Tino Soriano (Barcelona, 1955) volia ser metge, i sabia que amb aquesta decisió també faria feliç el seu pare, Trino Soriano, neumòleg de l’antic Institut Antituberculós de Barcelona. Però encara que va orientar els seus estudis preuniversitaris amb l’objectiu de dedicar-se a la medicina, un dia va descobrir que en realitat volia ser fotògraf: «Ratificar com el temps es materialitza per a l’eternitat en una senzilla fulla de paper en blanc i, sobretot, la meva afició a viatjar van intensificar el desig de compartir les meves experiències amb milions de persones en reportatges com els que veia a la revista de National Geographic».
I efectivament, Tino Soriano es va convertir en fotògraf, i en un fotògraf excel·lent, per cert, que ha publicat de manera assídua a National Geographic i en moltes altres capçaleres, que ha recollit la seva obra en un ampli catàleg de llibres, que ha rebut premis tan importants com el World Press Photo (l’any 1999, en la categoria d’art), i que des de fa més de quaranta anys viu a Banyoles. I més o menys de l’època del seu trasllat a les comarques gironines data el reportatge que es va convertir en l’embrió d’un projecte que ha acostat Tino Soriano al seu desig original, des de l’activitat a la qual es va acabar dedicant: des de fa quaranta anys documenta gràficament l’evolució de la sanitat espanyola a través dels seus equipaments, dels seus professionals i dels seus pacients, i una selecció de les imatges que ha captat en aquest temps es pot veure fins el dia 3 de desembre en diferents espais de l’Hospital Josep Trueta de Girona, en l’exposició anomenada CurArt.
«Durant quatre dècades, des que vaig fotografiar les condicions en què vivien els interns en un hospital psiquiàtric, i fins i tot les meves últimes imatges en una residència de gent gran afectada per coronavirus, la meva passió ha estat testimoniar l’esforç dels professionals que treuen les castanyes del foc i es deixen la pell pels altres quan fa més falta». Amb aquestes paraules resumeix Tino Soriano al seu web el projecte CurArt, que a més de l’exposició itinerant que ara ha arribat al Trueta es va traduir en el llibre de gran format CurArte (editat l’any 2021 per Anaya i en l’elaboració del qual hi va col·laborar la Fundació Lluís Coromina de Banyoles).
En el pròleg d’aquest volum, que porta com a subtítol 40 años fotografiando la sanidad española, el periodista Jordi Rovira apunta sobre el treball de Tino Soriano que «les fotografies mostren les diferents facetes d’un món on es barregen el dolor, l’alegria, la tristesa i el temor a unes malalties que ens converteixen en éssers vulnerables. Perquè, reconeguem-ho, la medicina no és un àmbit grat ni fàcil. N’és una prova que hi ha moltes persones que prefereixen viure d’esquena a tot això. Fins i tot n’hi ha que senten ansietat només d’acostar-se a un hospital. En canvi, amb la seva curiositat i la seva càmera, Tino s’ha enfrontat a aquest món, on les emocions viuen a flor de pell i un simple diagnòstic pot truncar una vida. Perquè la sanitat és dura però també imprescindible, com ha evidenciat el Covid-19. Hem necessitat un maleït virus per entendre, en tota la seva magnitud, la transcendència de la medicina que Tino tan bé ha retratat».
De l'arxiu a la fotografia
Fa molts anys que Tino Soriano fa fotografies en centres sanitaris, fins i tot abans de dedicar-se professionalment a la fotografia. Ell mateix explica en la presentació de CurArte que un cop ja havia decidit que volia ser fotògraf va buscar una feina que li permetés estalviar per aconseguir dedicar-se a allò que realment volia fer. I als 18 anys va entrar, a través del seu millor amic, a les oficines de l’Hospital de Sant Pau de Barcelona. Hi treballava arxivant historials mèdics, entre d’altres ocupacions, fins que un dia al centre van obrir un departament d’audiovisuals i van pensar en aquell jove oficinista que volia ser fotògraf: «El meu primer encàrrec va ser documentar l’autòpsia d’una dona amb els òrgans invertits, una malformació genètica que s’anomena ‘situs inversus’ (...) Els registres van quedar impecables i aviat els serveis de l’hospital se’m rifaven perquè documentés en vídeo o en pel·lícula les seves activitats».
Durant uns anys, Tino Soriano es va dedicar a aquesta activitat en aquell destacat hospital de Barcelona, encara que «obligat a agafar les vacances a l’agost, malgrat tenir una feina segura, s’allunyava el meu somni de ser reporter de National Geographic». Per això va decidir plegar i intentar aconseguir el seu somni. I ho va fer, i després d’uns anys treballant com a freelance (fent feines en ocasions relacionades amb la sanitat) i orientant la seva carrera cap al reportatge, acabaria treballant per a National Geographic, on porta més de vint anys fent reportatges «de viatges i aventures», segons les seves paraules.
Però la medicina sempre hi ha estat present, en la vida i en la carrera de Tino Soriano, fins que es va decidir a posar en marxa el projecte CurArt, que va arrencar amb aquell reportatge en aquell hospital psiquiàtric i va acabar mostrant els estralls de la Covid, amb algunes imatges captades a les comarques gironines en els moments àlgids de la pandèmia, amb el risc que comportava, tant a l’Hospital Josep Trueta com a la residència Orpea, amb professionals de l’Equip d’Atenció Primària Can Gibert del Pla. «Va ser un risc assumit, no hi havia vacuna i estava en edat de risc. El periodisme és així: tenia un projecte i em calia un final, no podia acabar-lo sense parlar de la Covid. Crec que vaig ser el primer reporter que van deixar entrar al Trueta», explicava Tino Soriano a Albert Soler en una entrevista que es va publicar a la contraportada del Diari de Girona el passat 19 d’octubre en ocasió de la inauguració de CurArt precisament al Trueta.
En aquella entrevista, Soriano defensava que curar és un art, i per això el títol de la seva proposta: «Hi ha persones que ni tan sols són metges i que tenen la capacitat de curar, sigui per persuasió, sigui perquè són uns grans professionals i han millorat la tècnica amb què van néixer. Com a totes les feines, hi ha qui té una mirada especial, un talent particular». Sobre els canvis que ha vist en aquests quaranta anys fotografiant la sanitat espanyola, lamentava que el més important «ha sigut la caiguda de la medicina pública a favor de la medicina privada. Quan començava a fer aquestes fotos, nosaltres érem un model envejat arreu, una referència mundial. En canvi, ara, perquè et vegi l’especialista, han de passar entre sis mesos i dos anys. És un fracàs sobre el qual hauríem de reflexionar». Afegia en aquest sentit sobre les retallades que ha experimentat la sanitat pública que «tots ho hem notat. Les llistes d’espera afavoreixen la privada. Jo mateix, com tanta gent, m’he acabat fent una assegurança privada. És molt trist, però és que fa poc, a l’hospital de Granollers, et donaven hora per a fer una ecografia a dos anys vista. No pot ser que estiguis malalt i et facin una prova d’aquí a dos anys (...) Crec que això és un fracàs molt important, ens hauríem de plantejar com hi hem arribat. I més havent viscut una pandèmia que ha posat fi a la vida de milions de persones».
A més de treballar per a National Geographic i altres destacades publicacions, Tino Soriano, que ha rebut durant la seva trajectòria nombrosos guardons, s’ha dedicat (i es dedica) al fotoperiodisme i a la fotografia de viatges, i ha publicat una vintena de llibres, alguns dels quals relacionats amb les comarques gironines, com Girona y Costa Brava (1991), Dalí, 1903-2003, Banyoles (1997), Verges, la processó (2008), Banyolespeculum (2020)... Tots aquests volums, i també CurArte, es poden adquirir a través del seu web, www.tinosoriano.com.
Agraïment als professionals
En la presentació de CurArte que fa precisament en aquest web, Soriano apunta que aquest treball «expressa el meu agraïment en tota regla als professionals que vetllen per la salut dels altres. Les pandèmies han demostrat fins a quin punt són necessàries la investigació i la sanitat per a tothom i, per sobre d’altres prioritats, la dedicació i l’heroisme dels integrants del col·lectiu de la salut s’han multiplicat fins a l’extenuació». Segons ell, a més, aquest projecte, com es pot comprovar tant en l’exposició com al llibre «conté un llegat visual únic: explorar amb una càmera una dimensió reservada als professionals i als pacients, les fotografies en la intimitat de la sanació».
Les imatges que il·lustren aquestes dues pàgines, que mostren pacients, metges i altres professionals sanitaris en espais habitualment vedats als ulls de la ciutadania, permeten fer-se una idea de la magnitud d’aquest llegat, que ha estat premiat amb guardons d’entitats com l’Organització Mundial de la Salut o l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears, que reconeixen la tasca de divulgació del món de la sanitat que fa Tino Soriano.
