casanovas, pot jugar a favor d’aquesta idea de mirar-los a ells per veure’ns a nosaltres: «és molt fàcil convertir els agressors en monstres, tenir alguns actors propers, que a més han hagut d’afrontar el personatge sense jutjar-los, potser esgarrifa més».

L’impacte, explica, s’ha deixat notar en les funcions per al públic general, però especialment en l’escolar, en sessions com la que van fer fa uns dies a Figueres per a alumnes de secundària. «És fort, perquè s’hi toquen coses que els joves tenen molt pròximes. En aquests anys hem viscut situacions molt impactants, amb noies aixecant-se i explicant als companys que li havia passat coses semblants, per exemple», detalla.

La «teatralitat» dels detalls

El text és en castellà perquè surt literalment de les declaracions del judici, unes transcripcions en què Jordi Casanovas va trobar detalls «molt teatrals». «Quan l’espectador és a la sala, sigui veient un Shakespeare o una obra contemporània, ha d’endevinar què s’està dient sota les paraules. Entre línies, davant del tribunal ells mostraven una manera de fer i de pensar que no és la que deien, i això és el que desarma», assevera, perquè «tot i intentar mostrar el millor d’ells mateixos davant del jutge, sense adonar-se’n deien coses terribles a partir dels detalls».

«Una noia pot voler passar-s’ho bé, fins i tot voler embolicar-se amb cinc nois, però el que no vol és que la tracti malament i això és el que ells no van entendre i el que es filtra en les seves declaracions. No li van dir adeu, li van prendre el mòbil, no van interessar-se per com estava... són petits detalls que demostren que només la veien com un tros de carn, i això no ho desitja ningú», continua.

L’actriu que interpreta la denunciant també fa de fiscal, l’única altra dona del judici i la veu de l’empatia en un procés judicial molt dur per a la víctima, que havia de ser modèlica a ulls de tothom. El procés de revictimització s’accentua també a l’escenari, quan els cinc actors que posen cara als violadors també fan de jutges i advocats de la defensa.

Passats els anys, l’espectador que veurà la segona versió de Jauría és diferent del de la primera? Sí, però no tant: «Possiblement, l’espectador d’ara ho pugui disseccionar racionalment d’una altra manera, però l’espectacle té un contingut emocional que fa que et desarmi emocionalment, t’atropella. L’impacte és el mateix, però quan s’acaba t’adones que sense aquest cas no hi hauria llei, ni el cas Alves... és un cas que va canviar la història del nostre país».

Subscriu-te per seguir llegint