En Jaumet va néixer l’any 1871 a Sant Hilari, era mut i pel poble corrien llegendes de com havia perdut la parla. Un flabiol li servia de veu i traginava sempre un carro ple de càntirs carregats d’aigua, perquè repartia la Font Vella entre els estiuejants. Aquell aiguader, en Jaumet del Flabiol, es va convertir en una figura tan entranyable i estimada que fins i tot es venien postals amb la seva imatge i va donar nom als dolços més coneguts de Sant Hilari, els jaumets.
Personatges com en Jaumet, l’Home del Telèfon de Girona, la Trinquis, el Noi de Tona o en Panxo Pomada de Santa Coloma de Farners són alguns dels protagonistes de l’exposició que es pot veure al Centre d’Art Contemporani de Girona, el Bòlit. Fins al 22 de gener, les seus de la Rambla i el Pou Rodó acullen Els desconeguts de sempre, una proposta que inventaria i reivindica els personatges singulars i la seva presència en la cultura contemporània.
Comissariada per Julià Guillamon i Adrià Pujol, la mostra es fixa en figures excèntriques, llunàtiques o foraviades, tota aquella gent que es desvia del que es considera normal, el que abans que la correcció política arribés a les nostres vides s’anomenava «el boig» o «el tonto del poble» i que no deixa de ser un símbol local. Cada lloc té el seu i, a més, són figures ben presents tant en la cultura popular com en la literatura o l’art.
L’escriptor Julià Guillamon fa anys que tenia al cap dedicar una exposició als personatges estrambòtics o llunàtics que serveixen per «aglutinar la societat», per parlar de l’ell i del nosaltres, de la normalitat i el que no ho és. N’havia parlat fa anys amb Pau Riba i no es va arribar a materialitzar, però va llençar el guant per Twitter a l’antropòleg i escriptor Adrià Pujol com una broma i la directora del Bòlit, Ingrid Guardiola, els va prendre la paraula.
El resultat d’aquella juguesca a la xarxa és una «aproximació antropològica i literària» a aquesta mena de personatges que, en el fons, són un «cúmul» de circumstàncies, perquè són alhora estimats i temuts i poden tenir un punt d’irracionalitat, però també de genialitat, diu Guillamon.
Els singulars de l’exposició són persones hipersensibles, extraviades, delirants o involuntàriament còmiques, sovint devastades i a vegades amb alguna afectació mental que, sigui per la curiositat que generen, per la tendresa o per l’aversió que desperten, són considerats un ésser al marge i alhora són conjurats per establir quin és el grau zero de la normalitat.
«Són persones que no encaixen perquè són lliures», diu Guillamon. «És gent que fa el boig per tots nosaltres, marquen el punt de no retorn entre la normalitat i el que no ho és», explica Pujol.
Arxius i obres d’art
A l’exposició, assenyalen els dos, queda clar que les comarques gironines són riques en aquest tipus de personatges. Ho atribueixen al fet que la gironina és una societat «molt articulada» i la figura del singular contribueix a cohesionar-la.
«En les societats més ben cosides i homogènies, el fet propi es cuida més, també el boig. Aquí n’ha quedat testimoni i n’hem fet una marca. La mitologia del boig del poble es fabrica sobretot a l’Empordà», assegura Pujol.
L’exposició recull un ampli repertori de personatges, molts dels quals han aflorat d’una recerca feta per Guillamon en arxius comarcals que ha permès treure a la llum material com ara unes filmacions dels anys seixanta fetes per un estiuejant de Blanes en què apareix Paula Juliana, una dona que vivia en una barraqueta a Sant Francesc, la imatge de la qual que contrasta amb la dels primers turistes de la Costa Brava, o uns dibuixos fets per nens barcelonins durant la guerra que permeten veure quina imatge tenien d’un captaire a qui anomenaven l’Home de la Regalèssia.
Aquest material es posa en diàleg amb peces artístiques, algunes recuperades, com ara un càntir conceptual de Pere Noguera que evoca la figura d’en Jaumet, però també obres d’encàrrec a artistes contemporanis.
És el cas, per exemple, d’un dibuix de Francesc Artigau amb la Mamarra i el Manxaire, dues figures que es dedicaven a fer pujar la llet a les mares que acabaven de parir i que apareixen al llibre Trenta personatges singulars de les comarques gironines de Jordi Cortés. O la intervenció de l’artista arbucienca Tere Recarents sobre el Taranto, el singular del seu poble.
Tot plegat es completa amb textos literaris, perquè és habitual que aquests personatges captin l’atenció dels escriptors. Panxo Pomada, l’inventor d’una pomada per a les ferides de tall, és present gràcies als mots que li va dedicar Prudenci Bertrana, per exemple, i en Pepet Gitano a partir d’un fragment de Girona, un llibre de records de Josep Pla.
I si Guillamon ha pentinat tota mena d’arxius per descobrir aquests personatges, Pujol s’ha encarregat de plantejar un directori de les funcions que fan aquestes figures fora de la norma en la societat: fer d’espantall per a la mainada, erigir-se en un símbol de la transgressió, formar part del patrimoni local o ser un doll de creativitat.
«És gent que va a la seva, i això els emparenta amb els artistes», diu Pujol. Per això, figures com Lídia de Cadaqués van atreure Salvador Dalí o Eugeni d’Ors i per això també molts artistes acaben resultant singulars en si mateixos: de Josep Maria Sucre, Josefa Tolrà a Josep Pijula, el Garrell d’Argelaguer, i Damià Escuder.
El final dels singulars
Els desconeguts de sempre també fa palesa la relació d’aquests personatges amb el seu context, perquè son persones molt arrelades al territori i amb un ecosistema propi i com han canviat aquestes figures amb l’eclosió dels mitjans de comunicació i les xarxes. «Amb el boom dels mitjans i la xarxa, són personatges que es tornen molt mediàtics. Fa anys, ser singular et condemnava a la marginalitat i ara surts als mitjans o a TikTok, internet ho ha democratitzat», diu Pujol, que posa com a exemple el cas del monarca de la Bisbal, Albert Solà, l’home que deia ser fill del rei emèrit i que va morir aquest octubre.
El final dels singulars també té espai a l’exposició, que deixa clar que no tots acaben igual: alguns en solitud i en l’extrema pobresa, com en Càscares de Badalona, explicat al Bòlit a través d’un passatge de la novel·la El metall impur de Julià de Jòdar, i d’altres, com l’estimat Jaumet de Sant Hilari, l’estiu de 1955, acomiadats per tot el poble, en un enterrament digne d’un alcalde.
