"El meu pare m’havia contat, moltes vegades, com aquella matinada del 28 d’agost de l’any 1907, en veure l’estat de la meva mare i anar a cercar la llevadora -la senyora Assumpta-, s’havia meravellat en contemplar des del passeig de la muralla gironina el cel estrellat, que per aquells dies lluïa la claríssima estofa d’un cometa. Moltes vegades, també, ell m’havia recordat la intriga i el misteri que li provocà aquella estrella amb cua, apareguda, justament, en els dies que havia de néixer un fill seu. Sempre recordà l’esdeveniment i, per això, quan li vaig donar un motiu de sorpresa o sobresalt -que no foren pocs!- ell, conformista, acabava el reny o el sermó dient-me: és clar, vet aquí el cometa». Aquell nen que va néixer a Girona de la mà d’un cometa era Joan Pericot Garcia, el fill més petit del matrimoni format per Joan Pericot i Prats, capità farmacèutic a l’Hospital Militar de Girona, i Joana Garcia Sanjuan. I explica aquesta anècdota a Història de la meva infància (1907-1918), un llibret de memòries que acaba de publicar l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural amb el suport de la Diputació de Girona i els Ajuntaments de Girona, Torroella de Montgrí i Palafrugell.
I això que Palafrugell no hi apareix, al llibre (sí Girona i Torroella), encara que tindria una importància determinant en la segona part de la vida de Joan Pericot Garcia (1907-1987), fins el punt que acabaria dipositant al seu Arxiu Municipal tota la seva documentació personal, memòries d’infantesa incloses. Va ser sobretot entre Palafrugell i Barcelona on Joan Pericot (germà del prestigiós historiador Lluís Pericot) va desenvolupar la seva activitat professional com a arquitecte (sempre amb el seu cunyat Joan Baca, perquè no va acabar la carrera) i decorador, i també la seva vocació artística com a pintor i dibuixant. A més de contribuir a recuperar els cants de taverna i les havaneres i de ser un dels impulsors de la cantada d’havaneres que es fa cada any a Calella de Palafrugell, nucli on té una avinguda dedicada.
Però abans d’arribar a Palafrugell, la infància de Joan Pericot transcorre a Girona, on neix i passa els primers anys de la seva vida, i Torroella de Montgrí, d’on era el seu pare i a on la família acostumava a anar de vacances un mes cada estiu (va ser a Torroella on Pericot va començar a exercir d’arquitecte, i on va començar a pintar, i sempre va mantenir amb la localitat un vincle també molt estret). Història de la meva infància (1907-1918) explica igualment el trasllat de la família a Barcelona el 1915, perquè hi destinen el pare, i com va ser la vida a la capital aquells primers anys.
El llibre reprodueix el text que va escriure Joan Pericot amb una introducció a càrrec dels historiadors Joaquim Nadal Farreras i Josep Clara Resplandis, editors del treball, que posen en context el personatge i els escenaris dels primers anys de la seva vida. De fet, no és l’únic llibre de memòries que va escriure Joan Pericot: en va fer un de més llarg sobre els anys de la guerra civil que no es descarta que també sigui publicat algun dia.
Nadal diu sobre les memòries d’infantesa de Pericot que «tenen la gràcia de l’ambient que descriuen, i a més estan ben fetes». Per a ell, el més especial del llibret és la descripció que fa de la vida quotidiana en «una casa de veïns de la Girona funcionarial i petit-burgesa de principis del segle XX». Quan Joan Pericot tenia pocs mesos, la família es va instal·lar en un bloc de pisos del carrer del Nord que havia fet construir el doctor Furest al costat del seu domicili i consulta professional (l’anomenat xalet Juandó o Casa Furest) i on vivien mestres, professors, funcionaris i professionals liberals, amb les seves famílies: «Darrere el pa mastegat del seu ‘modernisme’ i el color rosa confitat de la seva façana s’amaguen tots els records de la meva infància», escriu Joan Pericot. «A partir d’aquesta casa, irradia tot un paisatge urbà i un paisatge humà», apunta Nadal. Al seu parer, «més enllà del valor literari del text, hi ha el seu valor històric, el testimoni d’una persona que ha vist els baluards, que ha vist una Girona molt menys urbanitzada que avui no podem imaginar».
Una Girona que tenia problemes locals i a més amb una guerra mundial que sobrevolava la vida quotidiana: «Si bé jo no entenia gaire les coses que escoltava de la gent gran: carestia, encariments, desastres, partidismes... comprenia que més enllà de la plaça de l’estació, la Catedral, les Pedreres, del riu i lluny d’aquelles muntanyes nevades que jo veia cap al nord, passaven coses esgarrifoses i transcendentals, que Déu sabia com acabarien. Jo ignorava que s’escorria definitivament el segle passat, una manera de viure, una societat, i que aquests trasbalsos coincidien -per atzar- amb el fi d’una vida infantil».
Joan Pericot escrivia aquestes línies quan la seva família preparava el trasllat a Barcelona, a principis de 1915. Però abans dóna molts detalls de la seva vida a Girona, i de les vacances d’estiu a Torroella. Per exemple, quan el 1913 va assistir a la primera exhibició d’un avió a Girona, a càrrec del pilot francès Henri Tixier: «La impressió popular fou considerable i les criatures restàrem meravellades». Aquells dies eren Fires a Girona, i els seus pares li van comprar un aeroplà de llauna que va batejar amb el nom de Tixier.
També recorda la primera vegada que va anar al cinema, al Coliseo Imperial de la plaça Sant Agustí: «Encara que la sala era al costat de casa, la sessió nocturna feu que la meva mare prengués moltes precaucions, i així puc dir que vaig veure el film Marco Antonio y Cleopatra embotit amb dos pantalons i abrigat com un pastor. No vaig entendre res de com anava la cosa entre els personatges. Sols em feu una impressió fortíssima l’escena en què uns cocodrils es menjaven uns esclaus».
I confessa les interioritats de la vida domèstica: «Puntualment, a les vuit, sopàvem. El ‘menú’ rutinari i insistent, el componia una sopa de pa, un ‘entrant’ (cigrons o fesols, rarament mongetes) i s’enllestia amb una truita, o els familiars ‘agafasants’ o torradetes de Santa Teresa. En acabar l’àpat, arribava el moment més íntim de la família. Els pares conversaven amb els germans -amb en Lluís i la Maria, especialment, per l’edat- i era quan es comentaven els fets i les coses dels amics, de la família i, de tard en tard, les notícies que del món -aquella cosa tan remota i llunyana- arribaven a la ciutat adormida en la seva immortalitat. Jo aguantava molt poca estona, si no apareixia el comentari d’un fet que sobrepassés la rutina de cada dia... l’assassinat d’en Canalejas... el naufragi del Titanic... Aviat recolzava el cap entre els braços i, sobre la mateixa taula, restava adormit».
Pericot fa descripcions d’una ciutat que no té res a veure amb la d’avui i n’explica situacions quotidianes: malalties, passejades, jocs com el futbol o els tiradors de lledons, classes amb mestres diferents, o el clima i, de retruc, les condicions urbanes: «Es podia dir que per Tots Sants teníem l’hivern a sobre. (...) Sempre la fred i l’aigua dominaven els darrers mesos de l’any. No es veia altra cosa que gent enfredorida, mainada amb penellons (...) i uns fangars considerables en totes les vies públiques del país. Aquestes -carrers, camins i carreteres- no tenien altre paviment que la terra, sobre un precari llit de grava».
La sensació de fred devia ser tan intensa que Pericot hi insisteix: «El capítol de la fred (...) prenia unes proporcions sobrehumanes i fantàstiques. La defensa contra aquest element era una rendició total. En les cases de la classe mitja s’havia claudicat per mort de l’economia i la neteja. No hi havia la llar salvatge ni la calefacció civilitzada. Calia defensar-se amb el braser, el decoratiu ‘escalfapanxes’ o el calentapeus d’aigua calenta. El resultat era lamentable. Com si es volgués evitar la mullena del mar en temporal, parant l’onada amb un paraigua».
Per a Tota Pericot, una de les dues filles de Joan Pericot, la publicació del llibre ha estat «una sorpresa molt agradable». Ella i la seva filla van transcriure el manuscrit del seu pare per fer-ne còpies per a la família. «I quan ens van dir que el publicarien perquè el trobaven interessant per als gironins en general em va semblar fantàstic». Tota Pericot reivindica la trajectòria i el llegat del seu pare: «Va fer moltes coses, era polifacètic... Escrivia, pintava, dissenyava cases... Josep Pla va arribar a dir que Calella de Palafrugell pericotejava perquè hi va deixar el seu segell amb els cases que hi va fer».
