“La Facultat de Medicina de la UdG és el lloc on vull convertir-me en el metge que somio ser”

Aymar Hachero Joaquín, nascut a Huelva, va decidir començar els estudis de Medicina a la Universitat de Girona. A més de mil quilòmetres de la seva família i convençut d’aprendre la llengua catalana, fa cinc anys que treballa per convertir-se en el metge que somia. Pel jove estudiant, tan important és estudiar la salut com viure-la, per això compagina la carrera amb entrenaments funcionals, la dansa i l’escriptura. I aviat haurà de fer un lloc a l’agenda per colar el waterpolo a la llista. Abans d’entrar a la universitat, Hachero se sentia oprimit per un gènere que li van assignar en néixer. Ara s’expressa com una persona no binària i transgènere. Per aquest motiu, fa un any va decidir crear una campanya "GoFundMe" (lloc web per recaptar diners per una causa concreta) per pagar-se una mastectomia, una operació molt costosa en els casos en què la persona decideix no hormonar-se per canviar visiblement de gènere.

De Huelva a Girona. Per què va triar estudiar a la Universitat de Girona?

La Universitat de Girona va ser la primera universitat que em va admetre. Després de la bona notícia i en arribar a casa, vaig recordar mirant la pàgina web el que em prometien que era estudiar a la Facultat de Medicina de la UdG: entre 10 i 12 persones assegudes al voltant d'una taula parlant sobre el cas de salut d'una pacient aplicant el sistema ABP (aprenentatge basat en problemes). Aquest es basa en integrar les diferents àrees de coneixement mèdic en mòduls i, un cop acabats tots els casos clínics amb els quals s'aprèn una especialitat, t'examines. És a dir, no se t'acumulen tots els exàmens de mil temes diferents a final de curs. A més a més, els professors et demanen que facis amb el grup de treball el mateix que fa un metge, més enllà de la modalitat tipus test a l'examen. Vaig pensar que aquest mètode és motivador i es valora el treball personal, l'harmonia entre companys i la recerca de la informació. D'altra banda, les pràctiques comencen a segon de carrera. Amb tot això i la il·lusió d'aprendre una nova llengua, vaig adonar-me que la Facultat de Medicina de la UdG és el lloc on vull i tinc l'oportunitat de convertir-me en el metge que somio ser.

Està satisfet amb el mètode ABP que s'imparteix a la universitat?

Sí, encara que es nota quan alguns tutors no els convenç i prefereixen el clàssic o, simplement, consideren que hi ha poc temps per explicar-ne les especialitats. Això ho he notat en els mòduls més curts, en allò que popularment anomenen la "triada mortal", com otorrinolaringologia, oftalmologia i dermatologia. Igualment, la intensitat amb què hem d'abordar el temari és moltes vegades inassumible per al mètode. En conseqüència, fins i tot l'alumnat, descuida les competències distintives com la cerca i el contrast de la informació per arribar a l'examen amb els continguts apresos i aprovar-lo. El mètode és exigent i prometedor per al nostre futur com a metges. Tot i això, considero que cal millorar l'organització dels mòduls per poder integrar els continguts de la millor manera.

Després de cinc anys d’estudi, en quin camp de la Medicina es vol especialitzar?

Dubto entre tres: traumatologia, oftalmologia i psiquiatria. Sí, no hi tenen res a veure. Abans d'entrar a la universitat tenia clar que volia ser cirurgià cardiovascular. Després vaig adonar-me que tot era per Cristina Yang, d'Anatomia de Grey. A mesura que van anar passant els anys em vaig sentir una mica perdut, fins que vaig estudiar psiquiatria. Em vaig desfer dels meus prejudicis: que els psiquiatres només et recepten pastilles i que per a ells la solució és només això. Em va cridar l'atenció la humanitat i la consideració de tots els aspectes de la vida d'una persona. La farmacologia d'aquest camp també ha estat l'única que m'ha resultat interessant. Sí que és cert que crec que trobaria a faltar l'àmbit quirúrgic. Després, aquest any, va arribar l'oftalmologia. Combina tot allò que m'agrada: la cirurgia, les imatges i la clínica. Estudiar el fons de la retina, fer servir la làmpada de fenedura, mirar els ulls als pacients... és com veure planetes, uns mons impressionantment bells. Finalment, traumatologia, just amb què acaba aquest curs. M'il·lusiona poder ajudar les persones a moure's. Per mi és molt important viure la vida en moviment, més quan "moció" està dins d'emoció. Sempre m’ha agradat l’anatomia, sobretot la de l’extremitat inferior. Tinc el record de veure una cama a la sala de dissecció i pensar era una obra d'art. He escoltat moltes vegades que els metges de trauma i els de psiquiatria no saben de medicina. En concret de trauma, que només donen cops de martell i són uns insensibles. Somio que si ho acabo exercint, demostrar que no és així.

Es va adaptar ràpidament a la ciutat de Girona?

No era la primera vegada que sortia d'Andalusia tot sol, però sí la primera en què podia començar a construir el meu món, un llenç en blanc. Recordo passejar pel carrer Rutlla a prop de la cruïlla amb el carrer d'En Joan Reglà i somriure, un fet que es repetia durant els primers mesos. M'agrada caminar sense mapa, per crear el meu propi. D'aquesta manera, com en una pel·lícula d'aventures, vaig anar coneixent el terreny. El més important per mi era retrobar-me amb la natura. El parc del carrer Mas Aragai, Les Hortes, El Carrilet... Cada to de verd m'ha acompanyat des que vaig arribar a la residència d'estudiants el primer any fins ara que he passat per dos pisos. No tenir una llar fixa on construir la vida és estremidor. Tot i això, he anat creixent personalment. Amb això he après que sigui on sigui que vagi, la meva llar soc jo i totes les persones que estimo. En l'aspecte social, el primer any de carrera que va coincidir amb el confinament per la pandèmia va ser molt difícil. Tot i això, em vaig esforçar per obrir-me a la ciutat. Ara tinc dues persones a qui tinc molt afecte i algunes persones de la carrera amb les qui tinc un tracte amable i cordial. A més a més, també socialitzo als meus llocs de lleure, i amb això estic satisfet.

És ben sabut que els estudiants de Medicina invertiu moltes hores al dia a fer colzes per assolir tot el temari. Troba temps per compaginar l’estudi amb l’esport o altres activitats d’oci?

Sí. Quatre dies a la setmana faig entrenaments funcionals amb el "PaleoTraining", on el meu nen interior es pot divertir com ho feia a Educació Física, amb troncs, lianes, sacs i escales amb les que fer el mico. El cinquè, l'esport es converteix en una activitat més artística com és la dansa contemporània. Més enllà de l’exercici físic, la dansa és per mi com respirar. Fa dos anys, quan em vaig trencar la tíbia i el peroné jugant a rugbi, vaig pensar que la meva vida ja no tenia sentit si no podia tornar a ballar. Ara ja no jugo a rugbi, però desitjo el curs que vinent apuntar-me a waterpolo. Crear coreografies i ballar-les als centres de cultura i jugar a waterpolo, aquests són els meus pròxims objectius en l’àmbit esportiu. Em puc quedar quiet? Sí. Ho faig escrivint, una mica cada dia, i un cop al mes assisteixo a un club d'escriptura a la biblioteca Carles Rahola. També dibuixant, llegint i mirant sèries. En resum, oci i medicina, sí, és possible. És qüestió de prioritzar, més enllà de la carrera, la salut; estudiar-la i viure-la.

Gairebé parla un català perfecte, ha estat fàcil adaptar-se a la llengua catalana?

Vaig venir aquí sabent que volia parlar català. Era un punt a favor d'aterrar a Girona i Catalunya. A l'estiu del 2019, just abans de començar el grau, vaig començar a practicar-lo al meu poble, a Cartaya, i només vaig aprendre a pronunciar bé el pronom "ell". Un campament de medicina de Catalunya, les SMS ("Summer medical school") va ser la meva primera trobada oficial amb la llengua. Els primers dies no entenia res, però al cap de tres mesos ja seguia el ritme. Malgrat això, no tenia fluïdesa en parlar-lo. Em vaig passar tot l'estiu aprenent i al tornar em van sorgir les primeres paraules tímides. Ara, sempre que puc i no estic gaire cansat, parlo català amb qui ho prefereix, i no castellà. És fàcil poder practicar-lo perquè és la llengua del meu cercle social. Tot i això, escriure'l encara em costa, fins i tot dir algunes paraules, les que s'allunyen del meu registre. Sempre defensaré la cultura local, ja que les llengües són diferents maneres d'expressar la realitat. És molt enriquidor aprendre de les perspectives d’altres persones.

L'any passat va crear una campanya "GoFundMe" (lloc web per recaptar diners) per finançar-se una mastectomia. Quin n’és el motiu?

Fa un any o més que desitjo no tenir pits. No em sento còmode amb la seva presència, ni en la intimitat ni en la conceptualitat. Crear el "GoFundMe" va ser una decisió personal per poder sentir-me més a gust amb la meva expressió de gènere. Soc una persona no binària, em considero agènere i transgènere per no sentir-me del mateix que em van assignar en néixer. Cada persona, sigui trans o cis, pren decisions sobre el seu cos per sentir-se en la millor versió. Per mi, és la mastectomia. A la sanitat pública, segons les persones trans que també estan interessades en el mateix, insisteixen que la persona s'hormoni abans d’operar-se. Fins i tot fent-ho, no és fins que passen dos anys que no l'inclouen a la llista d'espera. Jo no vull hormonar-me i, per tant, la seguretat social no m'ofereix el que desitjo. A la sanitat privada també és complicat: durant la primera consulta que vaig fer a Barcelona el metge em va comentar que l'operació suposa un cost d'aproximadament 8.000 euros, altres llocs entre 5.000 i 6.000. Soc estudiant i casa meva és a més de mil quilòmetres; entre el lloguer, altres despeses i el temps que necessito dedicar als estudis i a la meva salut, em costa afrontar el preu que posen al que és un dret. Tot és llarg, desafiant i desesperant. No obstant això, durant aquests anys de descobriment i desenvolupament personal, una de les actituds que he adquirit és la paciència. A més a més, el creixent benestar que m'ha generat descobrir qui soc i com vull viure m'anima a continuar sent visible.

És important donar més visibilització al col·lectiu transgènere?

Les persones trans som persones que simplement no ens sentim identificades amb una cosa tan tangencial a la nostra cultura com el gènere. El primer que es fa a un nadó és posar-li una etiqueta i unes expectatives sobre la base d'uns genitals. Fàcilment preguntem si és “nen o nena” per parlar "correctament" a un nadó a qui encara no ha tingut temps a processar la seva existència, però ens costa preguntar els pronoms a una persona adulta amb qui vols comunicar-te. Perquè ho donem per fet. El problema de la societat majoritària és que pretén difuminar les realitats, homogeneïtzar i que sigui fàcil llegir una altra persona. No obstant això, m'alegra aplicar la plasticitat sinàptica perquè els meus prejudicis no discriminin ni facin la vida més difícil als que ja la tenen. Ho he après des de la incomoditat i de l’opressió d’un gènere que no és meu, abans d’entrar a la universitat. La masculinitat i la feminitat són construccions socials. Jo els hi dic moltes vegades als meus pares que la roba no és d’home o de dona, la roba és de qui se la posa. És l'individu que construeix la seva pròpia identitat, igual que ho fa amb el seu estil. Hi ha persones que només volen canviar-se el nom, només operar-se o totes dues, algunes no necessiten més que reconèixer-se i no canviar res visible. Les persones som diverses i les no binàries no devem androgenicitat a ningú, de la mateixa manera que una dona no serà menys dona si no es depila o si no té corbes, o si un home no és musculós. És el nostre deure com a societat qüestionar-nos i desconstruir-nos, educar-nos. Els organismes públics com la seguretat social, que s'encarrega de proporcionar l'atenció a la salut de les persones, ho hauria de tenir en compte i oferir per igual els mateixos recursos a aquest col·lectiu.

La Universitat de Girona ofereix 53 graus, 15 dobles titulacions, màsters i doctorats, amb una intensa activitat investigadora i un fort compromís social. Els estudiants gaudeixen de suport personalitzat, pràctiques, mobilitat internacional, suport a l’orientació professional i accés a serveis universitaris. “A la UdG, de tu a tu”