13 de juliol de 2018
13.07.2018

Anna Isern, una veterinària d'altura a Guatemala

Somiava ser veterinària rural i l'ONG Veterinaris sense Fronteres li va oferir l'oportunitat d'exercir-ne només d'acabar la carrera: els sis mesos que inicialment havia de passar a Guatemala ja s'han convertit en 25 anys

13.07.2018 | 12:34
Anna Isern, una veterinària d'altura a Guatemala

Des de petita volia ser veterinària, i a més tenia clar que el que volia era ser veterinària rural, anar amb el meu cotxe de casa en casa, ajudant petites famílies amb els seus animals... Era una cosa molt bucòlica que no sé si havia vist en alguna pel·lícula, i que quan vaig començar a estudiar la carrera encara existia, però quan la vaig acabar ja no, i les opcions que se m´oferien era anar a treballar a un escorxador, a un laboratori d´una empresa de pinsos o farmacèutica, a una gran explotació agrícola, o atendre petits animals com gats i gossos. I cap de les quatre opcions no em feia el pes». Així resumeix Anna Isern Sabrià per què va estudiar veterinària a la Universitat Autònoma de Barcelona, i la situació quan va acabar la carrera.

Nascuda al barri de Sant Narcís de Girona l´any 1969, havia anat a classe al col·legi Mare de Déu del Mont i després a l´institut Santiago Sobrequés. I la resposta a aquella inquietud professional que se li va presentar mentre estudiava Veterinària la va trobar a la mateixa universitat, just quan acabava els estudis: «Vaig veure penjat en una parte un paper de Metges sense Fronteres que buscava gent per anar a Guatemala. M´hi vaig presentar pensant que seríem 200 i vam ser dos. I em van triar: el setembre acabava la carrera i el gener ja era Guatemala, sense haver fet mai de veterinària».

El contracte inicial era per sis mesos, perquè «hi havia molta gent que no s´adaptava a les condicions tan dures que hi havia». De manera que Anna Isern es va acomiadar de la seva mare i del seu xicot: «Els vaig dir que tornaria al cap de sis mesos, i ja fa 25 anys». I és que a la Guatemala del 1993 a la qual va arribar Anna Isern podia fer realitat el seu somni infanti: «Era allò però per camins de muntanya, treballant en comunitats indígenes que vivien per sobre dels 3.000 metres».

Veterinaris sense Fronteres era llavors una ONG molt jove que treballava en països amb elevats nivells de desnutrició amb l´objectiu de millorar la seguretat alimentària: «Les famílies tenen el bestiar per alimentar-se´n i per obtenir part dels diners que necessiten per viure, i per tant si millorem les condicions d´aquest bestiar, millorem l´alimentació de la família i també els diners que poden obtenir dels animals». Aquesta era la premissa inicial que va portar Anna Isern a conviure amb comunitats indígenes durant una quinzena d´anys. «No tenia aigua, ni llum, no tenia lavabo, ni una dutxa...; eren unes condicions molt dures i al principi tot sovint estava malalta», relata. El primer poble on va viure va ser Todos Santos Cuchumatán, situat a 3.500 metres d´alçada, i després en seguirien d´altres, sempre situats a molta alçada i sempre al nord-oest del país, prop de la frontera amb Mèxic.

Fins que fa un temps va canviar aquestes comunitats indígenes per la ciutat de Quetzaltenango, també al nord, també prop de Mèxic, però amb millors condicions per viure: «Va arribar un moment que vaig decidir que volia tenir fills i veia clar que no els podia tenir en aquelles condicions. Ja feia temps que Veterinaris sense Fronteres em deia que fes més treball d´oficina i menys de camp, i aquell va ser el moment. Inicialment pensava que seria un trasllat temporal, però els nens et canvien la vida. I tot i que jo m´imaginava amb els meus fills sota el braç pujant una altra vegada a les muntanyes, em vaig adonar que no es podia. Comencen l´escola, comencen activitats, i si ara els dic que anem a viure a la muntanya em maten...».

Anna Isern va passar a viure i treballar a Quetzaltenango, administrant i gestionant projectes, i fent visites periòdiques a les comunitats indígenes: «Viure-hi em va ajudar molt al començament per entendre tot el procés, però ja em conec tot el país i no em cal instal·lar-m´hi, hi vaig dos o tres dies i en faig prou».

De fet, Anna Isern ja no treballa per a Veterinaris sense Fronteres, sinó que ho fa pel seu compte com a consultora en etnoveterinària, una activitat pionera en la qual ha excel·lit: «Quan vaig arribar a Guatemala, vaig comprovar que hi havia segons quins tractaments naturals que aplicaven els indígenes que funcionaven millor que els de laboratori que jo portava», comenta la veterinària gironina, que fins i tot va escriure un article en què relatava una d´aquestes experiències: Etnoveterinaria en Guatemala: Cómo un anciano mam y su apazote humillaron a una doctora gringa.

La constatació de l´eficàcia d´aquests tractaments, i la possibilitat de combinar-los de manera adequada amb els més moderns, la va portar a voler-hi aprofundir: «Ho vaig explicar a Veterinaris sense Fronteres i es van implicar en el projecte. I em vaig dedicar a recopilar informació, a fer herbaris, etc., fins que vam aconseguir finançament per a un projecte de quatre anys dedicat a investigar la veterinària tradicional. Vam començar a entrevistar avis i àvies de la zona, vam aconseguir que estudiants de la Universitat de Guatemala s´impliquessin i fessin estudis complets comparats de medicaments tradicionals i sintètics... I a mesura que vam començar a tenir resultats i a publicar-los va ser el gran boom, perquè els estudis evidenciaven que molts d´aquells tractaments dels avis i les àvies funcionaven molt bé, fins el punt que hem demostrat que no es tracta d´una qüestió antropològica i folklòrica, sinó que és una opció real amb resultats molt bons i especialment interessant en un moment en què la preocupació pel canvi climàtic i per l´ecologia ha fet que es torni a apostar per la ramaderia orgànica, com en diuen ara».

Com a resultat de tot plegat, «ara treballo pel meu compte, he muntat una associació que es dedica a promoure la veterinària tradicional, ha corregut la veu, i em truquen de països com Equador o Mèxic, o d´altres comunitats indígenes de Guatemala que volen que analitzem la veterinària tradicional de la seva zona. A Guatemala hi ha 26 pobles indígenes diferents, de manera que tinc feina per anys,...». Anna Isern ha viatjat en els últims temps a països com Equador, El Salvador, Hondures, Nicaragua, Mèxic? en aquest afany d´«investigar i comparar la veterinària tradicional amb la convencional i veure què hi ha de bo, de dolent, que es pot aprofitar... I proposar-ho com una alternativa real de producció animal, com un futur per al país». En aquest sentit, apunta que «vaig a fer xerrades al Ministeri d´Agricultura de Guatemala, i la idea és convèncer-los que té molt més futur això que seguir copiant el model de producció animal dels Estats Units o d´Europa, que el veig una mica en crisi».

És per aquest motiu que a Anna Isern se li fa difícil pensar que por tornar aviat a viure a les comarques gironines, encara que en el fons li agradaria: «Sempre he dit que d´àvia vull tornar a Girona, però encara no em considero una àvia i no crec que pogués desenvolupar a Girona una feina tan apassionat com la que estic fent a Guatemala». Sí que té clar que quan els seus fills, Jan i Bru (de 13 i 9 anys, respectivament) hagin d´anar a la Universitat, tornaran a Europa. Encara que no sap si a Girona o a França, d´on és la seva parella, Benoît, qui va arribar a Guatemala al mateix temps que Anna Isern, també amb Veterinaris sense Fronteres. «Amb diners se´ls pot donar una bona educació bàsica, però la universitat és diferent», apunta. Això sí, remarca que els seus fills parlen francès, català, anglès («és molt habitual allà, tothom vol anar als Estats Units»), la versió local del castellà i una llengua indígena de les 26 que hi ha al país.

Un país, d´altra banda, amb un clima molt fred però on s´ha d´anar amb compte amb el sol: «Som a 3.500 metres d´alçada i al migdia has de vigilar amb el sol, et pots cremar». Per la resta, les tempertaures no oscil·len gaire: «Som a prop de l´Equador, no hi ha canvis bruscos, simplement una temporada de pluges i una altra de seca. Però amb fred, sobretot a l´hivern i també perquè moltes cases no estan en bones condicions».

També explica sobre la vida quotidiana a Guatemala que «els desplaçaments són complicats, perquè els camins estran en mal estat i el transport públic no funciona bé. I de fet hi ha pobles als quals no s´hi pot arribar en vehicle. Pots tardar més de cinc hores per fer quaranta kilòmetres», assegura. A la ciutat, en canvi, les coses són diferents, encara que no sempre satisfactòries: «S´hi pot trobar gairebé de tot, com en qualsevol ciutat del nostre entorn, però Quetzaltenango, per exemple, és un indret molt caòtic, en el qual no pots caminar tranquil pel carrer perquè hi ha molts venedors ambulants, voreres en mal estat, trànsit intens...».

Pel que fa al menjar, el blat de moro és la base de l´alimentació local, sobretot en forma de tortillas. «Però a la ciutat, amb diners, pots trobar el que vulguis», insisteix.

Quant a les persones que hi ha conegut, Anna Isern diu que quan vivia a les comunitats indígenes, «tota la gent que hi vivia eren els meus amics, eren les persones amb les quals feia coses, tota la meva vida era allà». Després, a la ciutat, ha anat fent relació amb altres persones, encara que en el seu cercle d´amistats la majoria són cooperants o tenen o han tingut relació amb aquest món.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema