«M’agradaria que la gent cantés les cançons de Los Planetas al cinema»

Després de tants anys de carrera, encara es fa un nus a l’estómac quan s’acosta una estrena?

La veritat és que no. No m’agrada gaire parlar d’anys de carrera, sempre fas les pel·lícules com si fossin la primera i la última. Tinc ganes de compartir la pel·lícula, això sí. És més il·lusió que nervis.

Per què una pel·lícula sobre Los Planetas, són un dels seus grups favorits?

Perquè em permetia poder estar vivint amb músics i a Granada, d’on són Los Planetas. Per amor a la música. I després perquè les històries que passen en una banda de rock són molt extrapolables a qualsevol altra professió. Els músics també tenen necessitat dels altres, i aquesta necessitat es pot convertir en amor o odi. És fàcil sentir-se reflectit en una banda de rock, com a treballadors que necessiten els seus companys i es necessiten de manera absoluta els uns als altres. I sí, si m’ho pregunta, són una banda que m’agradava i m’agrada molt.

Els ha agradat, a ells, «Segundo premio»?

Florent i May han preferit no veure-la. En Jota té inevitablement sentiments contradictoris. Ell ha vist la pel·lícula dos cops. Li vam ensenyar a Granada i la va tornar a veure a Màlaga. Hi ha molts detalls que reconeix, li agrada Cristalino fent de guitarrista, i pateix més veient un personatge que s’assembla molt ell. L’altre dia vaig llegir unes lletres de Johnny Cash que deien «no feu mai una pel·lícula sobre mi, si la feu la veuré dues vegades», i mira és el mateix que ha fet Jota, tot i que en aquest cas sí que volia que es fes la pel·lícula.

Quina pel·lícula haurien fet ells?

Cadascú hauria fet una pel·lícula diferent. Vaig conèixer Los Planetas a Girona, el novembre de 2022, quan estàvem fent la preproducció. La primera conversa la vam tenir aquí. Vaig anar a l’actuació que van fer a l’Auditori, que em va agradar molt, en un format íntim, i vaig estar moltes hores a l’hotel amb ells. Els vaig dir que tots voldrien fer pel·lícules diferents i que s’havien de posar a les meves mans perquè si no no en farien cap. Els vaig dir que imaginava una pel·lícula de vampirs, de fantasmes... no una cosa literal sobre la història perquè no es posaven d’acord amb el que havia passat, sinó més aviat sobre la seva llegenda. Jota em va dir que no li interessava una pel·lícula sobre una banda que grava un disc, cosa que entenc, a mi tampoc me n’agradaria una sobre la meva feina.

El film se centra en la elaboració del seu tercer disc, «Una semana en el motor de un autobús». La pel·lícula és també el retrat d’una època, l’Espanya dels 90?

Sí, totalment. Es veu com era la televisió, els concerts... qui ho visqués ho podrà reconèixer, hi trobarà que es podia fumar als bars, i que els concerts estaven plens de fum. Hem buscat recrear la Granada i l’Espanya dels 90, sí. Hi ha actuació mitica que van fer a TVE i que es pot trobar a Youtube, i se la pot comparar amb la que apareix a la pel·lícula, s’hi poden buscar les set diferències. El Planta Baja, el local on ells tocaven, es va cremar en un incendi i el vam reconstruir. La guitarra de’n Jota és la d’en Jota... i al costat d’això hi ha coses totalment inventades. Volia fer una pel·lícula que agradés als fans i els fes picades d’ullet, però que també atregui als qui no ho són o no coneixen el grup.

Va ser difícil trobar els actors?

Cristalino és un músic de Granada que ha començat un projecte musical. La idea en el càsting era que els actors fossin músics que poguessin actuar molt bé, va ser un treball molt llarg i molt exhaustiu. Al final tenim una barreja de músics que saben actuar, com el guitarrista, el bateria i el baixista, i en el cas del cantant, com que no vam trobar aquest perfil, vam agafar Dani Ibáñez que és un actor que fa música, toca molt bé la guitarra. Com que la preproducció va ser llarga vam treballar bé els assajos durant sis mesos i això ens va ajudar molt.

A la seva trajectòria ha experimentat molt amb el documental. Es va plantejar que aquest projecte en fos un, i no tant una ficció inspirada en una història real?

No, quan el projecte m’arriba ja era una ficció. I ja m’agrada perquè et permet jugar amb la idea de les diferents versions d‘un fet. El bateria diu «en todas las películas de rock se miente, yo no voy a mentir, lo que pasa es que no me acuerdo». Doncs això. La majoria de pel·lícules musicals, com que han de tenir els drets de les cançons, acaben sent treballs oficials, grans monuments hagiogràfics. Los Planetas ens van donar la llibertat de fer la pel·lícula que hem volgut. Cada personatge pot donar una versió diferent. Hem fet la pel·lícula amb la mateixa llibertat que ells fan els discos.

De «Un año, una noche» es deia que era la seva pel·lícula més per al gran públic. «Segundo premio» també ho és?

Soc incapaç de pensar en aquests termes. Alguna gent m’ho ha dit, però no ho sé. En tot cas, és una pel·lícula fàcil de veure, és molt juganera, en castellà diria que «disfrutona». M’agradaria que hi hagués passis on la gent cantés les cançons de Los Planetas al cinema, durant la projecció.

El 24 de maig competirà amb «Furiosa: de la saga Mad Max».

No em preocupa gens. Les pel·lícules no competeixen, això és una concepció molt esportiva del cinema. Tot té el seu públic i potser, el mateix públic. A mi m’agraden coses molt diferents. En tot cas, podent fer tantes coses diferents durant el dia, hem d’estar agraïts a la gent que encara tria el cinema.

En temps de plataformes i «streaming», la seva és una pel·lícula per gaudir al cinema?

Després de la seva etapa en sales, Segundo Premio es veurà a Movistar. Les pel·lícules es veuen de forma diferent, tots els suports són vàlids. Jo hi ha dies que vull anar al cine i altres m’estimo més quedar-me a casa. La millor experiència possible és, òbviament, al cinema, sobretot pel so i el treball musical que hem fet, això a casa serà impossible gaudir-ho tant. M’agradaria que la gent gaudís de la pel·lícula com qui va a un concert, dimarts a Madrid fem unes sessions amb la banda tocant la música en viu. I hi haurà cervesa gratis i el públic estarà dret.

Què consumeix al cinema i a la televisió? Què li agrada?

He gaudit molt de la sèrie de Peter Jackson sobre The Beatles, és el millor que he vist els últims anys. Al cinema, recentment, m‘ha semblat esplèndida La Quimera.

Ha cancel·lat el projecte de fer una sèrie sobre el llibre «El fill del xofer» de Jordi Amat?

Està aturat. No he aconseguit el finançament suficient. Volia fer un documental i una sèrie de ficció a l’hora. Tinc rodat molt material del documental i estic animant els productors a aprofitar aquest material, hi ha entrevistes interessants.