«Seria interessant posar en marxa una mena d’Erasmus català»

Hom el defineix com un home del Renaixement, d’aquells que tenen passió per la globalitat i per les coses ben fetes. Antoni Gelonch (Lleida, 1956) va treballar a l’administració de la Generalitat i a la indústria farmacèutica. De llavors ençà, es dedica plenament al conreu de la divulgació artística i cultural i de l’escriptura.

Lleida i Girona estan massa lluny, l’una de l’altra?

Estan massa lluny mentalment, perquè hem heretat un país descosit, i potser no hem fet prou per a recosir-lo. Hi ha hagut diversos intents de connexió, com ho va fer durant un temps la revista Transversal, per exemple, però a vegades penso si no seria interessant posar en marxa una mena d’Erasmus català i dels territoris de parla catalana.

Pot avançar algun dels punts que tractarà en la conferència que impartirà avui a Girona?

Els mateixos que tracto en el llibre: la influència de l’origen dels personatges en el seu pensament i accions, els seus papers diferents durant la Resistència contra l’ocupant nazi, les seves divergències respecte de l’existencialisme, la contraposició entre revolta i revolució, les bifurcacions que els van separar i el posicionament respecte de la preponderància de la llibertat o de la justícia per a fer avançar la societat.

Alguns dels seus llibres recullen biografies de dones catalanes que han destacat per les seves aportacions a favor del progrés.

Sempre m’ha semblat necessari reforçar aquest rol, perquè no s’ha posat prou èmfasi en el seu esforç, la seva feina i els seus resultats, que han ajudat al progrés de la Humanitat tota sencera. Voldria destacar el darrer, 100 investigadores catalanes, que deu molt a l’impuls de la llavors consellera de Recerca i Universitats, l’Honorable Sra. Gemma Geis.

Un dels seus darrers grans projectes és la revista Horitzons. Ens la pot presentar, als gironins?

És una revista pensada i feta a Ponent, però adreçada a tots els catalans. Volem que els horitzons que divisem des de les comarques de les Terres de Ponent, l’Alt Pirineu i el Solsonès puguin interessar arreu del país, perquè allí tenim tots els temes de present i de futur (sequera, energia, despoblament, deslocalitzacions, manca d’infraestructures, accés a les tecnologies, igualtat efectiva, burocràcia...). És una aposta per a fomentar l’orgull, entès com aquella satisfacció legítima per les coses que fem bé.

Va construir i donar al Museu de Lleida una de les col·leccions artístiques més importants d’Europa.

Durant anys vaig anar construint una col·lecció de gravats, gràcies a tenir bons amics galeristes i antiquaris i a haver viscut en ciutats on hi ha mercat pels gravats. Sempre m’agrada dir que el gravat és la més democràtica de les Belles Arts, perquè parteix del principi de multiplicitat. L’any 2020 vaig decidir dipositar-la al Museu de Lleida perquè tots els ciutadans en poguessin gaudir.

Vostè és una persona que segueix amb atenció «la salut» del país. Quin és el seu diagnòstic? 

El país està bàsicament desorientat, per unes polítiques «curtplacistes» que no acontenten ningú. En la crisi general d’Occident, nosaltres tenim la quota afegida de la manca de sobirania (en molts àmbits), de mentalitats caïnites i de manca d’estratègies i de lideratges compartits. Tenim el perill d’acabar sent una societat gasosa.

Què li diria al futur president de la Generalitat de Catalunya?

Que refaci ponts, que tingui una idea de país a mitjà i llarg termini, que tingui un relat intel·ligible, que miri primer de tot pels drets dels més vulnerables, que afronti els temes complexos i que no els amagui sota cap catifa, i que actuï lliurement, segons la seva consciència i no segons li dictin els gurus de torn o les disciplines de grup o sector.

Quina és la relació actual de Lleida amb les poblacions de la Franja?

Complexa, perquè l’actual Govern de l’Aragó fa tot el possible per trencar els lligams, especialment els lingüístics. En l’àmbit humà i de serveis tot continua funcionant més o menys com ha funcionat durant segles. Hi ha un tema nou que és la deslocalització d’empreses lleidatanes en pobles de la Franja, perquè hi reben millor tracte, també fiscal, i no són empaitats constantment per una burocràcia estèril.

Què els diria, als joves i als nouvinguts, en relació amb la llengua catalana?

Que els obrirà oportunitats professionals, de relació social, d’accés a la cultura. Que si creuen en el desenvolupament sostenible, han d’emprar una llengua que les està passant magres. Que si volen defensar causes justes, la causa del català i del país és la primera a què s’haurien d’apuntar. Que no hi ha res més modern que ser antisistema, i parlar català ho és. n

Subscriu-te per seguir llegint