Nebrija a la Biblioteca de Peralada

Enguany s’han complert 500 anys de la mort d’un dels gramàtics més importants de la llengua llatina i castellana, Antonio de Nebrija. En el decurs de l’any han tingut lloc diferents esdeveniments per celebrar-ho. El passat octubre, la Biblioteca de la Universitat de Sevilla organitzava una exposició amb els fons bibliogràfics sobre el gramàtic i el mes de novembre, la Biblioteca Nacional d’Espanya inaugurava l’exposició commemorativa dedicada a la seva personalitat i a la seva producció científica, titulada Nebrija (c. 1444-1522), el orgullo de ser gramático. «Grammaticus nomen est professionis». 

A la Biblioteca del Palau de Peralada es conserven una sèrie d’obres d’aquest autor considerades rares, unes per l’antiguitat i altres per ser edicions molt particulars. Algunes provenen del fons comtal, és a dir dels germans Rocabertí, ja sigui per llegat dels seus avantpassats ja sigui per compra, i altres, gràcies a les adquisicions de Miquel Mateu (1898-1972).

Ja sabem que els germans Rocabertí, Antoni i Tomàs, van procurar proveir la biblioteca peraladenca amb els millors llibres d’història, genealogia i heràldica, llibres amb valuosos gravats com els de cartografia o estampes independents i, per suposat, de literatura dels clàssics i de llengua llatina, catalana i castellana; la seva pretenia ser una Biblioteca on es disposés de la Summa Scientia.

Antonio de Nebrija (1444-1522)

El nom original de qui ha passat a ser conegut com Antonio de Lebrixa o Nebrija ‒gentilici del lloc on va néixer, l’antiga Nabrissa Veneria romana, la Lebrisah musulmana i, avui, Lebrija (a la província de Sevilla)‒, en realitat era Antonio Martínez de Cala i Xarana. La seva va ser una vida dedicada a l’estudi; inicialment a Salamanca, però ben segur va ser l’estada de cinc anys a Bolonya ‒un dels bressols de la cultura humanística‒, per aprofundir en Teologia, la que li va eixamplar el coneixement. Allà, va tenir ocasió de millorar la Retòrica, l’Oratòria, conèixer de primera mà l’obra de Lorezo Valla i acostar-se als Clàssics. El seu lema va ser enfortir els coneixements gramàtics per millorar el coneixement del llatí i poder assimilar millor les diferents disciplines. 

De retorn a Salamanca i amb la impremta com a aliada, va publicar les Introductiones latinae (1481), obra qualificada com a innovadora en l’ensenyament de la gramàtica i que va suposar un èxit editorial inimaginable ja que en un segle es van dur a terme més de dues-centes edicions. Com a complement, sempre pensant en l’estímul del coneixement dels estudiants, va preparar els Diccionaris (llatí-castellà i castellà-llatí).

Un altre projecte agosarat, per incomprès, i pioner, va ser el de proposar a la reina Isabel La Catòlica la preparació d’una Gramàtica de la llengua castellana; en aquells moments es considerava innecessària una eina d’aquestes característiques per a una llengua viva. Tot i amb això, va aconseguir poder-la portar a terme gràcies al seu protector Juan de Zúñiga. Finalment, l’any 1492 els tòrculs salmantins van treure a la llum la impressió que va suposar disposar del primer vademècum imprès d’una llengua vulgar europea d’origen llatí i va posar els fonaments per regular altres llengües vernacles europees i, encara més, va aconseguir que les elits es conscienciessin de l’ús de la llengua pròpia front al llatí. 

Sol·licitat pel Cardenal Cisneros per col·laborar en la Bíblia Poliglota, s’hi va implicar des del seus inicis, però finalment es va decantar per seguir lluitant per la pedagogia de la llengua a les aules universitàries, complementant-la amb les seves nombroses publicacions i reedicions. 

Nebrija va viure l’època de l’expansió de la impremta, del descobriment del Nou Món amb la consegüent expansió de la llengua castellana. Va coincidir amb rellevants personatges, alguns decisius per a la seva trajectòria com la reina Isabel La Catòlica (1451-1504), el seu protector Juan de Zúñiga (1459-1504) i, entre altres, el cardenal Francisco Jiménez de Cisneros (1436-1517), qui el va requerir en diverses ocasions. 

Després d’un parèntesi de set anys (1487-1504) en els quals es va dedicar a l’estudi gràcies a l’aixopluc del seu protector, Nebrija va reprendre les classes a la Universitat de Salamanca i, el 1514, es va incorporar a la Universitat d’Alcalà de Henares.

Qualificat com a personatge fascinant, va llegar una producció aclaparadora de més de setanta títols, la qual va ajudar a assentar les bases del coneixement de les llengües llatina i castellana, i alguns dels seus llibres es convertiren en llibres de text per a les escoles. Els seus títols traspassaren fronteres i, fins i tot continents, en sortir dels tòrculs d’impremtes europees i hispanoamericanes. El ventall d’edicions de les obres nebrisenques abraça diversos segles, des del bressol de la impremta, la segona meitat del segle XV, fins el segle XX.

Els retrats de Nebrija

Nebrija va tenir la sort de ser representat per artistes coetanis, la qual cosa significa aconseguir un resultat molt proper a la realitat. La primera representació la trobem a l’obra manuscrita Introductiones Latinae, obra costejada per Juan de Zúñiga.

Per altra part, els seus fills Sancho i Sebastián de Nebrija, impressors a la ciutat de Granada i a Antequera, també es van preocupar de deixar gravada la imatge del pare i la van incloure al Dictionarium (Granada, 1536). L’obra presenta una portada arquitectònica i el retrat de perfil molt fidel a la fesomia de l’autor. Aquest frontispici suposa una obra mestra del gravat ja que està farcit d’elements simbòlics.

Durant el segle XVIII es van dur a terme dos nous retrats: el que acompanya les Introductiones latinae (Madrid: Joachin de Ibarra, 1773) i el de l’obra Retratos de españoles ilustres (1791). Aquest darrer formava part del magne projecte portat a terme per la Real Calcografía en el qual s’hi representaren els personatges més significatius de la història, geografia, literatura i de les arts de la cultura espanyola, de la mà dels millors dibuixants i gravadors de l’època. Sens dubte, ha estat el que ha gaudit de major difusió en els dos darrers segles

Nebrija és també, amb Lluís Vives, Lope de Vega i Miguel de Cervantes, un dels destacats representants de la cultura a les portes de la Biblioteca Nacional d’Espanya, en forma d’escultura.

Un dels seus darrers retrats institucionals correspon a l’oli de l’artista burgalès Marceliano Santa María, preparat l’any 1922 i custodiat a la Real Academia Española, actualment forma part de l’exposició de la BNE.

Nebrija a Peralada

Amb la present aportació ens sumem a l’homenatge dedicat a Nebrija per donar a conèixer alguns dels exemplars custodiats a Peralada dels quals n’és autor. Pertanyen al fons comtal cinc obres del segle XVI i una del XVIII, mentre que les cinc impreses en el s. XVIII en terres barcelonines i gironines hi són gràcies a l’adquisició de Miquel Mateu.  

- Una raresa bibliogràfica: un fals incunable. O en altres paraules una edició contrafeta, definida com la «reedició que intenta suplantar una edició legal preexistent, de la que copia totes o part de les dades del peu d’impremta i manté o canvia l’any».

En veure l’any 1492 en el colofó de la Gramàtica, el lector interpretarà que es tracta d’un incunable. És a dir, que correspon a un d’aquells primerencs llibres impresos a partir de la invenció de la impremta per Gutenberg.

La veritat és que, a la Biblioteca de Peralada, aquesta obra de Nebrija s’havia incorporat a l’apartat dels incunables, però res més lluny de la realitat. Resulta que l’exemplar ha estat titllat com a falsificació, segons alguns especialistes ideada per Francisco Miguel de Goyeneche (1705-1762), comte de Saceda, durant el segle XVIII. De fet, aquesta no va ser l’única malifeta del comte ja que se li han atorgat altres falsificacions literàries, fins al punt que Goyeneche va rebre l’apel·latiu de «bibliòfil estrafolari i agosarat falsificador». Altres fonts, però, diuen que l’obra va ser un encàrrec de la Real Academia Española per oferir als acadèmics, de manera que en aquest cas presumiblement seria sense ànims de cap enganyifa. Ara com ara queda l’enigma sobre la taula tant pel que respecta a la intencionalitat com al comitent.

Sigui com sigui, les dues obres són clarament diferenciables ja que el vertader incunable de la Gramàtica de Nebrija està imprès amb caràcters gòtics mentre que, la del segle XVIII ho és amb lletra rodona.  

De totes maneres, tot i ser conscients que a Peralada disposem d’un incunable menys, cal recalcar que aquesta edició, aconseguida pels germans Rocabertí durant el segle XIX, avui en dia és d’una gran raresa: «és tan rara com l’original» va sentenciar Antoni Palau i Dulcet, un dels grans bibliòfils catalans, sobre aquesta obra.

- Edicions del segle XVI. La biblioteca peraladenca preserva també diverses obres del gramàtic de les quals destacarem les que disposen de portades ornamentades. La primera és Introductiones in latinam Grammaticem, impresa a Alcalá de Henares per Miguel de Eguía l’any 1530. 

La portada inclou la informació de l’obra dins una orla arquitectònica formada per diferents peces xilogràfiques amb pilastres decorades «a candelieri»; una base amb angelets i corns de l’abundància, fris amb lema «Initium Sapientie Timor Domini» («el principi de la saviesa és el temor de Déu») i frontó amb elements vegetals. Acompanya la informació impresa una altra de manuscrita, gràcies a la qual tenim coneixement de dos anteriors propietaris: un d’ells va ser Miguel Bellver i, l’altre, Francisco Dameto Despuig († 1828), besavi dels Rocabertí, que tenia per costum anotar el lloc d’adquisició, la data i el cost de l’obra‒. En aquest cas especifica: «S. Felipe, 25 Nov de 1744 Costó 60rr vn [reales vellón]». 

Els altres dos exemplars del segle XVI amb portada ornamental corresponen als frontispicis de dues obres dedicades als Reis Catòlics, ambdues amb l’escut heràldic imperial i l’àguila bicèfala. La primera disposa d’una rica orla que emmarca el blasó a base de grotescs, sirenes i elements iconogràfics vegetals que s’entrecreuen. 

- Les edicions gironines. Les edicions de Girona capital preservades a Peralada corresponen a dues gramàtiques llatines i un diccionari, impreses per tres membres de la nissaga d’impressors Oliva ‒tema que va ser estudiat en la seva tesi doctoral per Enric Mirambell, que va ser Cronista Oficial de la Ciutat de Girona i col·laborador històric del Diari de Girona‒, Narcís, Vicenç i Antoni. 

De Narcís Oliva Nadal és una gramàtica de la qual tenim el privilegi de saber qui fou un dels anteriors propietaris gràcies a l’anotació manuscrita que consta en una de les pàgines de guarda, on el frare carmelita va escriure «És de Fra Josep Texiner/Teixiner, de Sant Martí, prop de Maldà Arcabisbat de Tarragona». 

La major part del text és en català i segons el període d’activitat de l’impressor, de 1753 a 1789, l’obra es deuria imprimir cap a 1760. A la portada hi consta un gravat simbòlic en el que una figura femenina llueix una escofina o llima a la seva mà esquerre en representació del perfeccionament de les obres literàries gràcies a la Gramàtica, mentre que, amb la dreta, rega les plantes simbolitzant que de la mateixa manera que l’aigua fa créixer les plantes, la Gramàtica agusa l’ingeni. A la base es pot llegir el lema «Limpia y da incremento», que resumeix el concepte, així com «Vox Litterata et articulata debito modo pronunciata». 

El Dictionarium de Nebrija imprès per Vicenç Oliva Feliu, fill de Narcís, va ser una obra en gran format del nomenat tipògraf reial. L’obra, en la qual hi va intervenir Enrique de la Cruz Herrera, va tenir una gran difusió per diferents punts de la Península. La prova està en què actualment es localitza en nombroses biblioteques andaluses, gallegues, extremenyes i madrilenyes. 

Per cloure amb la nissaga Oliva, hi ha una edició de la segona dècada del segle XIX d’Antoni Oliva, fill de Vicenç, actiu a la capital des de 1817 fins a 1837. Antoni Oliva Constans també va optar per imprimir obres del gramàtic andalús. I ho va fer de manera molt similar a l’edició produïda pel seu avi Narcís, amb el mateix gravat a la portada. 

- La impressió de Figueres. L’obra que porta el peu d’impremta de Figueres està dedicada al prevere Josep Pau Ballot (1747-1821) i la va imprimir Anton Matas, l’any 1828. La portada llueix el mateix gravat al·legòric emprat pels Oliva de Girona en el qual s’advoca pels beneficis de la bona gramàtica de cares a aconseguir bons resultats literaris. 

Matas va ser un impressor i llibreter que va treballar al carrer de Peralada de Figueres, des de l’any 1796 i fins a 1850. És el segon impressor figuerenc conegut, i es va distingir per imprimir llibres religiosos com catecismes, butlles, goigs; documents oficials com ara reglaments municipals i cèdules, i llibres acadèmics per exemple obres de clàssics com les de Ciceró o les de Nebrija.

Subscriu-te per seguir llegint