«Ser sensible implica ser permeable i deixar que les coses que passen al teu voltant t’afectin»

Volverme a enamorar (Sonido Muchacho, 2024) és el títol del disc -el primer que publica íntegrament cantat en castellà- amb el qual Lourdes Hernández (Madrid, 1985) ha reactivat el seu alter ego musical. Ha passat pràcticament una dècada des de que Russian Red va baixar dels escenaris. En aquest temps la madrilenya no ha deixat de fer cançons i projectes des de la seva residència de Los Angeles, on es va mudar el 2013, i fins i tot ha fet el salt al món de la interpretació, protagonitzant la pel·lícula Ramona (Andrea Bagney, 2022). 

Pensava que algun dia podria tornar? 

En absolut. Quan vaig parar només volia donar-me una mica a la vida. M’acabava de traslladar a Los Angeles i veia l’oportunitat de començar una vida nova. Sí que intuïa que la porta no estava tancada del tot, però sense saber realment com estava. No obstant això, de música no n’he deixat de fer en cap moment.

Se sentia decepcionada?

Havia tret tres discos i amb prou feines tenia 30 anys. I era com un moment en el qual volia descobrir què volia fer a la meva vida realment. No em sentia plena. I per adquirir aquesta plenitud m’havia de treballar a mi mateixa. Treballar els meus traumes i les meves mogudes. Al final tot era un problema d’autoestima.

En aquells moments no es parlava com ara de salut mental.

És que per ser artista has de ser una mica suïcida. Perquè, per una banda, t’obres completament al canal. Ets una persona supersensible, comparteixes les teves coses més íntimes que són les que precisament d’alguna manera t’enlairen, però alhora has de ser de ferro i que no t’afecti res del que puguin dir de tu o la narrativa que et generis. No pots ser extremadament sensible i alhora impermeable. Perquè ser sensible implica ser permeable i deixar que les coses que passen al teu voltant t’afectin.

Què hi va trobar a la ciutat de Los Angeles?

Anar a viure a Los Angeles em va brindar l’oportunitat de ser una altra persona, de tenir un altre personatge vital. Això em sembla emocionant. El fet de poder dir que tinc dues vides, com ara dos personatges. En realitat vaig descobrir que tinc molts personatges dins meu. Una cosa que m’ha regalat Los Angeles és com a molt optimisme. Com el dir sí a la vida, el dir sí a mi mateixa.

Com va ser la reconnexió amb la seva faceta de cantautora?

Fa tres anys vaig tornar a Espanya per rodar Ramona. Això va suposar que passés la meitat del temps a Espanya. Vaig començar a reconnectar llavors amb la Lourdes que vaig deixar a Espanya, la que tenia uns vint-i-set anys i a la qual havia deixat en pause. Aleshores vaig tenir la sensació de tornar donar-li al play. De manera molt orgànica vaig tornar a fer cançons.

Però a diferència de la seva primera etapa, aquesta vegada canta cançons en castellà...

Abans, quan em preguntaven que per què cantava en anglès, jo mai no tenia una resposta. Aleshores em sortia així pel tipus de música que escoltava, pels meus referents, i crec que també perquè l’anglès em resultava exòtic. I el punt exòtic entra dins aquest discurs de Russian Red que té a veure amb l’enamorament i amb el fet de mutar la teva realitat. Crec que després d’haver viscut tant de temps als Estats Units, diguem que el castellà s’ha tornat una mica exòtic per a mi. Així que, si hi ha alguna manera d’explicar per què canto ara en castellà, aquesta tindria a veure amb aquest exotisme a la inversa.

Tornar com a Russian Red és, en certa manera, com posar-se aquell vestit que anys enrere va deixar en un armari oblidat?

Jo faig servir la metàfora de tornar a pujar als talons de Russian Red. Perquè jo sóc molt baixeta i em poso molt de taló i hi ha una cosa com de pujar a l’escenari. Però anant a la metàfora del vestit, més que tornar-se a posar un vestit antic, el que sento és que aquesta Russian Red està transformada. Molt metamorfosada. No és recuperar una cosa del passat, sinó més aviat integrar una cosa del passat i fer-la nova.

És possible enamorar-se una vegada i una altra?

Jo crec que sí. Tot i així, penso que potser no totes les persones estan disponibles per això o els ve de gust. Però l’enamorament és una cosa que tothom ha pogut experimentar en algun moment de la vida i no es deixa d’experimentar. La joventut no és una cosa que tingui a veure únicament amb l’edat sinó també amb la manera d’estar a la vida. I sento que l’enamorament porta molta joventut. 

Creu que la seva música pot connectar amb els joves d’avui?

M’encantaria, la veritat. La meva estètica és atemporal, així que no sento que estigui fent alguna cosa de la meva generació o de qualsevol altra. Espero que molta gent jove i nova pugui connectar amb la meva música i el meu missatge. Crec que el meu és un discurs al qual tant es poden connectar gent de vint-i-pocs com gent de quaranta cap amunt.

Per què ha decidit fer la gira de retorn en petits teatres?

Sento que els meus concerts són sempre molt íntims. Bec molt d’aquesta intimitat que dona un lloc en el qual la gent pugui estar asseguda i parar com més atenció al que passarà a sobre de l’escenari. En llocs així és on creixo més. Al final el que tot artista vol és que el missatge pugui créixer. Jo ja he girat molt per teatres i em venia de gust que el retorn fos així. A més a més, que a Espanya hi ha uns teatres preciosos. Teatres històrics com el de Girona que és realment increïble.

Té pensat continuar treballant en la interpretació?

M’encanta la interpretació. Al final fer un personatge és una altra manera de canalitzar emocions i m’interessa. No obstant això, tampoc m’interessa qualsevol projecte i, ara mateix, no tinc res.

Però hi un projecte cinematogràfic molt personal en el qual ja ha començat a treballar.

Sí, abans de composar aquest disc, en vaig fer un altre. Però de sobte em vaig adonar que aquelles cançons havien de ser presentades en forma de pel·lícula. Ja vaig començar a treballar-hi amb l’Andrea Bagney. Passa que ara estic centrada en la música, però quan tingui un temps començaré amb la preproducció.

Subscriu-te per seguir llegint