Fer pintades en parets o persianes pot ser vist, des de diferents òptiques, com a vandalisme o com a obra d’art. La línia pot esdevenir més fina si, a més a més, l’espai afectat és d’un veí o d’un establiment comercial o si, per contra, correspon a un indret abandonat, en desús o un espai que se sap que és efímer perquè haurà de ser enderrocat. Solen considerar-se com a bretolades aquelles pintades ràpides, firmes (conegudes com a tags) i escrits polítics que els graffiters bombardegen arreu de la via pública, deixant un rastre a la recerca de visibilitat. Darrera d’aquestes accions no hi ha cap esperit creatiu ni intenció de cridar l’atenció per una traça o un dibuix impecable. Només busquen notorietat. En canvi, hi ha aquelles pintades elaborades, amb o sense consentiment del propietari de l’espai, on s’hi detecta un treball, un disseny, un intent de l’autor de copsar l’aplaudiment del vianant que passa, normalment de manera ràpida, per la zona. Aquest segon grup són artistes que poden procedir de la «pedrera» del vandalisme però també d’escoles d’art i pintura o d’altres vessants.
Les obres d’aquests autors agafen un valor visual de tal relleu que acaben formant part de la graella d’artistes que pinten en festivals de murals o en projectes de barri per potenciar el comerç. Alguns ajuntaments catalans i associacions de veïns i de comerciants han començat a veure que aquestes creacions artístiques poden esdevenir un pol d’atracció i que serveixen per embellir el paisatge urbà, si es fa ordenadament i , de passada, evitar els «maleïts» tags, bruts i repetitus. Mentrestant, per alguns artistes ha suposat poder començar a guanyar-se la vida amb allò que des de petit sempre han volgut fer: pintar. Entre els artistes, n’hi ha que volen mantenir l’anonimat per motius diversos i altres no tenen cap mania a l’hora de plasmar la seva firma a les seves obres. Alguns han declinat la possibilitat de sortir en aquest reportatge i altres prefereixen no ensenyar la cara perquè consideren més important l’obra que l’autor. També n’hi ha que no tenen cap problema en mostrar-se, expressar-se i explicar el seu relat vital.
Tres exemples
Entre els artistes que darrerament s’estan fent un nom a les comarques gironines hi ha, entre molts altres exemples, els saltencs Enric Lucas (@greendel15 a Instagram) i Aleix Font (@rata_con_corbata) i el lloretenc Alex Gómez (@odiarte_muralism). Els seus treballs estan provocant el vistiplau unànime després d’uns inicis ben diferents per aconseguir que avui comencin a ser reconeguts (a les pàgines 4 i 5 d’aquest Dominical es poden veure més obres seves). La introducció en el món del graffiti i les pintades de grans dimensions no sol ser fàcil. Ni sempre és comprès dins de les mateixes famílies. Enric Lucas (conegut com «Greendel15», pel que significa el verd quan ets jove) explica que els seus pares ara «estan molt contents» amb el que fa, però recorda que abans li deien que busqués una «feina normal». Però ell va decidir seguir fent el que més li agradava: Pintar. Ho feia ja de petit. «Suposo que com tots els nens», apunta. El pas del paper a la paret va sorgir «per inèrcia». «Descobrir que existia el tamany DIN-A3 em va canviar el món. Després, el DIN -A2 o les fustes que trobava pel carrer. Cada cop buscava tamanys més grans perquè ja el que havia fet abans em semblava petit», relata apassionat. «Amb els murals vaig trobar el que realment m’agrada, perquè quan pinto és quan estic al carrer i parlo amb gent. La feina al taller s’acaba fent avorrida». Als inicis sempre anava amb la maleta plena de rotuladors i quan li venia de gust es posava a pintar el que tingués més a mà: bancs, caixes de llum i el mobiliari urbà més llis que trobés. També pintava gorres i sobretot practicava a sobre de paper. Amb els amics van comprar caixes d’esprais i van estar dos o tres mesos anant a pintar a skatepark de Medinyà. «A partir d’aquí ja em va sortir el primer encàrrec de mural i fins ara que vaig alternant encàrrecs, amb murals que faig jo perquè em ve de gust». Participar al Festival Monar’t de Santa Eugènia, li ha proporcionat molts treballs i projectes: «Ha estat un punt d’inflexió».
A Aleix Font (conegut com a «Rata con corbata» perquè va voler jugar amb dos conceptes que per molta gent són poc agradables) la família sempre li va donar suport: «Sempre m’han estimulat i valorat. I em comenten les obres. He tingut sort i n’estic agraït i els hi vull dir en aquest reportatge i els hi dic sempre que puc». Com Enric Lucas, Aleix Font pinta «des de sempre, com a necessitat». Fa servir esprais des dels 14 anys. Amb la colla i amb els hip hoperos de Sabadell, on residia de jove, pintava en llocs il·legals com ara hotels o bancs. «No m’n penedeixo i ho continuo fent. Treballo en llocs il·legals o al·legals. No em fa fes dir-ho». Però no era de l’estil de fer moltes repeticions. «Em cridava més l’atenció dibuixar. Fer en una paret el que faria en un paper o en una tela», explica. Buscava adrenaliana i notorietat, però també «valentia». Però una valentia en el sentit clàssic del risc per no ser atrapat en acció sinó per exposar públicament una obra i entrar en el debat «el que agradi o no el que he fet». «Que rebis crítiques», matisa. «M’atrau veure com puc interactuar amb la gent», manté.
Alex Gómez (conegut com a «Odiarte» per la paraula Odi) va tenir tant suport de la seva família que el seu pare el portava a comprar esprais. «Ho van entendre de seguida», diu orgullós. «Quan veuen que la teva passió és tan gran, no tenen cap altra opció», apunta sorneguer. «Ara que em guanyo la vida amb això no poden estar més orgullosos», assenyala. Explica que «ara hi ha parets habilitades per fer graffitis o llocs que no són legals però són consentits, com moltes rieres de la costa», però relata que en els seus inicis «no hi havia espais disponibles per pintar de forma legal: «Pintava sota ponts,a dins de fàbriques abandonades o en rieres». Eren espais on «podia fer obres grans. Sempre ha intentat fer coses que considerava «boniques» i , no pintar «només per embrutar». Per això, vol donar «les gràcies als ajuntaments que tenen o permeten espais per poder pintar». A parer seu, pot servir per «reduir les pintades il·legals a l’hora que donen color a l’entorn». «Afortunadament, des de fa molts anys a Lloret de Mar tenim la Riera, on es pot pintar sense problemes. Avui dia, quan tinc temps, encara baixo a pintar», explica. En un taller de graffitis d’un esplai se li va encendre l’espurna. «Vaig anar a una l’escola d’art per formar-me i lluitar per arribar fins on estic avui, per formar-me i lluitar per arribar fins on estic avui: «Vaig anar a una l’escola d’art per formar-me i lluitar per arribar fins on estic avui».
«Que pintin el que vulguin»
Els tres muralistes (els saltencs Enric Lucas, Aleix Font i el lloretenc Alex treballen amb estils bastant diferenciats. Enric Lucas aposta per paisatges i fisonomies molt realistes. Pràcticament són còpies d’imatges on es podrien apreciar i tocar amb les mans les arrugues de les cares amb els dits a la paret. Aleix Font combina l’esprai descontrolat amb tècniques més pictòriques. Es nodreix de geografia, de límits i línies que simbolitzen objectes i indrets que són en l’entorn proper. Per exemple, els colors de les cases del voltant. També aposta per fer cares de persones que simbolitzen opcions diferents en funció de com les ubiqui, deformi, la giri o la talli. Alex Gómez treballa molt amb el cubisme, el fauvisme i el món abstracte, barrejat amb l’art figuratiu.
Els tres artistes comencen a guanyar-se la vida amb els treballs a les parets i persianes, però sense donar-ho per definitiu. Enric Lucas ho exposa: «Més que viure d’això, jo diria sobreviure. De moment no em dona tampoc una estabilitat econòmica, suposo que el món de l’art i l’equilibri econòmic no van gaire lligats». Encara matisa més Aleix Font, que part del dia fa d’educador social: «No sé si vull dedicar-me exclusivament a pintar. No seria educador sense la meva vessant artística. Fent d’educador, tinc contactes amb altres àmbits. Si no, em tancaria massa en el meu món. M’enriqueix i em fa tocar de peus a terra». Font afegeix que «ser educador em garanteix un sou bastant estable per ajudar a mantenir el sistema familiar que tinc i, al mateix temps, participar als projectes artístics que vull». Això sí, exclama que «amb la tonteria de no voler-me dedicar a això i de ser educador estic trobant un marc de llibertat on hi estic molt a gust». Alex sí pot viure d’això i ho explica ben content; «Afortunadament!», relata.
Joventut i civisme
En moltes professions, els inicis. I el muralisme no és cap excepció. Els tres artistes demanen als joves que tenen entre cella i cella pintar que no ho deixin. Que tirin endavant. Que sigui lliures en les seves decisions. Com sigui i on sigui. «Els joves poden fer el que vulguin. No veig res dolent en pintar parets. No estan robant, no estan destrossant res, estant posant color i joc a la ciutat. I si a sobre els omple, això que hi guanyen», diu Enric Lucas. Aleix Font té una versió similar. A parer seu, pintar és «imparable i molt inofensiu» si es compara a «escala global amb els abusos i les desigualtats» que hi ha al món. «Et pinten la façana? Sí, però no t’han explotat laboralment ni et paguen una misèria. Que et pintin és el de menys », insisteix. «Els joves que vulguin pintar, que pintin», reitera. Això sí, amb el seu concepte d’art atractiu els hi demana que mirin on ho fan. No per si és un lloc legal o si és una invasió de propietat privada. Si no que l’espai «els hi digui alguna cosa». «Intervenir en un espai és mantenir un diàleg amb aquell espai. Fins i tot arquitectònicament o per la forma geomètrica. Tenir en compte l’entorn, a més, és una acció més defensable davant de la gent. No anar allà i plaf», Alex Gómez reflexiona sobre la visió que es té dels joves: « Molta gent veu els graffiters com a delinqüents que viuen en un entorn de drogues i totalment il·legal però la majoria només són joves i viuen com altres joves. Uns van a la discoteques i altres van a pintar. Decideixen invertir el seu temps i els seus diners a pintar. Res més». Per això, anima a tothom que vulgui pintar: «Que pinti. Que busqui espais on pugui fer-ho lliurement. Que no deixin de pintar». No obstant sí que emet una alerta: «Que busquin on pintar, que tinguin cap. Aquest tipus de vida pot portar conseqüències greus, amb problemes econòmics, penals i fins i tot risc per la salut d’un mateix».
El debat sobre si el que es fa pot molestar als qui viuen en aquell entorn no els treu la son. Enric Lucas considera que les seves obres «són fàcils d’acceptar pels veïns de la zona on pinti». Però una cosa són els dibuixos realistes i una altra fer «lletres» que admet que «costen més» d’acceptar. «Un cop estava fent lletres en una paret que havia omplert de cares anys abans i va venir un policia a dir-me que no podia pintar allà, li vaig dir que tot el que veia de dibuixos amb cares ho havia fet jo i que mai m’havien dit res, i em va respondre que si volia podia fer cares però que si seguia fent les lletres em multaria». Aleix Font analitza els polèmics tags. «També és noble fer una cosa viral i repetitiva i que envaeix», diu. En aquest cas però, creu que seria interessant «establir un debat del que és permès i què no en l’espai públic. «És incívic perquè ho paguem tots? No vull jutjar, però sí analitzar i intentar entendre perquè és incívic». I llança una pregunta a l’aire: «No és incívica la construcció de la Costa Brava?».
Enric Lucas · @greendel15
«Descobrir el DIN-A3 em va canviar el món. Després, el DIN-A2. Cada cop volia formats més grans»
Pinta murals, quadres i fa algun taller o classe, desde fa uns vuit anys. De jove sempre anava amb la maleta plena de retoladors i dibuixava en qualsevol espai llis que trobava. Va anar evolucionant a la recerca de formats de gran tamany.
Aleix Font · @rata_con_corbata
«Amb la colla i amb els 'hip hoperos' de Sabadell, pintava en llocs il·legals com hotels o bancs»
Educador social, muralista, pintor i rebel. Considera que tot es pot debatre i qüestionar. Les seves obres geomètriques juguen sempre amb els colors i elements de l’entorn. Posa en valor tant la vessant educadora com l’artística.
Alex Gómez · @odiarte_muralism
«El meu pare em portava a comprar esprais. Veien que tenia una passió molt gran»
Pinta des dels 13 anys . En un taller de graffitis d’un esplai se li va encendre l’espurna. Va anar a una l’escola d’art per formar-me i lluitar per arribar fins on està a l’actualitat. Fa tallers per a joves amb problemes d’inclusió.
