«La meva àvia s’alegrava en català i també s’enfadava en català»

L’argentí Eduardo Álvarez Tuñón ha estat a Catalunya per parlar del seu nou llibre, El tropiezo del tiempo, una col·lecció de relats basats en la vida real, ubicats al segle XX, en el context de la Guerra Civil i l'emigració entre Argentina i Espanya

Tenint avantpassats catalans, quan arriba aquí nota alguna cosa?

Noto alguna cosa al cor. Sobretot quan sento parlar català, perquè la meva àvia es deia Júlia Massip Coll i va néixer a la Rambla de Barcelona. El meu besavi era perruquer a la Rambla, vull dir a la mateixa Rambla, amb la cadira al carrer, a inicis del segle XX. L’idioma català em sona a música de la meva infància.

Temps convulsos, aquells.

Molt. Van venir a Buenos Aires abans de la Guerra Civil.

Jutjar és també comprendre

Se li notava la catalanitat, a l’àvia?

En alguns menjars catalans que feia. I també en el parlar, perquè la meva àvia s’alegrava en català i s’enfadava també en català. La llengua materna sol ser la de la felicitat i de la dissort (riu).

Com a jutge que ha sigut, jutja als protagonistes dels seus relats?

Ja he jutjat tant, que miro de no jutjar. Tot i que jutjar és també comprendre. No pots jutjar si no comprens, així que miro de comprendre els meus personatges.

A l’Argentina van jutjar els responsables de la dictadura. A Espanya, no.

Mmm... Crec que és millor haver jutjat. No he viscut la Transició espanyola, tinc la sensació que va ser més calmada que la nostra. Però em sembla que sempre és millor jutjar, si més no les víctimes tenen la satisfacció que s’ha fet justícia. Encara que la satisfacció no sigui plena, perquè la justícia no és divina, és humana.

No he viscut la Transició espanyola, tinc la sensació que va ser més calmada que la nostra. Però em sembla que sempre és millor jutjar, si més no les víctimes tenen la satisfacció que s’ha fet justícia

La ironia, que tant utilitza en escriure, és més necessària en la literatura o en la vida?

És necessària en tots dos àmbits. Ara bé, tret del darrer conte d’aquest llibre, que és una trobada fictícia amb el meu pare mort, tota la resta estan basats en històries reals. M’agrada treballar amb fets reals inversemblants, aquells que el lector diu «de debò això va passar?».

Ja que és acadèmic, i entre nosaltres: serveix de res, la RAE ?

(Riallada) Crec que d’alguna cosa serveix.

A banda dels dinars i tiberis, vull dir.

He, he, és un lloc interessant de diàleg. En un lloc de resistència contra aquest món on tot és una mica superficial i frívol. Amb els defectes que tenen sempre les institucions centenàries, és clar.

La RAE és un lloc de resistència contra aquest món on tot és una mica superficial i frívol

Per què la immigració està avui més mal vista que en l’època dels seus avis?

A l’Argentina, la meitat som descendents d’espanyols, i l’altra meitat, d’italians. M’he criat en un país d’immigració. Crec que abans hi havia més acceptació social, menys discriminació, menys por al diferent. També hi havia una altra forma d’integrar-se, aquells immigrants no tenien religions tan extremes.

Vázquez Montalbán va dir en un llibre que l’Argentina té tres ídols intocables: Gardel, Borges i Maradona.

Ara hi hauríem d’agregar en Messi. En Gardel, per descomptat. En Borges... és més polèmic, les seves posicions polítiques i les seves ironies no sempre eren ben tolerades

Abans hi havia més acceptació socialals immigrant, menys discriminació, menys por al diferent. També hi havia una altra forma d’integrar-se, aquells immigrants no tenien religions tan extremes

Tenen importància? No es pot ser un gran artista i un fill de puta?

I tant, a la història n’hi ha molts. Hi ha grans escriptors que van ser fills de puta. I després n’hi ha que, sense tenir una ideologia aberrant, no eren bones persones. Sap què passa? Si ets un gran escriptor, la història tot ho tapa, avui no sabem si Homer era un fill de puta (riu).

És veritat que en Gardel canta cada dia millor?

I tant, ho fa cada dia millor. I va tenir la sort, si se’n pot dir així, de morir en el seu apogeu.

El somriure de Gardel és per als argentins com el somriure de la Gioconda

Una gran sort.

Com va dir el clàssic, moren joves els elegits dels déus. D’aquesta manera, en Gardel mai no va tenir decadència. I a més, el seu somriure és per als argentins com el somriure de la Gioconda.

No puc deixar de parlar amb un argentí sense preguntar-li com va amb en Milei.

Em preocupa molt. El veig un exaltat, crec que té una relació de menyspreu amb la cultura. Li veig polítiques molt contràries a la gent. Fa por. Cal donar-li temps, però no m’agrada.

L’Argentina té molta tendència al populisme, però és que en Milei té algunes coses... desequilibrades

El populisme triomfa arreu.

Sí, i l’Argentina té molta tendència al populisme. Però és que en Milei té algunes coses... desequilibrades. Parla amb els seus gossos morts (riallada)!

Subscriu-te per seguir llegint