Lídia posseïa el cervell paranoic més magnífic, fora del meu, que mai hagi conegut». Salvador Dalí va escriure aquestes paraules a la Vida secreta sobre Lídia Noguer Sabà, la popular Lídia de Cadaqués, que aquesta setmana ha estat homenatjada a Agullana en ocasió del 75è aniversari de la seva mort. L’efemèride ha servit per reivindicar amb diverses activitats una dona de classe humil que es va saber relacionar amb burgesos i intel·lectuals i que va acabar superada per una obsessió que la va dur al deliri.
Al web del Teatre-Museu Dalí de Figueres s’hi pot trobar un text de Teresa Moner Rubio que permet fer-se una molt bona idea sobre qui va ser i què va representar Lídia Noguer Sabà (Cadaqués, 1866-Agullana, 1946), una dona que no deixava ningú indiferent. El text data del 2002, quan es va presentar al Teatre-Museu una traducció al català del llibre La veritable història de la Lídia de Cadaqués d’Eugeni d’Ors, amb il·lustracions de Salvador Dalí: «Lídia Noguer i Sabà, filla de l’anomenada ‘Sabana’, considerada una de les darreres bruixes de Cadaqués, va fer un temps de dispesera. Per casa seva van passar personatges tan il·lustres com Picasso i Puig i Cadafalch. L’any 1904 hostatjà Eugeni d’Ors, en una breu estada que el jove intel·lectual del moment va fer a Cadaqués. D’aquella trobada en va néixer l’admiració que aviat es convertiria en la gran obsessió de Lídia. Quan d’Ors va escriure La Ben Plantada el 1911, Lídia de seguida es va sentir identificada amb Teresa -en algunes ocasions arribà a afirmar que aquell era el seu nom- i la fascinació que sentia cap a l’escriptor s’aguditzà, degenerant en una progressiva follia delirant. Va arribar a l’extrem d’interpretar els articles que aquest escrivia des de la tribuna diària del seu glossari a La Veu de Catalunya. Lídia els llegia i rellegia contínuament i els considerava com una resposta a les cartes que ella li enviava».
Lídia de Cadaqués és, per tant, en els seus orígens, una dona humil que sap remuntar aquesta situació i que aconsegueix fer-se un lloc al poble. Vicenç Pagès escrivia en un reportatge a Revista de Girona que «s’encarregava de vendre peix i durant un temps va tenir gent a dispesa. Segons totes les fonts consultades, era una excel·lent cuinera. A casa seva el menjar -sobretot el peix— era suculent, i el preu, regalat. Seguint les recomanacions de Víctor Rahola, molts artistes i intel·lectuals van fer-hi estada» També es relacionaria amb Salvador Dalí, és clar, que com explicava Teresa Moner «de petit ja escoltava les històries que ella explicava als infants de Cadaqués. I quan el 1929 l’artista decideix instal·lar-se amb Gala a Cadaqués, contra la voluntat del seu pare, Lídia fou l’única persona que l’ajudà i els va vendre la barraca de pescadors de Port Lligat, on els seus dos fills dipositaven els estris de pesca».
Arran de la relació amb Dalí, Lídia coneixerà també Federico García Lorca, i Luis Buñuel. Una fotografia de Lídia que Lorca acostumava a tenir sobre el piano ha estat el model per a la quarantena d’artistes que participen en l’exposició Lídia, que fou i no fou La Ben Plantada, que es pot visitar a l’Ajuntament d’Agullana i que va ser inaugurada dijous.
La relació que més marcaria Lídia Noguer va ser, però, la que va tenir amb Eugeni D’Ors. Com explicava Vicenç Pagès, en aquella estada del 1904 «Lídia va congeniar-hi. Sigui per una connexió entre l’enginy instintiu d’ella i la intel·ligència cultivada d’ell, sigui per una diferència d’edat edípica -a la qual s’ha d’afegir que l’escriptor era orfe de mare-, sigui per l’atractiu físic i mental d’aquell noi brillant de vint-i-pocs anys, la dona va establir amb Eugeni d’Ors una aliança i un sistema d’interpretació de missatges secrets». Un sistema que va anar tan enllà que Lídia Noguer interpretava missatges inexistents i que li va acabar afectant la salut mental: «L’obsessió de Lídia anava en augment. (...) Tots els llibres que anava publicant Eugeni d’Ors (...) eren objecte de la interpretació delirant de la peixatera».
La situació va arribar a un límit tal que va provocar la intervenció del pare de Salvador Dalí, el notari Salvador Dalí Cusí. Ho explica Enric Tubert, comissari d’aquella exposició i coordinador dels actes programats per recordar Lídia Noguer : «La figura de D’Ors queda molt retratada, en el pitjor sentit del terme. Fins i tot el pare de Dalí li havia demanat explícitament que li expliqués a Lídia que tot allò era fals, i que aquelles deduccions que feia ella no tenien cap base. Però d’Ors va replicar que no pensava fer-ho perquè a cada poble en tenia una, de dona així».
Malgrat això, set anys més tard de la mort de Lídia Noguer, D’Ors «va semblar mostrar un clar interès i viatjà a Cadaqués acompanyat de Cesáreo Rodríguez-Aguilera amb la intenció de recollir dades sobre aquella dona que tantes missives li havia escrit i que ell mai no havia contestat. Fou llavors quan demanà a Salvador Dalí si volia ésser l’autor de les imatges que havien d’il·lustrar el llibre que narrés La verdadera historia de Lidia de Cadaqués». El llibre es publicaria el 1954.
Abans, però, Lídia Noguer ja havia aparegut en altres llibres (i ho faria després, com a Lídia de Cadaqués, Crònica d’un deliri, de Cristina Masanés, que va participar dijous en els actes d’Agullana). Josep Pla és un del autors que faria sortir Lídia en la seva literatura, explicant-ne tant bons moments com dolents, per exemple la seva habilitat com a cuinera i la seva decadència. Tots dos es poden trobar al relat Un viatge frustrat, sobre un periple arran de costa que Pla va realitzar l’any 1918. Quan desembarca a Cadaqués, coneix Víctor Rahola i, mentre aquest li fa de cicerone, topen amb Lídia: «En el camí de Port-lligat trobem una dona amb un cistell de peix que saluda Don Víctor amb uns estranys i aparatosos compliments. És notòriament una dona del poble, però en el seu vestir hi ha la pretensió estrafolària de semblar una senyora: porta un pentinat aparatós, una brusa bufada i plena de llacets, unes faldilles a la moda de cinc anys enrere i unes pobres sabates de talons torçats, d’una irreparable tristesa. Guarnida així, sembla contenir una barreja d’alcavota i de persona vinguda a menys». Però en el mateix relat, Pla també elogia la seva habilitat com a cuinera, especialment quan cuina per a Eugeni d’Ors: «Lídia havia estat una bona cuinera, però el grau de perfecció i de generositat a què porta els seus coneixements culinaris aquella temporada em fa pensar que s’enamora del qui després fou el Glosador (...). Fou un devessall, una inundació de tendresa convertida en sofregits i salses, picades i suquets. Fou una apoteosi de plaers tangibles».
La misèria s’acabaria imposant en els últims temps de Lídia Noguer a Cadaqués, fins el punt que n grup de veïns liderats per Anna Maria Dalí van reunir els diners necessaris per portar-la a l’Asil Gomis d’Agullana, on acabaria morint.
