El 1933, després de la dictadura del general Primo de Rivera, aparegué a Girona amb peu de les Gràfiques Dàrius Rahola el premi de la Comissaria de la Generalitat de Catalunya amb el títol Breviari de Ciutadania, un assaig de Carles Rahola que aspirava a ser una lectura adreçada a la joventut tot oferint valors i conceptes democràtics. Obra única i de molt interès, ràpidament acaparà l’atenció del públic culte gironí. La Diputació de Girona el reedità el 1984 i torna a ser exhaurit. Tots els biògrafs de Carles Rahola, com ara Lluís Maria de Puig, Josep Clara i Narcís-Jordi Aragó la valoren positivament.
S’enceta amb una nota informativa: «Breviari de ciutadania obtingué el premi de 2.000 pessetes ofert pel Comissari Delegat del Govern de la Generalitat de Catalunya a Girona senyor [Josep] Irla, al millor treball sobre orientacions per a la formació ciutadana en els principis de Democràcia i Autonomia. (...). El veredicte es farà públic el dia 11 de febrer de 1933, data commemorativa de la proclamació de la primera República. L’obra es publica per acord de la Comissaria.» I així fou. S’edita amb un clar objectiu i pel nivell de l’obra tindrà molta projecció.
Rahola era l’home per a escriure-la, les seves conferències, els comentaris a la nova Ràdio Girona, els escrits a L’Autonomista... el feien ser no només popular sinó prestigiat com a assagista de nivell i guanyà fàcilment davant els altres sis participants. El jurat el defineix, explica el darrer biògraf i company del Dominical, Xavier Carmaniu, com «un treball excel·lent, que respon ben plenament als objectius del tema. Literàriament és perfecte i acusa, més a més, un total domini de l’idioma català. Les seves orientacions són d’una gran eficàcia...» L’original es conserva a l’Arxiu Històric de Girona, que guarda molts papers de l’historiador. Josep Irla va convocar el premi però el resultat l’executa el seu successor, Josep Puig Pujadas, que també fou amb Joan Puig i Ferrater, i altres, membre del jurat i editaren el llibre.
La idea era que l’edició es pogués trametre arreu fent que la Conselleria de cultura de la Generalitat l’obsequiés a tots els joves de les escoles catalanes però la iniciativa no es pogué desplegar per les eternes limitacions dels pressupostos autonòmics. Potser ara o en un endemà seria possible, amb noves tecnologies els costos baixen, és clar. Rahola, que s’esmerça molt en aquesta obra, la considera com una de les seves realitzacions més reeixides. La revista El Magisteri gironí celebra l’edició i en recomana enviar un exemplar a cada mestre i que pugui figurar a les biblioteques escolars. Feliciten autor, editor i patrocinador pel contingut cívic de l’obra. L’Autonomista reprodueix en portada aquest article a primera pàgina.
Les meditacions de Rahola, acurades i serenes, fugen del que seria un catecisme polític o un breviari a l’ús religiós de to imperatiu. Més que voler convèncer simplement explica. I fa molt bé. Del títol genèric ens quedem amb l’accepció d’obra breu, reduïda en espai, sintètica en conceptes, i carregada d’afirmacions ponderades. Una exemple: «Els intel·lectuals i els polítics han de donar-se fraternalment les mans, si volem que l’obra a realitzar i tingui una positiva eficàcia. El menyspreu dels uns als altres no pot ésser beneficiós al nostre poble, el qual, per a reeixir en la seva empresa, ha de comptar amb l’ajut i la col·laboració de tots.» (p. 31)
Quan apareix l’obra el setembre, Joaquim Pla, també a L’Autonomista en primera pàgina, escriu que és una bella i curosa obra i la qualificà d’estimulant i optimista. Treball de civilització, doncs, que avui dia encara és recomanable de llegir. Ha tingut diverses edicions. A la inicial de Gràfiques Darius Rahola (1933) cal afegir la de la Diputació de Girona el 1984 en edició facsímil. El 2009 CCG, amb pròleg de Josep M. Terricabres, la reeditaren acompanyada de La pena de mort a Girona i també editaren un altre llibre, molt singular: unes reflexions col·lectives amb el títol de Nou breviari de ciutadania, tot prenent exemple del treball de Rahola.
