Del pati de l'escola a primera divisió

Tot va començar per una baixa de maternitat. Aquest fet, a priori intranscendent, es va convertir en un esdeveniment clau en la història esportiva del bàsquet figuerenc. Era la dècada dels setanta. La futura mare, professora d’educació física a les Escolàpies, un col·legi de monges, coneixia un home que també era amant de l’esport i havia tingut una exitosa carrera amb l’equip del Grifeu de Llançà. Així doncs, li va proposar agafar el relleu de les seves classes per fer-ne la substitució. L’home en qüestió era Rafael Mora. «Les monges tenien molt de reparo perquè un home no havia entrat mai a les Escolàpies i hi vaig haver d’anar jo perquè veiessin que érem gent normal», recorda Assumpció Torrent, la seva viuda, asseguda al menjador de casa mentre remena fotos antigues i retalls de diari.

Les monges tenien molt de reparo perquè un home no havia entrat mai a les Escolàpies i hi vaig haver d’anar jo perquè veiessin que érem gent normal

Assumpció Torrent

Torrent, que posteriorment va esdevenir la delegada dels equips que dirigia Mora, explica, mentre desprèn un toc d’elegància recol·locant el mantell que presideix la taula, que Mora era un apassionat del bàsquet i no va tardar a divulgar l’esport entre les alumnes fins que finalment va impulsar la creació d’un equip. «Es van enredar amb campionats escolars fins que en Rafael va preguntar si podrien fer un equip. Va anar contactant amb gent buscant patrocinadors i al final en va trobar», rememora Torrent. El club en qüestió va ser el Club de Bàsquet Agrupació Esportiva del Patronat de Figueres, conegut popularment com Adepaf, i la pista de bàsquet on jugaven era la catequística, anomenada la cate. 

Gràcies a l’entrada de patrocinadors, l’any 1976 l’equip passa a ser el Medina-Figueres La Casera. Assumpció «Ton» Corominas, que defensava el número 9, va ser una de les primeres integrants d’aquella esquadra: «Vaig començar amb 12 anys. En Mora va fer un grup i aprofitant que totes estàvem a l’escola amb ell, entrenàvem al migdia i al vespre. Amb 14 anys quan vam acabar de les Escolàpies vam marxar a l’Adepaf perquè ell entrenava allà».

Vaig començar amb 12 anys. En Mora va fer un equip i aprofitant que totes estàvem a l’escola amb ell, entrenàvem al migdia i al vespre. A 14 anys quan vam acabar de les Escolàpies vam marxar a l’Adepaf perquè ell entrenava allà

Assumpció Corominas

La temporada 1976-1977, l’equip format per Corominas, Maria del Mar Prats, Consol Cantenys, Neus Heras, Nuri Mallol, Pietat Pi, Ana Junyer, Concha Clemente, Roser Llop, Elisenda Esteve i Rosa Vilaboy arrasava a totes les rivals de la província. Una crònica de l’època recollida a Los Sitios d’un partit contra el Montessori que va acabar 94-30 ja avançava que aquell equip, aleshores format per noies d’entre 12 i 14 anys, tenia recorregut: «Muchos fueron los aficionados que se dieron cita para presenciar dicho encuentro, su comentario era unánime: ‘este equipo tiene futuro’». Com podia ser que aquell grup, format per noies d’una mateixa escola que amb prou feines acabaven d’aprendre a jugar, fos tan superior a la resta d’equips de la província? 

«Entrenàvem matí, tarda i nit. Recordo que amb un mes vaig perdre deu quilos! Entrenàvem moltíssim i molt dur. Crec que no ens equivoquem si diem que en Mora va ser pioner amb implantar aquest sistema d'exercicis», explica Rosa Vilaboy, que exercia de pivot i portava el dorsal 13. Corominas puntualitza: «Sempre he pensat que devíem ser molt dolentes perquè entrenàvem tres cops al dia. Als partits, només corrent ja guanyàvem! No havies ni de saber botar!». L’aler dret, que lluïa el número 9, subratlla que Mora va incorporar dinàmiques d’entrenament en què jugaven contra nois per millorar el seu rendiment físic: «Quan jugàvem amb els nois jo m’ho passava molt bé perquè els cansàvem en un tres i no res! D’entrada recordo que els hi feia fer esprints per posar-los a to (riu)». 

Entrenàvem matí, tarda i nit. Recordo que amb un mes vaig perdre deu quilos! Entrenàvem moltíssim i molt dur. Crec que no ens equivoquem si diem que en Mora va ser pioner amb implantar aquest sistema d'exercicis

Rosa Vilaboy

Aquell mateix any, Figueres va acollir la fase de sector nacional i per fer-ho va estrenar un nou pavelló municipal, actualment rebatejat com a pavelló Rafa Mora. De fet, segons consta en els mitjans de l’època, va ser el primer pavelló cobert amb parquet de la província. «L’alcalde estava cansat de veure en Rafa, que sempre li demanava una pista coberta!», afegeix Torrent. De fet, les jugadores van ajudar a l’adequació de l’espai. «Recordo perfectament que vaig ajudar a pintar les línies del terra, ens hi vam posar totes a fer coses pel pavelló», rememora Corominas.

Primera prova de foc

La primera prova de foc de l’aleshores redenominat La Casera-Catalunya va ser el maig de 1978 al campionat juvenil d’Espanya que es va disputar a Zamora. Aquell equip, que conservava pràcticament totes les jugadores de les Escolàpies, es va plantar a Castella i Lleó i va arrasar guanyant el títol en una final catalana amb l’Immaculada de Barcelona (70-51). La crònica a Los Sitios del 9 de maig de 1978 ho recordava així: «El equipo que dirige Rafa Mora maravilló a toda Zamora y a todo el baloncesto hispano allí representado». L’autor del text, Jordi Xargayó, qui va ser l’enviat especial i posteriorment director de Diari de Girona, encara recorda vivament la gesta: «Aquell equip va sorprendre a tothom perquè ningú sabia pràcticament ni on estava Figueres. Una cosa és guanyar a la teva província, però l’altre és enfrontar-te als equips punters del país. Elles van ser molt superiors, sobretot físicament. Era un espectacle veure-les córrer». 

Una cosa és guanyar a la teva província, però l’altre és enfrontar-te als equips punters del país. Elles van ser molt superiors, sobretot físicament. Era un espectacle veure-les córrer

Jordi Xargayó

Pocs dels presents es podrien imaginar que el número 10 d’aquell equip, que va ser nomenada millor jugadora de la final, esdevindria anys després una de les figures més importants de la història del bàsquet espanyol. La protagonista en qüestió, actual coordinadora i seleccionadora del 3x3 de la selecció espanyola, Ana Junyer, explica que el contraatac i la defensa eren elements clau en aquell grup: «A Zamora érem una banda que anàvem repartides amb furgonetes. Les mares, durant els partits, es posaven tan nervioses que quan miràvem a la graderia només hi veiem les bosses de mà perquè havien hagut de sortir del pavelló dels nervis (riu). Però sí que diria que la nostra característica era la defensa i el contraatac. Robàvem moltes pilotes a primera línia i sempre que podíem, corríem».

Diria que la nostra característica era la defensa i el contraatac. Robàvem moltes pilotes a primera línia i sempre que podíem, corríem.

Ana Junyer

En aquella mateixa esquadra també va despuntar la figura de Roser Llop, qui tenia unes condicions físiques innates que li permetien desmarcar-se de les defensores amb extrema facilitat. Al llarg dels anys va esdevenir una figura cabdal a la selecció espanyola, on va arribar a disputar 68 partits oficials. Llop va morir l’any 2001 per un càncer i l’any 2018 l’Ajuntament de Figueres va batejar el nou pavelló amb el seu nom.

L’equip de Mora va continuar amb la seva progressió meteòrica i l’any següent, el 1979, va demostrar que la victòria al campionat juvenil no havia sigut flor d’un dia. L’equip va materialitzar una doble gesta: ser campiones de segona divisió nacional i guanyar el Campionat d’Espanya Júnior Femení disputat a Alacant. La majoria de jugadores van fer aquesta temporada jugant en dues categories, júnior i sènior. Al campionat d’Espanya van vèncer per la mínima (57-56) a l’Alcalà (aleshores favorit i campió els dos anys anteriors) en les semifinals, i van derrotar (61-54) a l’Hispano Francés a la final.

L’any de l'eufòria

La temporada 1979-1980 va ser una temporada històrica. L’equip ja s’havia consolidat i havia competit de tu a tu -i guanyat- a les grans pedreres del bàsquet de l’època. Aquell any s'incorpora l’olotina Glòria «Ioia» Cros. «En Mora em va trucar per venir a jugar a Figueres i vinc amb 17 anys a jugar a l’equip júnior, tot i que les júniors també jugàvem amb les sèniors. Quan vaig arribar em van posar a l’hotel Espanya, que en aquella època era un hotel concorregut de chicas de la noche. Imagina’t el panorama: baixava divendres d’Olot, sopava sola a l’hotel Espanya, dissabte vinga a entrenar i després altre cop a l’hotel, i diumenge partit. Recordo que em picaven les xinxes i que les altres feien mala cara perquè es pensaven que els hi prendria el lloc. I un dia vaig dir: prou. Vaig anar al pavelló perquè volia plegar. Per sort van intercedir i es va decidir que cada setmana dormiria a casa una persona de l’equip, i anava saltant de casa en casa (riu)». 

El parquet del pavelló de Coslada patinava tant amb les nostres converse verdes que les mares ens van anar a comprar vambes noves.

Glòria Cros

Més enllà d’anècdotes, aquell any l’equip aconsegueix una fita històrica: l’ascens a primera divisió. Ho van fer a Coslada (Madrid) després de disputar una fase final formada per vuit clubs. «El parquet del pavelló de Coslada patinava tant amb les nostres converse verdes que les mares ens van anar a comprar vambes noves», recorda rient Cros. Sembla que el canvi de sabates va funcionar: el 21 d’abril de 1980 La Casera va derrotar a les Irlandesas de Sevilla (74-44) i va guanyar el campionat d’Espanya de segona divisió. Rafa Mora va ser nomenat millor entrenador del torneig i Roser Llop i Ana Junyer van formar part del quintet ideal.

El mateix entrenador va expressar la magnitud de la gesta en un article d’opinió publicat a Los Sitios el 20 d’abril d’aquell mateix any: «Es, sin duda, el día más feliz de mi carrera deportiva. Hemos logrado un objetivo que nos propusimos hace seis años cuando cogí unas chiquillas del Colegio que no tenían la menor idea de jugar al basquet (...) Las mujeres han estado durante muchos años marginadas del deporte. La gente se ha dado cuenta de que las chicas también pueden hacer deporte. Lo que ha logrado este equipo no creo que hasta la fecha haya sido realizado por nadie más. Con las mismas jugadoras, ser campeones de España juvenil, júnior y ascender a Primera División, con UNA SOLA jugadora sénior, pienso que es un mérito importante», subratllava. 

L’ascens a primera convertia a La Casera en el segon equip de la història de la província en arribar a primera divisió. Anteriorment ho havia fet el CREFF Girona (1968-1976). Aquell any es va incorporar a l’equip Beth Brugada. La pivot, que defensava el número 6, acabava de sortir de COU i va arribar amb la promesa de jugar a canvi que li trobessin una feina. «Encara espero la feina que em van dir! Vaig acabar a Ceres Roure fent ciris», exposa Brugada que durant una etapa va compartir pis amb Cros en uns habitatges facilitats pel club. «Dormíem a casa una dona que llogava habitacions. Encara recordo que també hi havia un home que vivia allà que treballava en una fàbrica de iogurts i sempre en portava de caducats!», afegeix Cros.

Dormíem a casa una dona que llogava habitacions. Encara recordo que també hi havia un home que vivia allà que treballava en una fàbrica de iogurts i sempre en portava de caducats!

Beth Brugada

Un cabàs d'anècdotes

El viatge iniciat feia gairebé sis anys al pati de les Escolàpies havia arribat a Ítaca: el mateix equip de noies que jugaven juntes a l’escola havia ascendit a la màxima categoria del bàsquet femení. I si una cosa queda palesa en els equips, i especialment en aquells que juguen tant de temps conjuntament, són les anècdotes. Com les tàctiques d’escapisme que algunes jugadores havien de fer per anar a fumar cigarretes. «Anàvem per torns a fumar al lavabo a l’hora de dinar o de sopar. En Mora ens ho tenia prohibidíssim i si ens pillava... Ens en queia una! Era força rigurós amb les normes», rememora Vilaboy. 

Tot i jugar a primera divisió, els recursos eren mínims: «Dedicar-nos-hi? Però si encara hi posàvem la gasolina! El primer any a primera anàvem a tot arreu amb autocar. Marxàvem a les cinc del matí de dissabte i tornàvem diumenge a última hora i l’endemà havíem d’anar a treballar. I així totes les de l’equip», assenyala Corominas. Sense assegurança, sense sou a excepció d’algunes compensacions de despeses, i intentant trampejar les lesions com podien, les jugadores recorden que Torrent els hi feia un mejunje per prevenir lesions. «Era com una mena de suc de taronja amb potassi o no sé què portava allò, però sí, ens ho donava a totes a cada partit. Segur que alguna cosa va fer!», recorda Brugada.

Dedicar-nos-hi? Però si encara hi posàvem la gasolina! El primer any a primera anàvem a tot arreu amb autocar.

Assumpció Corominas

La fama d’aquell equip anava creixent i va traspassar les fronteres de l’Empordà. Les jugadores comptaven amb una penya de Banyoles anomenada «els Estrafets», una grada d’animació que portava la rauxa a cada partit de primera divisió. «El pavelló sempre estava ple a vessar. Era una olla a pressió. No recordo ben bé com vam quedar a la classificació, però sí que sé del cert que a les rivals els hi costava molt guanyar-nos a casa nostra. Els hi vam posar molt i molt difícil», recorda Junyer. Aquell primer any, tant ella com Roser Llop van figurar entre les cinc màximes anotadores de la temporada.

La desparició de La Casera

El 18 de març del 1981, quan la lliga encara estava en joc, La Casera va anunciar la retirada de suport de tots els equips. Les males notícies es van acumular. Dos mesos més tard, les dues màximes anotadores de l’equip, Roser Llop i Ana Junyer, comunicaven que marxaven. Davant aquesta situació, l’Adepaf va sortir al pas per negociar amb la Federació Espanyola, de la mà del seu president, Josep Aparicio, per agafar l’equip i mantenir la plaça a primera divisió. L’Adepaf es va quedar l’equip, però el gruix de jugadores i el cos tècnic no van entendre la marxa de Llop i Junyer. «Va doldre molt. Has de pensar que eren moltes vivències, durant molts anys i no es va entendre que marxessin», recorda Torrent. Per la seva banda, Junyer afegeix que «vaig tenir la necessitat de fer un canvi i les coses es van posar tenses amb en Rafa. La gent es va pensar que jo i la Roser ens havíem posat d’acord per marxar juntes i no era cert. Van ser decisions en paral·lel. Tot i això, amb el temps les coses es van posar a lloc i vam poder reconduir la situació», recorda Junyer. Ella i Llop van fitxar pel Picadero-Comansi de Barcelona.

Mentrestant, la resta d’integrants de l’equip van afrontar una temporada complexa, la 1981-1982. L’octubre del 1981, Assumpció Corominas i Maria del Mar Prats van patir un accident de cotxe que les va apartar de les pistes durant unes quantes setmanes. Aquella temporada, l’equip només va sumar tres victòries i els drames es van materialitzar: el març del 1982 es perdia la categoria i tornaven a segona.

El retorn a primera

Tot i baixar de categoria, les anomenades «nenes d’en Mora» no abaixaven el ritme. El primer any a segona, la temporada 1982-1983, l’equip es va classificar per jugar la fase d’ascens a Lleó. Malauradament, les empordaneses van perdre amb el Casa Galicia-Las Palmas (53-61) en un partit a vida o mort per a l’ascens.

L’any següent, però, ho van tornar a intentar. Les jugadores de Mora es van tornar a classificar per jugar la fase d’ascens, aquest cop a Cadis. Torrent recorda que portaven tants patrocinadors diferents que es va convertir en la modista de l’equip: «Cadis va ser una odissea. Canviàvem tan sovint de patrocinadors, que en els desplaçaments em posaven una taula al final de l’autocar i aquí la madama anava cosint durant el viatge el logo de cada patrocinador a la samarreta de cada jugadora i quan vam arribar... Resulta que el lloc on havíem de dormir era una casa de barrets!», rememora. Ho corrobora Corominas, que afegeix «l’Assun portava de tot: clips, gomes, el mejunje dels partits... Era una figura imprescindible perquè atenuava la severitat d’en Rafa».

El 28 d’abril del 1984, l’Adepaf va guanyar al B.P. Madrid (49-44) en el partit decisiu per segellar el retorn a primera divisió.

El 28 d’abril del 1984, l’Adepaf va guanyar al B.P. Madrid (49-44) en el partit decisiu per segellar el retorn a primera divisió. L’eufòria de Mora va ser tal que fins i tot es va endur a les jugadores de festa per celebrar-ho. «Estava tan i tan content que va pujar a la taula del lloc on érem per ballar. Mai l’havíem vist així», explica Cros. 

L’arribada de les americanes

El retorn a primera divisió va portar també l’entrada d’un nou patrocinador principal: Caixa Girona. El nivell de la lliga comença a pujar i les jugadores veuen petites millores. El gener de 1985 l’equip fitxa a la primera jugadora nord-americana, Deborah Lee Davies. Joan Albert Cortada, exjugador de l’Adepaf masculí, recorda que l’acompanyava a tot arreu: «Ens vam fer amics perquè jo sabia parlar anglès i era molt bona noia i molt bona jugadora. Al final va fitxar per un equip del Brasil i li vam perdre la pista». «La Beth feia de traductora de totes les americanes quan arribaven perquè era l’única que sabia anglès! La resta només sabíem dir welcome», bromeja Cros. 

Miguel Angel Forniés va ser un dels agents que va portar més jugadores a Espanya durant la dècada dels vuitanta, ho feia fent d’intermediari entre els clubs i un agent nord-americà, Bruce Levy, que els proporcionava jugadores universitàries. «La primera jugadora que vaig portar va ser Terry Huff i em sembla que va ser la primera nord-americana a la lliga espanyola. Els equips es van anar animant en veure els nivells de joc, però la veritat és que t’havies de refiar del que et deien els americans perquè no hi havia ni vídeos ni res. L’any 1985 el Figueres em va dir que buscaven alguna jugadora que fos alta i jo tenia bones referències de Davies. Es va adaptar de seguida i va jugar molt bé a l’Adepaf».

La primera jugadora que vaig portar va ser Terry Huff i em sembla que va ser la primera nord-americana a la lliga espanyola.

Miguel Angel Forniés

Davies va ser la primera d’una cadena d’internacionals que va anar desfilant per Figueres fins que l’equip va perdre la categoria l’any 1989. Els dos darrers anys totes les jugadores van arribar a cobrar un sou. «Recordo l’últim partit perquè era a casa i vam perdre. Vam baixar i va desaparèixer tot, va ser un desastre. La junta va quedar desfeta, no vam cobrar ni aquell mes ni l’anterior i es van vendre la plaça. No ens van ni preguntar si volíem continuar. No els hi interessava i a mi em va saber greu. Tenia 27 anys, em casava l’any següent i vaig deixar el bàsquet. Vaig acabar molt cremada», explica Cros.

Recordo l’últim partit perquè era a casa i vam perdre. Vam baixar i va desaparèixer tot, va ser un desastre. La junta va quedar desfeta, no vam cobrar ni aquell mes ni l’anterior i es van vendre la plaça. No ens van ni preguntar si volíem continuar

Glòria Cros

La junta de l’època, sense voluntat de continuar, va vendre la plaça de l’equip que acabava de baixar a segona divisió al CB Cornellà i no va inscriure cap equip femení en competició, ni tan sols de base. L’ens es va centrar en els equips masculins i va deixar desaparèixer un llegat de gairebé 15 anys de trajectòria. Un final probablement immerescut per un equip que es va construir del no-res i va aconseguir, a cop de suor i molta defensa, guanyar-se el respecte dels clubs més potents del país. A totes les jugadores entrevistades els brilla la mirada en recordar les emocions que van viure defensant els colors d’aquest equip. Sens dubte, generació de jugadores que va fer una passa endavant i van aportar el seu gra de sorra per professionalitzar el bàsquet al nostre país.

Subscriu-te per seguir llegint