Quimi Portet, rock, ironia i patxanga "per l'elit"

Si ets un astre intercomarcal, tens al currículum haver estat la meitat d'un grup que va fer història entre els 80 i 90, celebres 25 anys de carrera en solitari quan ja en portes gairebé 27 i fins i tot contes en alemany abans de les cançons en comptes de limitar-te al clàssic "un, dos, tres", està clar que ja ho tens tot tan apamat com per haver trobat la fórmula exacta per dividir els concerts entre la part intel·lectual, la de "posar pressió a les neurones" amb lletres de nivell, i la part patxanguera, amb un esclat d'eufòria col·lectiva fixat amb antelació al repertori. 

I està tan clar que fins i tot pots fer-ho explícit i fer-ne broma amb una sornegueria marca de la casa, com ho fa Quimi Portet. El concert de dissabte al festival Strenes de Girona no en va ser un excepció.

El motiu de la cita era la celebració dels 25 anys (i escaig) del seu primer disc sol, Hoquei sobre pedres, del 1997, una excusa tan bona com qualsevol altra per fer un concert antològic.

El vigatà va obrir foc sol amb El meu hàmster va anar a Cuba, i se li van anar afegint els músics per fer Amb qui parlo? i Si plou ho farem al pavelló.

"És d'agrair a l'Strenes que programi coses per les elits. Ara hi ha tantes coses populars que està bé que la gent que té classe, un puntet especial, el clergat, la judicatura... tinguem un moment d'esbarjo a la nostra altura...", va bromejar per continuar amb Pànic escènic, la "didàctica" La terra és plana o Estampes de sants.

"Després ja farem una cosa més patxanguera, perquè ens hi obliga el contracte", va seguir abans de dedicar un dels temes d'aquell primer àlbum, Flors i violes, a Adrià Puntí, que la va versionar anys més tard.

Francesc Pujols, Ós bipolar o Paisatge amb anxova van sonar en una nit en què, davant d'un Teatre Municipal pràcticament ple, Portet va ironitzar també sobre el viatge "complex" per l'Eix que havien hagut de fer els músics per arribar a Girona i el fet que en el primer concert commemoratiu d'aquests 25 anys, a Vic, havien rifat un pernil.

Progresso adequadament era, com va explicar, la cançó "fixada per la catarsi col·lectiva, encara que sigui fingida, necessària en tot concert de musica contemporania". No va aconseguir aixecar els culs de les butaques, però sí que va despertar les ganes de rock del públic, entregat a riure-li totes les gràcies i seguir el ritme amb les mans i cantar a Tinc una bèstia dintre meu i Sabadell, que van ser el preludi d'una traca final amb col·laboracions: Albert Pla, fumant, bevent i en calçotets, el va ajudar amb Sunny day i Gerard Quintana en l'enèrgica Massa. 

La Rambla va ser el punt i seguit abans dels bisos, Aparteu les criatures i La música dels astres, que van sonar passada la mitjanit per tancar una nit amb dosis ben calculades de guitarreig, patxanga i ironia per fer gaudir "les elits" i, què carai, també els plebeus.

Subscriu-te per seguir llegint