Qualsevol estudiant de periodisme sap que quan troba un bon títol ja té mitja història feta. I si la història és tan rodona, per apassionant i polièdrica, com la dels Pujol, és encara més difícil decebre els lectors, o els espectadors. Jordi Ferrerons, codirector de La sagrada familia, tenia clar des del principi el títol de la sèrie que volia fer sobre Jordi Pujol i la seva estirp. A partir d’aquí, va estirar el fil. El resultat: els quatre capítols que, des de dijous, es poden veure a HBO Max, i que constitueixen el repàs audiovisual més exhaustiu de la trajectòria de l’expresident català.
Gairebé totes les accepcions de l’adjectiu sagrada que recull el diccionari poden tenir relació amb la figura de Jordi Pujol. L’expresident va ser «digne de veneració» durant anys pels catalans que li van atorgar sis victòries electorals; durant dècades també van ser intocables els seus fills i la seva dona, i una capa de silenci cobria les creixents sospites que estaven fent foscos negocis a l’ombra de la política. En qualsevol cas, tots els testimonis que participen en la sèrie estan d’acord que, per bé o per mal, l’empremta de Pujol continua molt present en la societat catalana. «El marc mental que configura és encara avui referència per a gran part dels ciutadans, hi estiguin a favor o en contra», resumeix Ferrerons.
Era el 2019, poc abans que la pandèmia tanqués a tothom a casa, quan, amb la idea i el títol sota el braç, es va començar a moure per convertir-los en una sèrie. Tenia clar que la història de la família Pujol «no era un tema estrictament català, sinó que tenia també abast espanyol, i fins i tot més enllà». Per això va anar a veure David Trueba, que va dubtar «entre poc i res» quan li va proposar dirigir la gravació. Amb unes xerrades telefòniques i una visita a Madrid de Ferrerons n’hi va haver prou per convèncer-lo.
Discovery es va fer càrrec del projecte, que es va finalitzar l’abril del 2021 i que al principi s’havia d’emetre a Discovery Plus. Però la fusió mundial entre aquesta plataforma i Warner Bros en va retardar l’estrena fins ara, i va propiciar que finalment es pugui veure a HBO Max.
El projecte es posa en marxa i l’agost del 2020 es comença a formar l’equip. S’hi incorporen redactors -Àlex Cubero i Joan Domingo- i la documentalista Marta Torras. Una mica després ho va fer el personal d’edició, liderat per Roger Llorens. Trueba ha remarcat en algunes entrevistes que «he treballat amb ells i amb la resta molt de gust». La prova és que just després d’acabar La sagrada familia, en la segona meitat del 2021 i en els inicis del 2022, el mateix equip va rodar una altra sèrie documental. Es titula Sofía y la vida real, està pendent d’estrena i posa el focus sobre la reina mare i sobre tota la història recent de la família reial espanyola.
L’estructura narrativa de la sèrie dels Pujol es desenvolupa entorn del testimoni de mig centenar de protagonistes. Ferrerons i Trueba van tenir clar des del principi que no volien veu en off, així que les entrevistes, d’una durada mitjana de gairebé dues hores -hi ha gairebé 100 hores de gravacions a bustos parlants, sempre en hotels-, en constitueixen el fil conductor.
«La idea era homenatjar el gènere documental amb una història que inclogués tots els aspectes d’una personalitat molt rica en matisos, i arribar com més a prop millor de la realitat de Pujol. Encara que admeto que molts aspectes queden oberts», explica Ferrerons. No pot ser d’una altra manera quan el pas del cas pels tribunals continua pendent.
Van començar per la fase de documentació. Durant dos mesos, van estar llegint llibres, esmicolant entrevistes, repassant la comissió d’investigació al Parlament. «Gràcies al llibre del periodista Pere Ríos vam veure, per exemple, que la ministra de Defensa, Margarita Robles, era una de les magistrades de l’Audiència de Barcelona quan es va decidir no processar Pujol pel cas Banca Catalana», diu Cubero.
L’equip va perfilar primer molt bé l’estructura de cada capítol, per saber què necessitaven de cada entrevistat. El mosaic final de personatges és ric i plural en tots els sentits: molts periodistes, diversos polítics molt pròxims a Pujol i també rivals. Entre aquests últims destaquen dos expresidents del Govern central, Felipe González i José María Aznar, que en algun moment van necessitar els vots de la CiU que comandava l’expresident per arribar a la Moncloa. «Hi van participar perquè els va merèixer confiança qui hi havia darrere, començant per Trueba, i perquè d’alguna manera volien retre un cert homenatge a un company de professió», creu Ferrerons.
Però entre els entrevistats brilla amb llum pròpia Josep Pujol. No estava previst que aparegués en la sèrie cap membre de la família, perquè «la idea era fer un documental sense ells, explicar-los des de fora». El tercer fill del matrimoni Pujol-Ferrusola va trucar pel seu compte a Cubero, un dels redactors, perquè es va assabentar, a través de Pilar Eyre -que també figura en la nòmina d’entrevistats, i és vella amiga de la matriarca de la nissaga-, del rodatge. «Després de diverses converses en privat, li vam oferir que donés les explicacions davant de la càmera. Però, en aquell moment, la família planteja una altra possibilitat: que sigui en Jordi, el fill gran, qui parli en nom seu», diuen els creadors de La sagrada familia. Aquesta opció, que hauria disparat l’interès periodístic de la sèrie perquè Jordi Pujol Ferrusola defuig els mitjans de comunicació, finalment es va descartar.
¿On guardar el diner negre?
Però Josep Pujol no decep. La seva va ser «l’entrevista més llarga» de totes, de gairebé quatre hores. «En Josep és un testimoni absolutament fascinant. Defensa meravellosament el seu pare i la resta de la família, i té un domini de l’escena i el llenguatge suficient per pensar que el que va dir ho va fer amb plena convicció», remarca Ferrerons. El fill de l’expresident justifica, per exemple, els comptes a l’estranger en la necessitat d’ingressar en algun lloc el diner negre que s’obtenia amb els negocis immobiliaris.
Tant Ferrerons com Cubero atribueixen la frescor dels testimonis a la manera com Trueba va abordar les entrevistes. Sense papers, en sessions de moltes hores que en ocasions incloïen quatre o cinc converses diàries, el director va saber «extreure’n tot el material necessari». «Molts documentals d’aquest tipus busquen una resposta clara, perfecta. Ell va establir un marc de confiança, i això va provocar que gent com Josep Pujol o Lluís Prenafeta estiguessin còmodes», afirma l’equip.
Com que no volien alliçonar, sinó explicar una història «sense apriorismes», tots dos creuen que la conclusió de la sèrie queda «absolutament a elecció de l’espectador». Però hi ha dos testimonis finals que resumeixen les dues grans línies de pensament que la trajectòria política de Pujol i la seva posterior confessió que va ocultar diners a l’estranger susciten en la societat. La primera, la del periodista José Antich, que assegura que, malgrat tot, l’expresident serà recordat com el «constructor de la identitat nacional catalana». La segona, la de l’exdirector d’El Periódico Antonio Franco, que pensa que les seves corrupteles «el desacrediten de cara a la història». Justament el que més tem Jordi Pujol.
