Jornada prèvia amb el sol que diuen que faltarà per Sant Jordi

Diuen que el dia 23 caurà grossa, la tempesta. Deu ser per això que els llibreters gironins van decidir fer ahir una prèvia de Sant Jordi que a saber de què serveix, perquè qui comprava el llibre ahir, no el comprarà dimarts. I viceversa. Ara bé, si és perquè ja preveuen que el dia 23 s’hauran de quedar tots a casa per la pluja, res a objectar. Tot sigui per la cultura, o millor encara, per la pela, que de tots és sabut que Sant Jordi té més a veure amb aquesta que amb aquella.

Segons s’observava pels carrers, la prèvia és prèvia pel que fa a llibres, però no pel que fa a roses, deu ser que les floristes no tenen tanta mà en l’administració com els llibreters. Aquests van convocar ahir els seus autors preferits, els van posar de cara al públic, els van fer esbossar un somriure i els van asseure amb un bolígraf a la mà. Com es veu, res no diferenciava la jornada d’ahir de la d’un Sant Jordi assolellat, si de cas només l’afluència de públic, no sembla que els gironins acabin d’acceptar de bon grat això de celebrar les jornades dos dies abans, noti’s que tampoc solen manifestar-se el 9 de setembre, ni tan sols per assajar la performance que toqui aquell any, gentilesa de l’ANC.

Amb poc públic i tot, els autors van complir. A la FNAC de l’Espai Gironès, Miquel Fañanàs -columnista de Diari de Girona- compartia taula, colze a colze, amb Raimon Portell, l’un amb El crim del monestir, l’altre amb Crits de guerra. El millor de la FNAC -on no havia estat mai- és que igual et pots comprar un llibre que un patinet, segons observo.

- Ja ho veus, aquí no ens han posat cap cervesa- em comenta en Fañanàs, abans d’intentar-me convèncer que, a vegades, un crim està justificat. No és que estigués planejant un magnicidi, sinó que es referia a l’argument del seu llibre. Es veu que ni els monjos se’n salven.

Amb ells, els televisius Martí Gironell i Jair Domínguez, tots dos pertanyents a la secció de llibres infantils: Un talp als Jocs Olímpics i L’Estanis del nas blau i l’ascensor a la lluna, respectivament. Acompanyats de les seves il·lustradores. Encaixem.

- Hòstia, prems molt fort, quan dones la mà-, protesta en Domínguez. Serà que la literatura infantil afebleix els autors? Sigui com sigui, no deixa anar cap «Puta Espanya».

De tornada a Girona, passo per l’Abacus i allà m’esperen, com si s’haguessin teletransportat, Fañanàs i Portell, altre cop colze a colze. En Fañanàs continua sense cervesa, però aquesta vegada li han proporcionat una aigua. A l’Abacus tenen els escriptors quasi amagats, en un racó al fons. M’ha costat localitzar-los. Hi ha també Maria Carme Roca, Maria Nicolau i Xavier Pla, aquest amb la biografia, millor dit, LA biografia del seu homònim Josep.

Mentrestant, a Calonge, que no en va es «poble de llibres», la prèvia de Sant Jordi va començar dijous, i aquí sí que les floristes tenen mà, perquè a més de llibres es venen roses. Durant tot el dia, les parades de llibres i roses adornaven el barri antic , on signaven autors com Helena Borrell, Núria Gispert, Miquel Casal si Lourdes Ral. Tot plegat, amb activitats com un taller d’iniciació a les arts escèniques o partides simultànies d’escacs.

Paradetes

Però tornem a Girona. La Llibreria 22 ha posat paradeta. Posar paradeta a l’exterior fa Sant Jordi, és de suposar. L’Empúries no en té, per això no hi veig ningú. A la paradeta pre-Sant Jordi de la 22 veig parlar Gerard Quintana i Guillem Terribas, dos que no s’acaben de jubilar mai. El llibreter continua al peu del canó, i el, diguem-ne cantant, deu anar per la quinzena gira de comiat de Sopa de Cabra. Quintana no és a la paradeta en qualitat de diguem-ne cantant sinó de diguem-ne escriptor: signa La puresa de l’engany, que, malgrat el que pugui semblar, no és una crònica del procés -això ho deixa a altres autors- sinó la història d’un cubà que arriba a Girona. Coses que passen. Amb Quintana signen a la paradeta, entre altres, Martí Gironell -un altre que s’ha teletransportat des de Salt-, Jordi Puntí iRamon Gener, es diria que recuperat de la somanta que li va engaltar el crític literari Ponç Puigdevall a la seva novel·la Història d’un piano, amb la qual va guanyar el premi Ramon Llull. No sembla que ni el premi ni el nom d’en Llull impressionessin gaire a Puigdevall. Així i tot, se’l veu somrient. Potser ja ha cobrat els 6.000 euros del premi. 

Acabava aquella crítica en Ponç, dient que el premi Ramon Llull va ser «una vegada més, aliè a la literatura». Cosa que es podria extrapolar al dia de Sant Jordi, i no diguem ja a la seva prèvia.