L'ofici de fer sants

Ara, el Museu dels Sants permet gaudir de l´exposició fixa de les obres i la visió d´un taller en plena activitat, on artesans treballen amb les mateixes tècniques que es feien servir en l´inici de la indústria, el 1880. Aquell any, Josep Berga i Boix (La Pinya, 1837-Olot, 1914), Joaquim Vayreda (Girona, 1843- Olot, 1894) i Valentí Carrera van començar una des històries més transcendents de l´Olot del segle XX.

De paper al guix

Una litografia de colors amb el sant sopar emmarcada d´una manera senzilla. Un vidre i quatre llistons penjava a les parets tortes i descolorides dels menjadors dels pisos dels obrers o de les sales de les masies humils de finals del segle XIX. La imatge passava de generació en generació i era una de les poques decoracions de les cases. Un altre element decoratiu eren les creus de les habitacions. Dues humils peces de fusta creuades i enganxades amb un fil i un clau penjaven sobre el capçal del llit per significar la mort i el martiri de Crist. N´hi havia prou per encomanar-se en els moments de malaltia o de falta d´aliments. Els diners de les persones humils eren per aliments i per estris domèstics més essencials que les decoracions de les parets.

Les imatges religioses només estaven a les ermites, les esglésies i en les cases de les famílies benestants. Als temples, perquè la resolució de les necessitats anímiques era comunal i a les cases dels rics, perquè tenien capacitat econòmica per decorar les parets amb símbols de devoció que els protegissin dels accidents i de la vida. A les cases benestants hi havia imatges pietoses als dormitoris i sobre la pica on es rentaven els matins perquè el contacte amb l´aigua fresca els recordés l´existència de Déu.

Als temples s´hi mostrava tot el que una persona de qualsevol condició, edat o sexe es podria trobar a la vida. La mare de Déu dels Dolors que plorava un fill, el Judes que feia traïció al seu amic, els màrtirs que preferien la tortura abans de renegar de la fe, les santes que havien escollit el martiri abans de donar el cos a la luxúria dels homes€ Eren imatges en les quals els devots podien demanar indulgència per als pecats capitals: gola, luxúria, avarícia, accídia, ira, enveja i supèrbia.

A l´inici del segle XX, les imatges van entrar a les masies i als pisos dels obrers en dimensions més petites que les de les esglésies i amb materials més humils que les de les cases benestants. Nens Jesús que havien estat regalats per la comunió, Crists amb el cor sagrat per resar el rosari a casa, sants sopars de pasta i en relleu per lloar el menjar de cada dia o el sant patró de l´ofici que donava prosperitat a la casa. A més, entre les classes mitjanes va començar el costum de regalar petites imatges de guix per recordar les ordenacions de clergues, les confirmacions, els casaments i altres. Les imatges anaven acompanyades d´un manuscrit confirmatori de l´esdeveniment.

La major part de les imatges que va treure les làmines gravades de les parets sortien dels tallers d´Olot, on les fabricaven perquè fossin venudes a uns preus assequibles a la classe obrera i la pagesia. Darrera d´aquelles imatges hi havia una història de pintors de paisatges d´una escola de Belles arts, d´escultors i d´artesans.

L'inici d'una indústria

Una història que, segons Eduard Bech (director del Museu dels Sants), va començar el 1880 quan Joaquim ZVayreda, Josep Berga i Boix i Valentí Carrera van muntar el taller d´imatgeria religiosa El Arte Cristiano. En aquell temps, el tèxtil s´havia mecanitzat i la fabricació d´indianes (teles amb motius pintats) havia passat a la història. Les indianes amenaçaven d´endur-se pel camí de l´oblit l´Escola de Belles Arts d´Olot, que havia estat fundada cent anys abans per ensenyar operaris que sabessin dibuixar i pintar motius a les teles. L´alternativa va ser la creació d´un taller d´imatgeria religiosa com els que ja existien a Itàlia i França. A París hi havia els carrers de Saint Jacques i de Saint Suplice que des del 1850 estaven plens de tallers dedicats a la imatgeria religiosa

Olot també comptava amb tradició en les imatges religioses. A principis del segle XIX, l´escultor barceloní Ramon Amadeu (Barcelona,1745-Olot,1809) es va traslladar a la ciutat per tal d´allunyar-se de l´ocupació napoleònica de Barcelona. A Olot, hi va fer figures de Sant Lluc, Sant Marc, el beat Oriol, Sant Joan i Santa Llúcia... Els olotins passaven l´estona al taller de l´escultor tot admirant com anava configurant les formes al fang del que havia de ser la imatge d´un sant (El Deber, 9-10-1897). Admirar imatges de sants i l´elaboració dels murals que decoraven els altars va ser un dels passatemps de diumenge a la tarda de molts olotins durant tot el segle XIX i els primers anys del XX. Així, El Arte Cristiano va trobar l´ambient propici per a l´assentament i expansió de l´empresa. Van posar el taller al carrer Isabel II (ara Mulleras), on Josep Berga i Boix tenia el taller particular (Alexandre Cuéllar, Diari d´un segle).

Aviat va ser conegut a tota la península per la publicitat que feien a la premsa de Madrid i de Barcelona i també per la feina que donava. Admetien encàrrecs d´imatges en marbre, bronze, pedra i cartró pedra. El cartró pedra (conegut popularment com a pasta forta) es feia amb escaiola, gelatina, pega grega i oli de llinosa. El més important era que es podia emmotllar amb facilitat i fer sants en sèrie que es podien vendre a bon preu. Quan el bisbe de Vic Josep Morgades (1826-1901) va saber que a Olot fabricaven sants en sèrie i amb un material tan senzill va demanar per si era vàlid fer imatges religioses amb un material tan pobre. Els olotins van haver de recórrer al sant pare de Roma perquè els fes una indulgència i així poder continuar la indústria. El 1891 van inaugurar l´edifici de El Arte Cristiano que ara acull el Museu dels Sants (Alexandre Cuéllar, Diari d´un segle). Cal dir que els tallers que van sorgir després de El Arte Cristiano van treballar amb guix i que el cartó pedra va ser sempre una exclusiva del primer. El bisbe Morgades va ser l´impulsor de la restauració del monestir de Ripoll i un protector de mossèn Jacint Verdaguer encara que més tard el va castigar.

Al taller hi treballaven emmotlladors, retocadors, escultors, pintors€ El 1897 ja tenia prou pes en la societat olotina per poder aportar una imatge feta pels seus millors especialista com a premi a la millor poesia religiosa dels Jocs Florals d´Olot.

Va venir un moment en el qual es van reunir un especialista de cada tècnica i van crear el seu taller propi. Cuéllar va escriure: «A partir del 1900, va sorgir una competència ferotge, perquè els tallers van proliferar d´allò més. Es feien sants com xurros, a dotzenes, classificats per estatures i per categories, i s´exportaven arreu del món»

El 1910 existia el taller Las Artes Religiosas i tenia prou força com per celebrar la festa de l´empresa amb una passant encapçalat pel Cucut i la Xurruca, Ofici Solemne, concert, ball i tornaboda (El Deber, 2-7-1910). El 1911, el rei Alfons XIII va visitar Olot per inaugurar el tren i també va voler veure els tallers d´imatgeria religiosa.

No tot eren flors i violes, però, perquè els treballadors de la imatgeria religiosa van participar la vaga de les 8 hores del 1919 i també hi ha constància que van fer vaga pel novembre del 1923 (El Deber, 10-11-1923). L´arribada, el 1931, d´una república laica va baixar les vendes. Encara va ser pitjor la Guerra Civil, quan la indústria es va trobar dins d´un territori de domini anticlerical i contrari als símbols de la religió. Tot i això, alguns tallers van continuar amb la feina, perquè va prevaldre la condició obrera per sobre de les imatges. Mentre els milicians trencaven les imatges dels pobles, ells en feien per ser venudes a l´estranger.

Quan va acabar la guerra, la destrucció dels símbols de la religió durant el conflicte va suposar una bonança per la indústria de la imatgeria religiosa. Tornar a omplir els altars d´imatges va dur els tallers d´Olot al seu moment àlgid. Encara s´hi ha d´afegir l´efecte de la Segona Guerra Mundial en les esglésies de tot Europa i l´entrada al mercat americà d´imatges. En els anys 40 i 50, els tallers de sants van donar feina a un miler de persones i van dur una prosperitat insospitada a Olot i els pobles de la rodalia.

La prosperitat va durar fins al Concili Vaticà II, que va durar del 1962 al 1965. Un dels resultats del congrés de religiosos va ser precisar que l´església catòlica accepta la veneració de les imatges, però no l´adoració. De resultes, les imatges van passar a un segon terme i moltes van ser traslladades a magatzems i sagristies d´on algunes d´elles n´han sortit i d´altres s´hi han quedat per sempre. Les conseqüències del Concili per a la indústria de la imatgeria religiosa d´Olot van ser molt dures. En aquell moment, el sector va passar de 1.000 treballadors a 400. Per sort, la demanda d´imatges des d´Amèrica i parts d´Àsia va alentir una davallada que encara dura. Ara, hi treballen unes 50 persones.

Perpetuar la memòria

Amb l´objectiu de perpetuar i difondre el patrimoni generat per 125 anys d´una activitat que havia configurat part de la manera de ser actual dels olotins, el 2007 l´Ajuntament d´Olot va inaugurar el Museu dels Sants. El Museu va ser ubicat a l´edifici de El Arte Cristiano, que havia estat el domicili de la família Vayreda. Hi mostren l´activitat del taller, que encara funciona com a tal. És a dir, els productes que fan els artesans que treballen davant dels visitants són comercialitzats. I també el patrimoni en forma d´imatges, motlles i models d´escultors de renom.

Ara, el museu celebra el desè aniversari de la seva inauguració, el març del 2007. Del centre, l´alcalde Josep Maria Corominas en va dir: «És una de les coses que ens fan únics al món. Hi ha molt poques ciutats que tinguin un museu i que, a més, lligui amb la tradició de la indústria de la imatgeria religiosa». Dels inicis, el director, Eduard Bech, va explicar que van començar sobre la base de tractar temes relacionats amb artistes que havien tingut relació amb els tallers d´imatgeria religiosa. Després va haver-hi una segona època de crisi generalitzada a tots els equipaments culturals del país relacionada amb la crisi econòmica general. L´època actual està orientada en la presentació de temes relacionats amb el Consorci de Benestar Social. Per exemple, l´any passat van fer exposicions relacionades amb la diversitat sexual i de gènere i aquest any tractaran temes de diversitat religiosa.

Una visita al museu

El director Eduard Bech i el pintor Ramon Duran per un dia van fer de guies del Diari de Girona en una visita al museu. Van començar per la sala de models, on fileres d´escultures de color caramel de format d´una persona i de més grans omplen la sala. Hi ha sants vestits amb túnica, santes amb vel, soldats amb elm emplomat i cuirassa. Eduard Bech va explicar: «Hi ha imatges molt similars». Va assenyalar una santa de rostre dolç: «Si porta una safata amb uns ulls és Santa Llúcia i si a la safata hi posem uns pits és Santa Agueda, i si i posem unes alicates a la mà i una dent és Santa Apolònia». La imatge d´un home mig despullat sorprèn. Bech va explicar que és Sant Simó de Cirene, que va ajudar a dur la creu a Crist en el calvari que el conduïa fins al Gòlgota, on a continuació seria sacrificat.

Són representacions de personatges de l´antiguitat que van sofrir martiri per no voler renegar de la fe cristiana i van esdevenir sants. Els autors dels models van ser escultors de tant renom com Miquel Blay (1866-1936), Celestí Devesa (1868-1935), Rafael Atché (1854-1923), Venanci Vallmitjana (1826-1929), Josep Llimona (1864-1934), Manel Traiter, Joaquim Claret (1879-1964) i d´altres. Són models encara en ús perquè el taller de fabricació de figures encara els fa servir. Hi ha les imatges del modernisme de caire realista dels primers temps de El Arte Cristiano i les figures més estilitzades i d´una idea més moderna que es van fer a la dècada dels seixanta per tal de seguir les idees del concili Vaticà II. El pintor Ramon Duran va explicar que la gent sempre va preferir les imatges realistes que marquen en els trets dels rostres el sofriment del martiri i la dolçor de l´espiritualitat.

De la sala de motlles vàrem baixar als tallers on fan l´emmotllat i retoquen les figures. Eduard Bech em va mostrar un sant de petites dimensions que era Judes Tadeu i Ramon Duran va aprofitar per explicar que a la dècada dels cinquanta el taller va començar a rebre encàrrecs dels Estats Units. Demanaven que fossin pintats amb força amb una exageració del color i els volien de diferents formats. Van complir els encàrrecs i els van cobrar religiosament, Més tard van descobrir que el client era un mafiós que feia servir les imatges per extorquir els clients. El significat de la imatge era que si no complies el que demanava la màfia acabaries com la imatge. És a dir, ple de sang i morats.

Als pisos superiors hi ha els tallers de pintura i decoració, on els operaris pinten i dauren les imatges. A més dels artesans, hi ha una exposició de figures pintades i d´elements de suport. Hi havia un mortuori amb àngels al capçal i als peus, capelles de fusta d´estil noucentista dissenyades per Josep Puig i Cadafalch (Mataró, 1967-Barcelona, 1956). Acompanyats d´imatges, vàrem tornar a la recepció del museu on comercialitzen figures i llibres sobre la història de la imatgeria religiosa a Olot.

L'experiència de Ramon Duran

El Museu dels Sants, en un temps, va ser el taller on va treballar el pintor Ramon Duran (Les Preses,1939). «Quan vaig començar -va explicar-, em van fer escombrar i poca cosa més. Després un operari em va demanar que posés una capa de pintura sobre un mantell i així vaig aprendre de pintar». Duran va començar a la sala dels pintors, dels especialistes en sanefes, dels dauradors i dels decoradors al primer pis del taller. D´altres nois començaven d´aprenents als pisos inferiors on emmotllaven i retocaven. Pel que fa a la pintura, recorda que els especialistes guardaven les tècniques secretes que els donaven valor per damunt dels altres operaris. Va explicar que en el procés de pintura es podien observar les maniobres ràpides i estranyes que feien els operaris, perquè els altres no descobrissin les barreges de colors que donaven un caràcter especial al seu treball. Va narrar que el més difícil era posar els ulls, perquè ningú hagués comprat un nen Jesús guenyo. Entre els trossos de pa d´or va recordar el treball dels dauradors que donaven valor a les imatges. Va apuntar: «Per sobre del daurats de les túniques encara hi pintàvem motius vegetals». Al museu encara conserven la carta d´un client de Sud-amèrica que els aconsellava la decoració de les imatges amb or veritable, perquè tinguessin més valor.

Va relatar que als anys cinquanta, els de la seva joventut, els fins a vint tallers que hi havia a la ciutat es disputaven els operaris. Ell es va adonar que en molts casos els empresaris buscaven atreure els operaris amb ofertes basades en el treball de preu per peça feta i al final tots pagaven més o menys el mateix. Explica que els operaris dels tallers de sants feien prou per prosperar a la vida sense gaire complicacions.

Ell va trobar una altra sortida que va ser seguida per molts pintors dels tallers de sants i que va arribar en el moment precís de la crisi de la imatgeria religiosa generada pel Concili Vaticà II. Va explicar que els anys seixanta van ser de prou prosperitat, perquè les famílies treballadores poguessin treure les imatges de guix que havien penjat els avis de les parets i hi posessin quadres pintats a l´oli. La afició pels quadres de la gent va suposar una sortida professional per molts professionals del sector de la imatgeria religiosa que va submergir el que havia pogut ser una crisi laboral.

Per a Duran, que havia dedicat hores i hores a barrejar la pintura i aconseguir imitar la textura de qualsevol teixit, trobar els colors del verd de les prades humides de la Garrotxa va ser fàcil. El que no ho va ser tant va ser dibuixar. Per això, a l´edat de 26 anys, es va apuntar a l´Escola de Belles Arts d´Olot per perfeccionar la tècnica del dibuix. Els seus quadres van tenir una demanda i van prendre un valor que li van fer millorar la qualitat de vida.

Això no obstant, sempre va estar vinculat als tallers de sants fins que s´hi va jubilar el 1999. Encara hi va tornar primer per donar classes a persones aturades que van trobar una sortida en la imatgeria religiosa i després per gent que s´apuntava a cursos de pintar imatges. Els ensenyaven a pintar una imatge i quan acabaven el curs s´enduien el resultat del seu treball. Eduard Bech va observar Ramon Duran i va precisar que el museu dels sants també és testimoni de reconeixement a les moltes persones que durant més d´un segle s´han dedicat a l´ofici de fer sants.