Miquel Berga ens guia al país on les coses es fan d’una altra manera

Sempre és d’agrair que en un matí de dissabte fred i plujós com el d’ahir, hi hagi una presentació de llibre en la qual refugiar-se. Ja se sap que els joves a penes llegeixen i els lectors de llibres tenen ja una edat respectable, així que cal protegir-los. Fos perquè feia -ja era hora- mal temps, fos perquè l’autor i el llibre s’ho valien, l’Espai 22 estava avui al matí ple de gom a gom per a assistir a la presentació d’«Un país estranger», de Miquel Berga. Tan de gom a gom, que ni els responsables de l’espai portant sense parar cadires de qui sap on, han aconseguit que tothom pogués seguir l’acte assegut. Un servidor de vostès n’és l‘exemple. 

Jordi Balló i Xavier Pla han acompanyat l’autor, entre estossecs del públic que no s'han aturat en l’hora llarga que ha durat l’acte -ja he dit que els lectors de llibres són gent de salut delicada a causa de la seva edat- i entre cares conegudes de la cultura gironina, com el conseller Joaquim Nadal o l’escriptor Antoni Puigvert, aquest lluint un sorprenent bigoti de principis del segle XX, que ara deuen estar de moda, perquè cada vegada hi ha més jugadors de futbol que en porten. Ja sé que aquesta és una crònica cultural i no social, i que, per tant, els ornaments labials d’un escriptor són cosa seva, però vagi en el meu descàrrec que el «país estranger» a què es refereix el llibre de Berga no és altra que el passat -ho ha deixat clar d’entrada en Xavier Bosch, per si algun despistat buscava algun altre país al títol-, així que no és descartable que en Puigvert es deixés el bigoti expressament per a la presentació del llibre. Si el passat és un país estranger, un bigoti errolflynesc és el passaport que n’atorga la ciutadania.

Classificat en la «no-ficció», el llibre ens transporta a la Guerra Civil, la postguerra, l’emigració i l’actualitat

«El passat és un país estranger, allà les coses es fan d’una manera diferent». Un anglòfil com Miquel Berga -un dels més reconeguts experts del continent en George Orwell- no podia deixar de conèixer la cita amb què L.P. Hartley va obrir la seva novel·la «El missatger». Cita que aniria bé que coneguessin els que avui pretenen revisar el passat, o pitjor, jutjar-lo amb ulls actuals. Miquel Berga es val d’aquest peculiar país estranger, el passat, per recórrer el temps de la guerra, la postguerra i l’actualitat, sabent que cadascuna d’aquestes èpoques és un país diferent, encara que geogràficament siguin el mateix. Traça a «Un país estranger» tota una xarxa de petites i grans històries creuades, de pobles inundats per decret, de vides sacsejades per la guerra i la repressió posterior, d’exilis polítics i d’emigracions econòmiques, de gent humil que lluita amb dignitat. 

L’inici pot semblar novel·lesc, fins que el lector s’adona que no ho és, o no ho és del tot, o no ho és gens, vagi a saber el lector. Miquel Berga ha construït un llibre d’això que ara s’anomena «no-ficció», categoria en què habitualment s’hi encabeix la morralla que ningú sap on classificar. No és el cas de Berga, que la dignifica. Comença la història l’any 2018, quan un matrimoni belga de classe mitjana, decideix comprar una casa als voltants de Tossa de Mar. La casa resulta estar molt a prop d’un antic hotel, Casa Johnstone, que durant la Guerra Civil va ser adaptat pels seus propietaris com a refugi per a un nodrit grup de nens republicans, alguns dels quals procedien de Mequinensa, a la Franja catalanoaragonesa. L’home, fill d’espanyols emigrats a Bèlgica als anys seixanta, acaba descobrint que entre aquests nens hi havia el seu propi pare i el seu oncle. La sorprenent troballa és el principi d’un retrobament amb la història familiar. Troballa que, per cert, té molt de real, de «no-ficció», encara que tingui a veure amb un país estrany i llunyà, com és el passat.

Subscriu-te per seguir llegint