Rescaten un manuscrit inèdit sobre un viatge de deu dies per l’Alt Empordà monumental l'any 1870

Al segle XIX, a Garriguella, es va viure una gran emigració de població a l’Argentina. Sis dels onze fills d’Antoni Sucarrat Aymar (1820-1896) i Dolors Turbau Vidal van viatjar-hi cercant nous horitzons. Quasi dos segles més tard, des de l’Argentina, un dels rebesnets de Sucarrat, Pasqual Viejobueno, tot investigant la genealogia de la família, va descobrir llaços amb l’historiador Arnald Plujà. En contactar-hi, li va fer saber que conservaven documentació dels seus avantpassats, entre ella un manuscrit inèdit d’Antoni Sucarrat en el qual descrivia un fabulós itinerari monumental que el va dur a recórrer, durant deu dies l’any 1870, des del Port de la Selva, passant per Sant Pere de Rodes, Santa Helena, Quermançó, la Ciutadella de Roses, Peralada fins a Vilabertran. La qualitat del text va dur Plujà a cercar complicitats en dos rebesnets de Sucarrats, Fernando García i el mateix Pasqual Viejobueno, que el van transcriure, i en els filòlegs Pep Vila i Enric Prats, per tenir cura de l’edició i les notes corresponents en català. El llibre, que acaba de veure la llum sota el títol Del Port de la Selva a Figueres i es presentarà aviat, té un alt valor testimonial essent «una extraordinària radiografia, als inicis de la fotografia, de com eren aquests monuments fa cent cinquanta anys». De moment, el llibre es pot trobar a les llibreries La Ploma i Edison de Figueres, i Corominas del Port de la Selva.

Antoni Sucarrat va ser un hisendat amb moltes propietats i explotacions, entre les quals Arnald Plujà destaca la productiva pesquera que tenia el comte d’Empúries als Aiguamolls. Sucarrat, però, també era un home molt culte i un prolífic escriptor amb una obra extensa que actualment conserven els seus descendents argentins. De fet, com assegura Arnald Plujà, si aquest manuscrit, escrit en castellà i que així s’ha mantingut en l’actual edició, s’hagués publicat en el seu temps, a Sucarrat ara se’l situaria com un dels precursors de l’excursionisme científic «al costat de Carles Bosch de la Trinxeria o Jaubert de Paçà», un rossellonès que li fou coetani i que va visitar aquest territori escrivint-ne unes memòries el 1833.

El guiatge de qui fou sagristà a Sant Pere de Rodes

En el cas del viatge d’Antoni Sucarrat, que emprèn a la vora dels cinquanta anys i que el duu a travessar bona part de l’Empordà, aquest posa el punt de partida en el Port de la Selva. Aquí cercarà «un bon coneixedor de la muntanya de Verdera». Trobarà el seu guia, i no podria haver estat millor, en l’hostaler de la fonda de cara a mar on s’hostatja, ja que l’home, de jove, havia estat sagristà, ajudant de l’arxiver del monestir de Sant Pere de Rodes i un dels darrers a abandonar el convent després de l’exclaustració. De fet, quan el visiten junts, es troben un monestir «abandonat, sense monjos, però on l’espoli no s’havia consumat del tot, malgrat que estava en el seu punt àlgid». Qui espoliava el monument eren «la gent dels pobles que durant més de mil anys havien estat oprimits i pagant uns censos molt elevats. S’emporten el que poden: un arrenca una porta, una pilastra, una columna, un pedestal... però no amb la consciència de robar, sinó pensant que tota la riquesa de Sant Pere havia estat a costa d’ells». Es dona la circumstància que la família materna de Plujà, el 1870, eren masovers al mas Margall de Sant Pere de Rodes «i tancaven les cabres i les vaques dins l’església i a Santa Helena». De fet, la parella també visita el poblat on encara contemplen l’altar, decorat amb dues figures de marbre i el castell de Sant Salvador menys destrossat que avui en dia. La narració de la visita se sustenta en els diàlegs entre els dos personatges que «uneixen l’experiència d’un i la cultura de l’altre».

El llibre, complementat amb tot de fotografies antigues facilitades per diferents arxius públics i privats, es divideix en catorze capítols en els quals Antoni Sucarrat fa una descripció del paisatge, dels monuments tal qual els troba i dels fets històrics i tradicions que hi tingueren lloc. Ho fa amb habilitat alternant la descripció, la narració i els diàlegs, tot amb «un vocabulari i una fluïdesa verbal» que evidencien el seu bagatge com a creador autodidacte. Arnald Plujà, que ha escrit en català el pròleg que obre el llibre, recorda com el pare de Sucarrat havia estat mestre de minyons i havia compilat una important biblioteca que el fill devia consultar. De fet, elaborant el llibre, Plujà ha localitzat la casa pairal dels Sucarrat, actualment reconvertida en apartaments, tot recordant que ell mateix hi havia jugat de petit i havia vist aquella gran i sorprenent biblioteca.

De l’itinerari que fa Sucarrat, a Arnald Plujà el sorprèn que no s’aturi ni esmenti cap element patrimonial de Llançà, quan encara «hi havia el castell de l’Abat de Sant Pere de Rodes, tenia procurador i era un poble important». Sí que passa per Quermançó, «amb senyals d’excavacions per tot el castell» i per Roses, on visita la Ciutadella, comparteixen la idea que «la desgràcia de Roses va ser construir el poble dins la Ciutadella». El viatge continua per Garriguella, Peralada i, finalment, Vilabertran. D’altra banda, Arnald Plujà afirma rotund que el llibre Historial de Garriguella, publicat el 1986 i escrit per mossèn Salvador Anticó i Compta, de fet, «és una còpia d’una història de Garriguella escrita per Sucarrat». De fet, aquest té molts altres inèdits pendents de veure la llum.

Subscriu-te per seguir llegint