«Els lactants són els únics que porten les regnes de la seva vida»

Avui surt a la venda «Un idioma nou», el nou treball de Xarim Aresté, que presentarà el 6 d’abril al Teatre Municipal de Girona, dins del festival Strenes

Un idioma nou? Amb qui es vol entendre?

Amb mi.

No s’hi entén, normalment?

Arribo a algunes conclusions amb les quals estic d’acord, però encara no m’entenc del tot. No acabo d’entendre com és possible que jo funcioni.

Amb el nou idioma s’entén millor amb vostè?

Sí, m’està ajudant molt a comprendre la meva naturalesa.

No acabo d’entendre com és possible que jo funcioni

Tan complicada és? 

Tant com la de vostè (riu).

No pot ser.

No crec que hi hagi gaires diferències.

L’idioma, la llengua, uneix o divideix?

La llengua serveix per dividir, per separar. Només serveix per això. Òbviament, la paraula no és la cosa. De la cosa no en sabem res, és molt més profunda. L‘únic que sabem de la cosa, és la paraula.

El cor sembla que està molt a prop, però arriba molt lluny. Només en veiem la superfície però té una gran profunditat, passa com amb el mar

Quina distància hi ha fins al cel?

La mateixa que fins al cor.

Tan poca? 

El cor sembla que està molt a prop, però arriba molt lluny. Només en veiem la superfície però té una gran profunditat, passa com amb el mar. Pocs dels que han arribat al fons del cor, n’han tornat.

Vostè hi ha arribat?

He arribat força enllà i he tingut la sort de tornar.

Quan escolto realment la consciència, aleshores vaig bé

Porta les regnes de la seva vida?

A estones vull pensar que sí. Però després veig que no.

Quan no les porta?

Quan m’adono que estic obeint idees que no neixen de la meva consciència. Neixen d’altres llocs, com ara inèrcies o de la por. Quan escolto realment la consciència, aleshores vaig bé.

No hi estem tots, sotmesos a inèrcies, pors o modes? 

Els lactants són els únics que porten les regnes de la seva vida. Més enllà d’ells, ningú.

Esmorza amb diamants?

Això, si esmorzés (riu)! No esmorzo amb diamants, però a vegades pagaria el que fos per un cafè.

La veritat és cosa més bonica i alhora més dolorosa que existeix

Costa, assumir la veritat?

La veritat és cosa més bonica i alhora més dolorosa que existeix. Em refereix a la veritat de cadascú, perquè de veritats, n’hi ha tantes com de mirades.

No m’ha dit si costa assumir-la.

Ens costa aguantar-li la mirada a la veritat. Normalment girem el cap. Perquè assumir la pròpia veritat implica haver de fer una transformació. I sovint no tenim el valor de transformar-nos.

Quines flors s’han marcit?

S’han marcit totes.

Pots trobar eines per passar per damunt del sofriment, aquest sí que es pot evitar. Però ni el dolor ni la bellesa són evitables

Alguna li sap més greu?

Sí, és clar, però entenc que la bellesa i el dolor són coses irrenunciables. Pots trobar eines per passar per damunt del sofriment, aquest sí que es pot evitar. Però ni el dolor ni la bellesa són evitables.

S’ha amagat alguna vegada per espiar la casa d’algú que li interessa?

La casa no, però visc davant d’una plaça on van joves a fumar porros. L’altre dia en vaig veure dos que estaven follant.

Què va fer? No s’hi sumaria...

No van ni immutar-se, no em devien veure. Visc a la casa on vivia el meu iaio, ell hauria sortit i hauria cridat «cagumdéu!». Jo encara no ho he fet mai (riu).

Visc davant d’una plaça on van joves a fumar porros. L’altre dia en vaig veure dos que estaven follant

Canta que «res no és com creia». Però què és el que més l’ha decebut?

(S’hi pensa) Aniré lluny. De petit vaig saber que els reis eren els pares, però encara pensava que el tió era màgia. Ja era grandet quan vaig saber la veritat del tió.

Subscriu-te per seguir llegint