«Fer enfadar la gent és divertit, sobretot amb la política»

Xavier Rigall, veí de Sant Joan les Fonts, professor d’orientació i formació laboral i escriptor, a banda de polemista a les xarxes, acaba de publicar «Ens han robat la gata», un llibre infantil amb il·lustracions del bisbalenc Toni Hernández: a l’Ubald li roben la seva preciosa gata, Maricel, i amb el seu germanet Genís i la seva amiga Àngela, es disposen a trobar-la

Rigall: li han robat mai una gata? 

A casa dels meus pares hi teníem gats, però eren gats que havíem recollit del carrer i ningú roba un gat d’aquests, la gata del llibre ja és una altra cosa: és una gata de concurs.

Què és el darrer que li han robat?

Ara fa temps que no em roben res, em sembla que és perquè fa temps que no entro en una oficina bancària.

Ara fa temps que no em roben res, em sembla que és perquè fa temps que no entro en una oficina bancària

Què atrau dels gats?

Que van totalment a la seva, són el que a la majoria de nosaltres ens agradaria ser. Una vegada vaig llegir que si tens un gat ell no és la teva mascota, sinó que tu ets la seva.

Té més vides un gat o un polític?

Un polític, els polítics tenen un instint de supervivència que ja voldrien els gats. Crec que això és perquè els gats tenen uns principis molt més sòlids que els polítics i hi ha coses que no farien mai.

Escriure per a nens és més fàcil o més difícil que escriure per a adults?

És molt més difícil escriure per a nens, primer perquè t’has de posar dins la ment d’un nen i pensar què li pot interessar i què li agradaria, i després, perquè els nens no tenen els prejudicis que tenim els adults i diuen clarament si una cosa els agrada o no els agrada, no com nosaltres, que pensem a quedar bé. Hi ha llibres absolutament il·legibles o pel·lícules invisionables que tothom diu que són boníssims, simplement per no quedar malament.

Els gats tenen uns principis molt més sòlids que els polítics i hi ha coses que no farien mai

A Catalunya són de més bon enganyar els nens o els adults?

Evidentment els adults, crec que per això el vot no està permès fins als divuit anys, que és l’edat en què ja comencem a ser manipulables. Les mentides que ens empassem els grans no se les empassaria pas un nen.

A banda d’escriure i ensenyar, vostè freqüenta Twitter: s’hi ha fet gaires enemics?

Bastants, però em sembla que encara són pocs. El meu exemple a seguir és vostè, Soler. El dia que jo rebi tants insults diaris com vostè, podré considerar que he triomfat a la vida, almenys una mica.

Les mentides que ens empassem els grans no se les empassaria pas un nen

Tot és posar-s’hi, faci’m cas. De tota manera, encara que li faltin insults, es considera influencer?

Aquesta pregunta li hauria de fer a la meva dona, ja veuria quin fart de riure que es faria, només de pensar que jo puc influir en algú.

Per què s’agafa a tall de broma una cosa tan sagrada com el procés?

Quan vaig entrar a Twitter piulava molt poc de política, però vaig veure que, si ho feia, molta gent s’enfadava, i, mal m’està dir-ho, fer enfadar la gent és divertit, sobretot si ho fas amb una cosa com la política, que, ben mirat, simplement és un joc de poder entre uns quants trepes, però que hi ha gent que, no entenc per què, se la pren com si li anés la vida.  

El dia que jo rebi tants insults diaris com vostè, podré considerar que he triomfat a la vida, almenys una mica

Qui solen ser, aquests?

Els que s’enfadaven més eren els processistes i els antiprocessistes més radicals, perquè en general no allarguen gaire.

L’ensenyament: som a temps d’arreglar-lo?

Porto trenta-un anys donant classe i no tinc una resposta. En realitat, ningú no sap què s’ha de fer. Entre els uns, que defensen unes idees estrambòtiques, i els altres que volen un retorn, impossible, al passat, estem arreglats. Sort que en general el professorat té bastant de seny i va fent el que pot... o el que li deixa fer el conseller de torn.

Entre els uns, que defensen unes idees estrambòtiques en l'ensenyament, i els altres que volen un retorn, impossible, al passat, estem arreglats

De tota manera, les enquestes diuen que els joves passen de la independència: potser no ho estem fent del tot malament, amb el jovent?

Treballo cada dia amb joves entre setze i vint-i-escaig anys i no els sento mai parlar ni d’independència ni de res de política. No els interessa la política en absolut. No escolten cap tertúlia ni llegeixen mai una entrevista a un polític. Els veig instal·lats en un dolç anarcoindividualisme. Els joves són molt millors que nosaltres, els adults. D’això no en tingui cap dubte.

Subscriu-te per seguir llegint