«Rancunioses, les dones? Això són mites que fan córrer els homes»

Caterina Karmany presenta demà a la Llibreria 22 (19h) El temps de les magranes, el seu debut literari: la història de tres generacions de dones que gràcies a l’amistat i a la seva empenta se sobreposen a les circumstàncies adverses. La protagonista ha de tornar a la seva Mallorca, i a poc a poc anirà coneixent el passat de «la padrina», la seva padrina, dona forta i sense estudis.

Diuen que la magrana és una fruita voluptuosa...

Voluptuosa, poderosa, amb una gran quantitat de vitamines i antioxidants, maca, tàctil... és meravellosa.

I sensual?

Segurament algú hi podria trobar algun símil, ja no sensual sinó sexual, però això ho deixo a la imaginació de cadascú. 

Proliferen els llibres amb dones valentes de protagonistes. Tan valentes són vostès?

Sempre ho hem sigut, només que ara ho reivindiquem. Fins ara la història l’han escrit els homes. Les dones han quedat en un segon pla, ara és l’hora que expliquem la nostra versió de la història. Ara comença a saber-se que pintures o llibres atribuïts a homes, en realitat els van fer dones. I quantes dones han escrit amb pseudònim perquè s’havien de fer passar per homes. Som fortes, és clar, només ha de veure que portem una vida a dins, i Déu n’hi do el que això comporta.

Les dones han quedat en un segon pla, ara és l’hora que expliquem la nostra versió de la història

Tots, o quasi tots, naixem de dona, això és un fet.

A més, les dones tenim una cosa, i és que l’amistat no la solem trencar mai, això fa que ens ajudem incondicionalment. Una dona ho dóna tot per la seva amiga, sense pràcticament fer preguntes. L’amistat entre dones és poderosíssima. No sé si entre els homes es dóna amb aquesta intensitat. Les dones són com les llavors de magrana, que estan unides i conformen aquest fruit tan poderós. Per alguna cosa a Mallorca, qui més qui menys, tothom casa té un magraner.

Es diu també que són molt més rancunioses que els homes, que no obliden res.

Vostè creu?

Alguna experiència en tinc...

Això són mites i llegendes que han escrit i fan córrer els homes (riu). Sap què passa? Que jo no ho sóc gens, crec que hem de passar per la vida sense rancúnies, tothom es pot equivocar, i rectificar és de savis.

L’amistat entre dones és poderosíssima, no sé si entre els homes es dóna amb aquesta intensitat

Em crida l’atenció del seu llibre la solidaritat veïnal, que potser avui s’ha perdut.

S’ha perdut molt, s’han perdut tantes coses que estic esfereïda. Em fa pena que ja no hi hagi solidaritat veïnal, tot i que als pobles es manté. Encara la meva mare, si li sobren llimones o alguna altra cosa, ho comparteix amb els veïns. A les ciutats ningú no té ja aquesta manera de fer. Una altra cosa que em fa pena que es perdi és la tradició oral. 

Bressol de la gran literatura.

Tenim la gent gran quasi arraconada, quan per la seva experiència hauria de ser la més important. Ara importen només els titulars, no ens qüestionem el que hi ha darrere. Preferim els imputs curts, no tenim paciència i no escoltem els grans. Em fa pena. Trobo a faltar també les receptes de la meva padrina, que cuinava encara fent foc a terra. 

Quin record té de la padrina, tan present al llibre?

Ja de ben petita treballava anant a recollir olives. Li van robar la infantesa i així i tot, era molt generosa, tenia sororitat abans que existís aquesta paraula. Recordo que la meravellava qualsevol petita cosa tecnològica, fos un telèfon o un televisor. Era menuda, però estava sempre disposada a ajudar qui fos, per això tothom la recorda. Era una dona forta, espartana. Potser no aspirava a gaires coses, perquè tampoc no sabia que existien.

Em fa pena que ja no hi hagi solidaritat veïnal, tot i que als pobles es manté

Ha heretat l’habilitat de la padrina a la cuina?

Zero absolut. No-sé-cuinar. Gens. Em penso que no tinc prou paciència.

La padrina la renyaria.

Potser riuria. Amb la seva rialla. Reia com una nena petita.

Va plorar, escrivint el llibre i recordant-la?

He plorat escrivint el llibre, perquè l’he enyorat, perquè tant de bo hagués passat més temps amb ella. I també he plorat recordant moments durs. Però m’ho he passat molt bé.

La meva pàtria és on pugui escriure, ara bé, les arrels són una altra cosa, les arrels de Mallorca m’estiren

Es veu envellint a Mallorca?

Vaig viure a Barcelona, a Madrid, i fa un any i mig que he tornat. L’adaptació no ha sigut fàcil, van ser molts anys fora. Posem que em veig envellint (riu). Voldria viure més que la meva padrina, que va viure 103 anys. Em veig a Mallorca, però també em veig a altres llocs. Allà on estigui còmoda i on pugui escriure.

La seva pàtria és on pugui escriure?

Exacte. Ara bé, les arrels són una altra cosa. Les arrels de Mallorca m’estiren, potser per això he tornat, potser havia de retrobar el passat.

Subscriu-te per seguir llegint