La matriarca al palau d’hivern... i d’estiu

Els meus superiors, que saben que no faig broma quan dic que els periodistes subsistim a base de saraus i invitacions, m’envien a cobrir la presentació de les memòries de Rosa Regàs a Mas Gavatx, la casa d’aquesta, a Llofriu, perquè a la invitació queda clar que hi haurà menjar i beure. Em deuen haver vist més prim del compte. Rosa Regàs, 91 anys aviat, acaba de publicar Un llegat, feliçment subtitulat L’aventura de la vida, perquè viure, ha viscut, i aquí repassa el que ha viscut. El llibre, editat per Lídia Penelo després de mesos de converses amb Rosa Regàs, el publica Navona en castellà i en català.

La solitud, els carrers inhòspits i el sol espaterrant que em té suant la gota grossa, podrien ben bé ser d’una pel·lícula de Sam Peckinpah, en qualsevol moment sortirà d’alguna d’aquestes cases un paio amb una llardosa samarreta imperi que em deixarà sec amb els trets d’una retallada

Comença malament l’aventura quan Google Maps em boicoteja i m’envia a fer voltes per tot Llofriu i voltants. Finalment decideixo utilitzar els mètodes tradicionals i aturo el cotxe per preguntar a un veí. Vana esperança. Llofriu és un poble desert, no hi ha ningú als carrers, no se sent ni un lleu soroll. Truco unes quantes portes. Ningú respon. La solitud, els carrers inhòspits i el sol espaterrant que em té suant la gota grossa, podrien ben bé ser d’una pel·lícula de Sam Peckinpah, en qualsevol moment sortirà d’alguna d’aquestes cases un paio amb una llardosa samarreta imperi que em deixarà sec amb els trets d’una retallada. Lluny, un home juga tot sol a futbol en un camp abandonat. M’hi acosto amb precaucions, n’he vist unes quantes de Peckinpah. A una prudent distància, li pregunto per casa de la senyora Regàs.

-Una senyora gran, oi? Em penso que viu aquí, darrere l’església, o si no, per aquell camí de les Gavarres- i assenyala l’horitzó, borrós com en una de l’oest.

Com era de suposar, la casa no resulta estar en un lloc ni en l’altre, sinó en l’única direcció contrària, ho descobreixo després de més de mitja hora recorrent camins polsegosos, quan Google Maps s’afarta de riure’s de mi i s’avé a acompanyar-me, ja sense entrebancs, a Mas Gavatx. Arribo una hora tard. Observo amb alleujament que a la taula encara hi ha les croquetes, les anxoves amb pa amb tomàquet i les cerveses. Un home pot subsistir dècades amb croquetes, anxoves i cervesa: carn, peix i producte vegetal, la dieta ideal.

Lúcida com sempre

Deu ser per això que Rosa Regàs està tan lúcida, deu ser la seva dieta diària. Ens rep acompanyada dels seus fills Loris i Eduard, asseguda en cadira de rodes, que 91 anys són anys i es va trencar el fèmur fa uns mesos, però amb una ment desperta, atenent un rere l’altre tots els periodistes que ens hem reunit aquí (nota mental: situar-me bé per ser dels primers quan ens donin permís per a endrapar, que n’hi ha que vénen de Barcelona i ja se sap que quan trepitgen l’Empordà se’ls obre la gana). De ser per això i per costums tan sans i escandinaus com banyar-se a la piscina de la casa cada dia, fins i tot a l’hivern. «I en pilotes», em revela algú, si bé jo no esperava menys d’una dona que ha sigut sempre trencadora i que ha fet tota la vida el que ha volgut. «És impossible ser lliure, però sí que es pot entrar en el camí de la llibertat i anar fent, sent cada vegada més lliure», corrobora als periodistes.

Un home pot subsistir dècades amb croquetes, anxoves i cervesa: carn, peix i producte vegetal, la dieta ideal

No veig en César, un ruc que porta aquest nom en honor -dubtós honor- de César Antonio Molina, que era ministre de Cultura i no tenia gaire bona relació amb Rosa Regàs quan aquesta dirigia la Biblioteca Nacional. Rosa Regàs va comprar aquesta casa d’inicis del segle XVIII, monumental i extraordinària, als anys setanta. Aquí s’hi reuneix tot el clan -com li agrada anomenar-lo- i en dates assenyalades poden superar la quarantena. Llibres i més llibres folren quasi totes les estances, ella només utilitza les de la planta baixa, i no és estrany: l’escala de caragol que pugem per arribar a la planta superior és un perill fins i tot per equilibristes circences. Quasi totes les portes tenen un cartell enganxat, que recorda als estadants la necessitat d’estalviar aigua i llum. On no hi ha llibres, hi ha pintures: en una cambra, a sobre del capçal del llit, una titulada Orgia de capellans, de títol tan explícit que m’estimo més no detallar; en una estança inferior, una altra resa «Hacia la tercera república», amb una bandera tricolor. Rosa Regàs no oculta les seves simpaties republicanes i esquerranes, per si hi hagués algun dubte, llueix durant tot el matí un pin amb la bandera republicana.

La gespa, immaculada, voreja tot el casalot, que sembla una illa enmig d’un mar verd. Un banc a sota d’un salze podria fer l’efecte de trobar-nos en una pintura de Manet -abandonada ja la pel·lícula de Peckinpah- i un antic molí de vent aviat tornarà a pouar les aigües subterrànies de la finca.

No veig en César, un ruc que porta aquest nom en honor -dubtós honor- de César Antonio Molina, que era ministre de Cultura i no tenia gaire bona relació amb Rosa Regàs quan aquesta dirigia la Biblioteca Nacional

Regàs, insisteixo, quasi 91 anys, aguanta fermament fins que no queda cap periodista sense entrevistar-la. No s’està de ficar-se en jardins, com quan critica el que poc que es valoren a Catalunya els grans escriptors-«tots els pobles nacionalistes valoren molt poc la gent que val»-, o que no s’equivocava quan mai li van caure bés els editors Tusquets i Herralde.

M’acosto dissimuladament a la taula de les croquetes quan la resta encara estan al voltant de Regàs. Mentre menjo la primera, veig un exemplar d’Un llegat a la taula. L’obro a l’atzar: «No he conegut cap nacionalista que accepti la manera de pensar dels altres, si els altres no pensen com ell». 

Subscriu-te per seguir llegint