Àfrica vista amb els ulls del nen que tots vam ser, a través de les joguines, els cromos, els tebeos, els llibres d’aventures...». Això és el que proposa l’exposició Àfrica misteriosa... amb ulls de nen, que es pot visitar fins a l’1 de juliol al Museu del Joguet de Figueres. La mostra, comissariada per Jordi Viader i basada en bona part en material de les seves col·leccions, rememora aquella « visió europocèntrica i amb regust colonial que emana també de les revistes missioneres, de les jornades del Domund i de les pel·lícules ambientades a la sabana. Caceries, tribus bel·licoses, animals salvatges... convertides en joguines: soldadets de plom, de goma i de plàstic, nines de pell fosca i ninots articulats. I el rei de la selva: Tarzan dels Micos i la seva multitud d’imitadors, als llibres, als tebeos, al cinema, i fins i tot als segells».

L’origen d’aquesta mostra es troba en l’última matèria per la qual s’ha interessat Jordi Viader (Barcelona, 1954), periodista, escriptor, historiador i col·leccionista reconegut en camps molt diversos: «Darrerament m’he aficionat com a col·leccionista als soldadets de goma i plàstic, dels anys 50 als 70. I en aquest àmbit hi ha moltes sèries dedicades als safaris, a Tarzan, als caçadors, als animals... Em vaig anar engrescant amb això, i vaig pensar que seria xulo ensenyar-ho, perquè encara que ara hi ha animals de plàstic molt ben fets, tot el tema dels safaris i del Tarzan sembla més passat de moda...». Aquella idea va ser la gènesi d’una mostra que va anar agafant més dimensió a mesura que hi anava treballant: «Vaig anar veient que allò donava per més, perquè sobre el mateix tema hi havia pel·lícules, tebeos, cromos... I una cosa que va ser molt important per a la gent de la meva generació, que era tot el tema de les missions, les revistes missioneres, les col·lectes del Domund... Em vaig anar engrescant i em vaig adonar que hi havia tot un corpus d’objectes que podien servir per recuperar aquella imatge distorsionada que teníem de l’Àfrica».

És per això que en l’exposició s’aprofundeix en el vessant més misteriós, exòtic, màgic, romàntic i aventurer de l’Àfica que es transmetia a través de les pel·lícules, dels jocs, dels còmics, dels ninots, dels cromos... La realitat de misèria que ja existia en aquell continent quedava al marge d’aquella mirada, encara que segons Viader ja se’n tenia coneixement, i se’n feia difusió: «A l’hora de preparar l’exposició he hagut de comprar material, perquè hi havia alguns àmbits en els quals no en tenia prou. Per exemple les revistes missioneres. I quan les he rebut i les he rellegit, m’he adonat que els missioners dels anys 50 i 60 ja hi explicaven uns drames humans terribles que de fet són els mateixos d’avui, en molts sentits. Han canviat l’explotador blanc per l’explotador negre, però es mantenen conflictes que ja existien llavors com el del Sudan, el del Congo... I és bastant dramàtic adonar-se que ha passat el temps i hi ha moltes coses que no s’han solucionat, que continuen igual».

Jordi Viader admet que encara que aquelles publicacions contenien aquests testimonis que comenta, la imatge que en general es tenia del continent africà, que és la que transmet l’exposició, «té un component mític, amb certa poesia i molt misteri. I és que la visió que teníem aquí dels problemes de l’Àfrica era més de superfície: es recollien segells per als negrets, i es participava en les col·lectes del Domund, però no se sabia exactament què volia dir allò que s’estava fent. En canvi, el missioner que treballava sobre el terreny sí que transmetia a través de les revistes una visió absolutament real del que estava passant, i fins i tot es podien trobar en perill si la seva actuació humanitària tenia implicacions socials».

Jordi Viader ha reunit força material relacionat amb la divulgació de la feina dels missioners, entre els quals guardioles, figures, publicacions, publicitat d’una pel·lícula protagonitzada per Marisol... «Un cop a l’any es feia una col·lecta de fons per a les missions en què participaven de manera entusiasta com a postulants milers de nens armats de guardioles, l’anomenat Domingo Mundial de las Misiones o Domund. Al respecte hi havia un abundant marxandatge que incloïa figures amb forma de ‘negret’, banderins, cartells, etc.». El Domund, precisament, és el protagonista d’una anècdota que va viure Viader en la jornada inaugural de la mostra: «Va venir una senyora de Figueres i em va donar tres sobres dels que s’utilitzaven per posar donatius del Domund... A l’exposició hi tenia un parell de guardioles, però aquesta donació inesperada ha estat tota una troballa».

Entre els nombrosos objectes que formen part de l’exposició, Viader comenta que «hi ha peces que m’agraden molt i que no són meves, com ara tebeos i llibres d’aventures...». Al marge de les peces del col·leccionista barceloní, a la mostra se’n poden veure de la Col·lecció Albert Rossich, de la Col·lecció Ramon Garcia, del mateix Museu del Joguet de Catalunya-Figueres i de la família Capell,: «Eren fabricants de soldadets de plom i havien començar a treballar el segle XIX; m’han deixat una col·lecció magnífica d’un safari, una cacera, amb peces molt maques».

També li agrada especialment l’apartat dedicat a Tarzan, en el qual hi ha llibres i ninots, però també cartells de pel·lícules en les quals «es reivindica altres intèrprets del personatge que van venir després de Johnny Weissmüller, com Lex Barker o Gordon Scott, que han quedat una mica eclipsats».