«Vaig dir que faria la pel·lícula amb la llibertat amb què ells fan discos»

Han vist Los Planetas la pel·lícula sobre Los Planetas?

La va veure Jota [cantant i guitarrista de la banda] i de fet ha vingut a l’estrena. Però ell somiava amb una altra pel·lícula: a ell li hauria agradat una en pla disc conceptual sobre un personatge al qual ha abandonat la seva parella i com les drogues, la creativitat i l’amor poden trobar alleujament al sofriment de la vida. A ell no li interessava una pel·lícula sobre una banda fent un disc, perquè, em sembla normal, és el seu dia a dia, no li sembla interessant. Però jo des del principi els vaig dir: «Farem la pel·lícula que volem, amb la mateixa llibertat amb la qual vosaltres feu els vostres discos. I si no és així no farem cap pel·lícula». Encara que no és la pel·lícula que a ell li hauria agradat que féssim sé que li ha trobat molts assoliments.

I què tenia aquesta història per a dedicar-li tant d’esforç i temps?

Doncs diverses coses. Una, la meva fascinació per la música. Vaig pensar que aquest projecte era una manera de passar molt de temps convivint amb músics i a mi m’inspira i m’ajuda per a treure idees cinematogràfiques estar en contacte amb gent d’altres disciplines. I després un altre aspecte que m’interessa, la línia granadina, aquesta línia que va des de Lorca, passa per Val Del Omar, creua per Morente, Lagartija Nick i va a los Planetas. Per a mi va ser un canvi brutal en la meva manera d’entendre l’art i la vida. Aquesta línia són gent que ha treballat sempre intentant no repetir models gastats, sempre amb un punt d’inconformisme, de continuar buscant... I volia dialogar amb aquesta tradició en la pel·lícula.

Segundo premio recupera en molts moments aquesta faceta seva de documentalista.

Precisament ara tinc moltes ganes de fer documental. De fet, estic treballant en varis, però en concret en un sobre flamenc i modernitat. Sí que vam fer molta feina de documentació i amb l’equip d’art per a recrear la Granada d’aquella època, i hi ha detalls que els fans dels Planetes reconeixeran i gaudir. Per exemple, El Planta Baja, que és el local on van fer el primer concert de la seva història, es va cremar; continua funcionant però ja amb una altra façana i interior, i nosaltres les hem recuperat. I la guitarra que toca Dani Báñez [que incorpora a Jota en la pel·lícula] és la guitarra amb la qual Jota va fer el disc, els teclats són els teclats que tenia Banin quan va fer el disc... I al costat de tot aquest treball superlaboriós, hi ha altres coses inventades, intuïtives o directament arbitràries.

El rock and roll és un treball en equip, com el cinema, no?

No ho havia pensat fins avui, però Segundo premio és com Lady Halcon, de Richard Donner: es recorda del lema «Estan condemnats a viure eternament junts i sempre separats»? Perquè això els passa a Jota i a Florent: es necessiten, s’estimen, s’adoren, però alhora, tota l’estona es volen separar i no s’aguanten més, però segueixen aquí després de 30 anys. Els membres de l’equip ens vèiem reflectits: era la història sobre una banda volent fer un disc, nosaltres volíem fer una pel·lícula, intentant arribar a Nova York per a rodar el final quan havia pressuposat igual que ells van aconseguir acabar de gravar i barrejar el disc a Nova York... Al final, el treball en equip és fonamental en tots dos costats.

I és indicada Segundo premio per als qui no són fans dels Planetes?

Clar. De fet, ho experimentem ja en el rodatge: en l’equip tècnic hi havia gent d’una altra generació, més joves, o d’altres països, que no coneixien a Los Planetas i han pogut descobrir-los. I l'hem ensenyat a amics que tampoc són fans i els ha agradat la pel·lícula pel que és, independentment de si el que expliquem va passar així o no.

Consulta aquí totes les notícies de Diari de Girona

Subscriu-te per seguir llegint