«El comunisme ha fracassat perquè mai va ser capaç de fer paper de vàter»

El colombià Héctor Abad Faciolince, que va retratar a El olvido que seremos l’assassinat del seu pare a Medellín (Fernando Trueba en va fer una excel·lent pel·lícula), va estar a Olot participant al Mot, festival literari que continua a Girona a partir de demà

El Mot es dedica aquest any a la no-ficció. Essent colombià, no li deu caldre ficcionar gaire.

Colòmbia és un país ple d’històries de tota mena, de doloroses i de maques. I a més, quan tens una família nombrosa i et dediques a observar-la, allà hi ha de tot. No cal inventar quasi res. En un país així i en una família així, ha passat de tot.

En aquest país i en aquesta família hi ha hagut fins i tot l’assassinat del seu pare.

Han passat massa coses i tot. A mi m’ha sobrat vida. És tanta vida que a vegades no sé per on començar a escriure-la.

Han passat massa coses i tot. A mi m’ha sobrat vida

Vostè està present als seus llibres, directament o no. 

Tot i que soni egoista o fins i tot egocèntric, només aconsegueixo tenir el meu propi punt de vista. El món només el veiem a través dels nostres ulls i la nostra ment. En literatura és irremeiable que tot passi pels filtres del jo i de la consciència, que tradueix a paraules les sensacions i les experiències.

També hi és molt present la família.

Avui molta gent denigra la família. Cadascú parla de la festa segons com l’hi va. Vaig tenir la sort de créixer en una família on sempre em vaig sentir estimat. Jo també vaig estimar molt. I estimo. No detesto la família, tampoc no en sóc el gran defensor, però no hem sigut capaços d’inventar una millor manera de conviure. La família et pot destruir, perquè té molta força. Però si admetem això, hem d‘admetre també que la família et pot construir, et pot crear una fortalesa interior que et durarà tota la vida.

La família et pot destruir, perquè té molta força. Però si admetem això, hem d‘admetre també que la família et pot construir, et pot crear una fortalesa interior que et durarà tota la vida

«La familia hace más llevaderas nuestras carencias», diu un protagonista de Salvo mi corazón, todo está bien.

És que aquest llibre va d’un capellà, i en general els capellans no tenen família. O consideren que ho és la comunitat.

Un capellà que vol tenir-ne.

Per casualitat li toca anar a viure amb una família i de cop diu «però si això és meravellós, m’ho he perdut tota la vida!». En canvi, al marit que acaba d’abandonar aquella casa, la família li semblava el pitjor, avorrida i insuportable. Hi ha gent que vol marxar de la família i d’altra que hi vol entrar.

I vostè com està del cor?

Mentre escrivia aquest llibre em van operar a cor obert. 

Un moment: va tenir problemes cardíacs quan ja havia començat a escriure un llibre sobre problemes cardíacs? 

És molt perillós escriure sobre qualsevol cosa, perquè quasi sempre et passa (riallada).

És molt perillós escriure sobre qualsevol cosa, perquè quasi sempre et passa

La següent novel·la, que sigui sobre algú a qui toca la loteria.

Mmm... hi pensaré. Els humans creiem que les paraules són màgiques, que atrauen o rebutgen fets. Jo més aviat creia que els aparten... fins que vaig escriure aquest llibre. Em pensava que m’evitaria problemes cardíacs i me’ls va portar.

Espero que no l’operés el mateix metge que opera al capellà.

Per sort, era un metge molt millor (riu). Ara porto amb mi una vàlvula de pericardi d’una vaca, i de moment tot va bé.

Li fa pena menjar filet de vedella, ara?

He, he, em van oferir també una vàlvula de porc, i arreu dic que la vaig rebutjar perquè sóc jueu. Que és mentida, és clar. Molt millor la de vaca sagrada.

Els humans creiem que les paraules són màgiques, que atrauen o rebutgen fets. Jo més aviat creia que els aparten... fins que vaig escriure aquest llibre

Hem de viure a poc a poc?

Hem de desaccelerar. En un món lent on no passés res i les notícies no et perseguissin, potser recomanaria accelerar la vida. Però en el món vertiginós que tenim des de mitjan segle XX, convé aprendre a viure a poc a poc.

Ha conegut les «pajilleras santas» que retrata, que feien la feina alhora que el senyal de la creu?

(Riallada) No, m’ho va explicar un amic espanyol.

En el món vertiginós que tenim des de mitjan segle XX, convé aprendre a viure a poc a poc

No les va conèixer de primera mà, mai millor dit?

Ha, ha, no, no les vaig conèixer. Segons sembla, treballaven a Madrid.

Diu el seu capellà: «El que reza y peca, empata». M’ho aplicaré, és molt còmode.

És una dita molt colombiana. El catolicisme és molt estrany, jo no sóc creient però té una cosa molt maca: facis el que facis, te’n pots penedir i quedar net. Ara, que també és molt injust que, en canvi, si has comès un pecat just abans de morir, hagis d’anar a l’infern només perquè no has tingut temps de penedir-te (riu).

Creu en la resurrecció?

No hi crec, ni en la de l’esperit ni en la de la carn. Ja ho voldria. M’agradaria molt tornar a veure els meus amics morts, els meus pares morts, la meva germana que va morir de nena... És una il·lusió humana molt maca, però em penso que és només això.

M’agradaria molt tornar a veure els meus amics morts, els meus pares morts, la meva germana que va morir de nena... És una il·lusió humana molt maca, però em penso que és només això

«El papel higiénico es más urgente que el de escribir», li he llegit.

(Riallada) A Colòmbia del paper higiènic se’n diu paper indispensable. Diuen que si la Creació fos perfecte, no existiria el paper de vàter, per innecessari. Jo crec que el comunisme ha fracassat perquè mai va ser capaç de produir paper de vàter.

Amb això no comptava Marx.

Cubans, soviètics, hongaresos... sempre estaven demanant que els enviéssim o portéssim paper de vàter. Es veu que fabricar-ne és bastant complex, els comunistes no en van aprendre (riu).

Subscriu-te per seguir llegint