Una excursió exòtica dedicada a la Blanca C.
Ja se sap que a Ciutat de X pot passar qualsevol cosa. L’anomenat Parc Central, rebatejat com de Rafel Masó, no és una excepció a la regla. En els últims temps de pandèmia, quan s’ha pogut passejar amunt i avall de les diferents avingudes que el conformen, m’he topat amb algunes coses ben interessants que pot ser val la pena ressenyar.
En el ben entès que el bo s’incrementi i el dolent desaparegui, si pot ser per sempre. De la mateixa manera que el pagament per visitar la basílica de Sant Fèlix, que era universal fa dos o tres anys, ara sembla que el bisbat ha alliberat de la paga als visitants de Ciutat de X.
Preneu-vos-ho com una guia del Parc Central. Així, a l’entrar en el Parc per l’extrem del Passeig d’Olot, hom s’adona que a la dreta del viatger el jardí selvàtic de plantes locals encara està per arreglar, tal com era en les edats obscures, on les màquines excavadores dominaven l’horitzò, tot dansant balls mecànics. Ara per ara la zona és un exuberant herbei impenetrable, això si: dins un tancat, no sigui que les selvatgines que deuen viure-hi s’escapin i causin un ensurt.
A més, degut a les altes temperatures, les herbes salvatges s’han socarrimat: del verd primaveral han passat a un daurat cremat, típic de l’estiu. El boinut universal ja ho deia de l’Empordà: a l’estiu tot queda cremat. El fenomen pot aplicar-se al nostre itinerari sense cap problema. De la mateixa manera, degut a la falta d’humitat, quasi tot l’herbei que es reparteix pels múltiples escocells del Parc, ha agafat un color de palla, excepte algunes clapes de trèvols i pixallits que han prosperat, posant un toc verd a la recremada general. Des d’aquest punt de vista un diria que la zona està abandonada a la mà de Deu. Esperem que les deitats terrenals un dia surtin de l’estupor generalitzat on semblen haver caigut i es preocupin un xic dels ciutadans de X i sobretot del seu Parc Central.
Tot passejant en qualsevol direcció un contempla la cura que els constructors van tenir per aconseguir una netedat pulcra, al veure la renglera de papereres, situades en front d’una altra filera de bancs, molt emprats per gent de tot el món els capvespres d’estiu, uns per vigilar els nens que juguen al futbol o altres per fer petar la xerrada amb els veïns que han trobat allí.
Dissortadament, les papereres sembla que a alguns passejants els són sobreres. No passa cap dia que no es puguin observar deixalles disperses pels voltants de les voreres del passeig central i fins i tot més enllà: papers, ampolles de plàstic, llaunes de beguda, màscares quirúrgiques, trossos de plàstic, burilles, un osset de peluix, unes sabates femenines, escampalls de no se sap pas què...
DEIXALLES I HERBES GEGANTS
Un pot atrevir-se a pensar que les escombraries fora de les papereres són un contrapunt a la selva d’herbes gegants que s’ha deixat descuradament a la part vorera del passeig d’Olot. Ambdues característiques formen la simfonia desconcertant i inacabada de la incúria, arranjada perquè l’orquestra dels manaires i la ciutadania la toquin conjuntats o si voleu a capella. Fins i tot es pot mostrar una foto del monument a la bleda asseguda, construcció que va quedar-se allí uns quants dies, sobre un banc, afegint una mica d’art efímer al posat sever de concret gris del Parc.
En els camps que haurien de ser d’herba fresca, els nens hi solen jugar a futbol en les hores prèvies a la foscant. Potser d’aquests equips múltiples d’amics de barri en surtin futbolistes, que portin a l’equip de Ciutat de X a les cotes més altes que sembla aspirar.
Baixant a mà esquerra hi ha una paret que sempre hi ha estat allí, fins i tot abans de que existís el Parc tal com ara és. Sempre ha estat pintada amb graffiti acolorits de gust més o menys dubtós, però suficientment adequats per tapar el ciment de la tàpia nua. Clar que els graffiti marquen una llinda del parc, l’altra està delimitada per l’estació i les vies del tren.
Això porta a destacar, com una més de les desconsideracions d’uns pocs cap els altres, que tard o d’hora coincideixen al Parc, la barra de molts ciutadans que tenen el costum de fer passejar els gossos per la gespa altra hora verda. Arrenglerats amb les papereres hi ha una filera de rètols que, apart d’un dibuix d’interdicció inconfusible, indiquen que no es deixi trepitjar la gespa als quissos. És clar que els amos de gossos han de treure a passejar els animals fora dels pisos. El que no és tan clara és la raó per la qual persisteixen en deixar-los trepitjar el que sembla que fora millor no tocar segons els rètols. Hi ha un munt d’espai sense prohibició, que els gossos poden emprar per jugar amb altres cans. De fet, hi sol haver un grapat de gossos que s’ho passen molt bé perseguint-se uns als altres per aquestes àrees.
Però sembla que no tothom sap llegir els rètols. Se sol veure algun animal fent les seves coses per l’herba, moltes vegades on els nens més tard o d’hora solen jugar a futbol. Una foto il·lustra en aquestes pàgines un d’aquests moments. Però si haguéssim de reunir totes les fotos possibles d’aquests fets, necessitaríem un àlbum de molts fulls.
No se us acudeixi pas indicar-los als passejadors de gossos incompetents i incívics un dels rètols amb la prohibició de que els quissos passegin per l’herba. Les respostes poden ser sarcàstiques tipus: «el meu gos no sap pas llegir»; altives com: «el proper dia li dedicaré la cagarada a vostè»; també impertèrrites i sense resposta,... ; així continuaríem sense acabar mai... Fins i tot, alguns espècimens d’acompanyant de gossos iconoclastes fan més por que el mateix animal.
També passen coses tan curioses com aquesta: mentre els nens d’un parterre proper varen deixar de jugar al futbol per por d’un gossot, que l’amo permetia córrer per la zona prohibida, tot ajuntant-se després amb un altre gos d’un grup que pintava un graffiti al final de la ja comentada paret, un cotxe de la policia municipal discutia amb un home alterat a vint passos de la reunió graffiters-gossos-trepitjant-l’herba.
Els policies semblaven tan alterats com l’home desassossegat que repetia una vegada i una altra la mateixa frase amb posat passat de rosca. Intentàrem fer saber als policies què estava passant davant dels seus nassos. Mentrestant, l’home alterat continuava un ball desgavellat i la cantarella. Els policies, però, ens indicaren que eren en una situació molt complicada o delicada, no ho recordo bé, tal que no podien pas atendre’ns... Ho deixàrem córrer. Què més es pot fer? Suposo que l’home angoixat va acabar la corda i es va desalterar. Així que tothom content i cap a casa.
No pot acabar pas així el passeig pel Parc Central. Llençant malediccions a les persones descurades per abocar rebuig pel terra o passejant els gossos per on no és convenient, degut a que molta gent, nens i grans, hi juguen també o fan fins i tot pícnics per allí.
GRIPAUS EN HONOR DE QUÈ?
Si oblidem aquest primer contacte amb el Parc i fem camí cap a la carretera de Santa Eugènia, aquest ens porta cap a l’entrada de l’estació. A mig camí ens trobem amb uns quants enjardinaments, que en aquest cas demostren la convivència en el Parc de plantes de jardí amb floretes, però espinoses. Se’ns mostren també allí mateix les herbes casolanes, que, per un miracle apareixen verdes i brillants enfront de les plantes marronoses en flor. Un contrapunt ben interessant al jardí recremat de l’entrada. Més o menys per allí mateix apareixen com monstres d’un futur evolutiu distòpic dues granotes o potser gripaus, fent honor a no sé pas què. Als alcaldes previs, potser?
Després fem cap a l’antiga estació del tren d’Olot, que ara és un casal de trobada del jovent i les seves arts. Passada l’entrada de l’estació del tren i de l’AVE. Allí han sobreviscut unes quantes palmeres elegants als atacs de l’escarabat morrut.
També hi ha un estany amb brollador, que abans era ple de testos i ara no. Així i tot, és un lloc refrescant i aparentment net. Tant, que un dia de calorassa uns nens s’hi banyaven i tot. És, però, un abeurador d’ocells, sobretot. El problema és que allí semblen ajuntar-se els humils coloms amb els gavians poderosos i ganuts. Doncs, de tant en tant, cau un colom per fer d’àpat dels ocells d’aigua. Un dia les restes d’un colom suraven a l’aigua de la piscina, mentre un ocellot oceànic o fluvial se les cruspia.
Una altra vegada només quedaren les ales del colom, com si l’Esperit Sant les hagués perdut dies abans. Vaig estar a punt d’indicar a la policia municipal que avisés el bisbat a fi de que vinguessin a recollir-les.
Més recentment, un gavià acabava les restes del colom del dia, al cim de les escales que hi ha davant del brollador...
Quasi per acabar, un escocell final està ple de flors, col·locades de forma caòtica i absolutament descuidades. Algunes flors tenen formes ben curioses, fàl·liques, altres presenten colors blaus i violeta rampants. La gràcia és que tot plegat té la bellesa de les coses salvatges, sense cultivar. Com si les flors fossin el resultat del creixement que s’espera de les selves verges luxuriants tropicals.
Es pot dir que tot el que hem indicat en el breu passeig de deu minuts anant a poc a poc, dona molt de sentit a la naturalesa del Parc. El Parc Central és un lloc on no hi ha dia que hom no se senti al bell mig de la natura salvatge i la lluita per la supervivència. Fins i tot podeu anar-hi amb salacot i vestimenta de visitant de llocs exòtics.
Tenir tal varietat de paisatges feréstecs tocant a mà, regalats per la ciutat, potser estareu d’acord amb mi que és un gran avantatge pels ciutadans de X. Donat que l’assumpte de viatjar a terres llunyanes està un xic pelut, ara per ara
