«Havia crescut amb odi, volent matar l’asassí de la meva mare»

Els pallassos són tristos? 

He, he. Els pallassos són sensibles. I quan un és sensible, hi entra tot, l’alegria i la tristesa.

Què podem aprendre d’un pallasso?

Que la cosa maldestre, patètica, aparentment inútil, el fracàs aparent, també serveix, també té dignitat. El pallasso és un personatge, a Catalunya en teniu de molt bons, però és també un arquetip. Per tant, ens pot ensenyar a mantenir la dignitat quan les coses no ens van bé, quan sembla que no pertanyem al món.

El pallasso ens pot ensenyar a mantenir la dignitat quan les coses no ens van bé, quan sembla que no pertanyem al món

El protagonista d’Opinions d’un pallasso, de Heinrich Böll, diu que el que li cal a un home és saber resignar-se.

Resignar-se em sembla una paraula perillosa, dóna idea d’abaixar el cap. No. Prefereixo ballar.

? 

Ballar amb les situacions que ens porta la vida. Res de resignar-se. La comicitat dels pallassos no rau en el que fan ni en com ho fan. Rau en un gran entusiasme per fer una cosa que no li surt bé. En Chaplin ens feia riure perquè vèiem un rodamón, però ell es comportava com un burgès. Aquesta discrepància és la comicitat. Els pallassos ofereixen dignitat, i nosaltres veiem un ésser maldestre.

Hem de ballar amb les situacions que ens porta la vida. Res de resignar-se

Al seu llibre parla de Chaplin i la seva difícil infància. Vostè també la va tenir?

Sí, també. Molts artistes hem tingut una infància difícil i hem hagut de crear-nos un món imaginari per superar-la. El pare de Chaplin era alcohòlic i els va abandonar. La seva mare, cantant, va perdre la veu i va embogir. I miri, el primer paper de Chaplin, abans de ser Charlot, va ser el d’un borratxo. L‘havia après a interpretar veient el seu pare, que va morir de cirrosis.

Déu n’hi do.

Jo em vaig fer pallasso perquè la meva mare, que era artista i pintava pallassos, va morir assassinada. Anys després, en un taller en una presó brasilera, em va tocar treballar amb assassins. En aquell moment vaig tancar un cercle. Fins llavors, havia crescut amb odi, volent matar l’assassí de la meva mare.

Jo em vaig fer pallasso perquè la meva mare, que era artista i pintava pallassos, va morir assassinada

Va ser una catarsi?

Com deia Chaplin, mai és tard per a tenir una infància feliç, la segona vegada depèn només de tu. El que va passar, no ho podem canviar. En la infància no tenim poder, ens manen els adults, però després un pot canviar la visió de la infància.

Es troba ara en aquesta segona infància? 

Més aviat estic entrant en la primera vellesa (riu). Una periodista em va dir un dia que jo vaig estar molt traumatitzat, però que abans havia estat molt estimat. És molt cert, i no hi havia reparat, fins als set anys se’m van omplir els dipòsits d’amor. Encara em dura. Vaig aprendre molt aviat que la vida és molt curta. S’ha de viure. Ara. Tenia somnis i els vaig voler viure. Encara els visc.

Fins als set anys se’m van omplir els dipòsits d’amor. Encara em dura. Vaig aprendre molt aviat que la vida és molt curta. S’ha de viure. Ara

Fins quan?

Un poeta va dir que un clown és un ésser humà en construcció. Que preciós. Per això celebro els nostres errors i límits. Sóc feliç amb el que faig. I no s’acaba, ho faré per sempre. Tot té a veure amb la meva mare, jo la veia pintar pallassos fa seixanta anys. I continuo igual.

El riure ajuda a viure?

Moltíssim, però sempre i quan li deixem espai al dolor. Als meus tallers es plora i es riu amb el mateix plaer. Primer s’ha de plorar el que calgui, per després poder riure a cor què vols de les nostres misèries. La vida no és una comèdia, és una tragicomèdia. Viure és molt arriscat, pot ser molt dolorós, i aquest dolor s’ha de respectar i celebrar.

Als meus tallers es plora i es riu amb el mateix plaer. Primer s’ha de plorar el que calgui, per després poder riure a cor què vols de les nostres misèries

Què més fa, el riure?

Vaig treballar amb en Tortell Poltrona i en Claret Papiol, i aquest deia que el riure és la distància més curta entre dues persones. Gran veritat. Dues persones que riuen juntes, ja tenen molt en comú.

Ha de tenir límits, l’humor?

No hem d’oblidar que l’humor pot fer mal. La burla, el bullying, sempre té un component humorístic. L’humor pot matar, sobretot si la víctima és un nen. Un mestre que davant d’una classe fa burla d’un nen, l’està matant. Ho considero un assassinat. Les burles en la infància es recorden tota la vida. Ni plorar és dolent, ni riure és forçosament bo. Per tant, el límit de l’humor ha de ser la dignitat de l’altre. Qui no se’n riu de si mateix, no té dret a riure’s de l’altre.

Cal saber riure’s d’un mateix?

Sant Tomàs deia que benaventurats els que se’n riuen d’ells mateixos, perquè mai els faltarà material per riure. Hem d’aprendre a desdramatitzar, a dessacralitzar la nostra imatge personal. No és fàcil de fer, quan les coses et van malament, cal respectar qui no ho aconsegueix. Com deia Chaplin, la vida humana és una tragèdia vista de prop, però si t’allunyes, es torna còmica. Els marcians deuen estar rient cada dia de nosaltres.

No hem d’oblidar que l’humor pot fer mal. La burla, el bullying, sempre té un component humorístic. L’humor pot matar, sobretot si la víctima és un nen

Comèdia és tragèdia més temps, va dir Woody Allen

Ha, ha, molt bo. Les persones no són felices perquè algú els digui «sigues feliç». No funciona així,

Vull acabar amb una altra frase d’Opinions d’un pallasso: els cadàvers dels rics fan pudor.

Igual que els cadàvers dels pobres. He viatjat molt, i he après que tots riem i plorem en el mateix idioma.

Subscriu-te per seguir llegint