Victor Küppers

"Ser conformista o resignar-se és ser mediocre"

Nascut als Països Baixos però resident a Camprodon des de fa molts anys, Victor Küppers és un conferenciant reconegut que ha participat en nombrosos actes arreu de les comarques gironines; se’l coneix com el guru de la psicologia positiva, té desenes de milers de seguidors a Instagram i els seus vídeos corren per les xarxes.

Victor Küppers,
a Barcelona,
el desembre. | JORDI COTRINA

Victor Küppers, a Barcelona, el desembre. | JORDI COTRINA / Natalia Araguás

Natalia Araguás

Victor Küppers (Eindhoven, 1970) és llicenciat en Administració i Direcció d’Empreses i doctorat en Humanitats. Però un accident que el va postrar llarg temps al llit i moltes lectures li van fer oblidar la consultoria a la qual es dedicava professionalment i es va transformar en conferenciant d’èxit. El contracten en tota mena d’esdeveniments i omple sales parlant de la importància de la motivació, d’actitud i de lideratge. Se’l coneix com el guru de la psicologia positiva. El seu compte a Instagram, @vivirconentusiasmoes, suma ja més de 277.000 seguidors i els seus vídeos tenen una enorme difusió online. Creu en la sort, tant bona com dolenta, en Messi i en Santa Teresa de Calcuta

El seu lema és "viure amb entusiasme". Quina és la recepta? No hi ha receptes. Hi influeixen moltíssimes variables, les circumstàncies que estàs vivint, la teva genètica... Però sí que hi ha moltes coses que podem fer per afrontar la vida amb il·lusió, optimisme i alegria. Posar-te metes, enfocar-te en les coses positives, en el que és a les teves mans i tenir cura de les relacions amb les persones que més estimes en són algunes.

En un dels seus vídeos d’Instagram diu que els pensaments negatius no es poden evitar, però que moltes vegades són una estupidesa. El meu àmbit és la psicologia positiva, són coses de sentit comú. Els pensaments negatius venen, però has d’aprendre a gestionar-los. El que és perillós és aturar-s’hi, entrar en bucle. Llavors ve el desànim, després la tristesa i d’allà es pot passar a la depressió, que ja és una patologia.

I com es gestionen? Detectant-los. Ara està molt de moda el mindfulness o el ioga. Al final és ser conscient del que estàs pensant per canviar el pensament negatiu. No donar-hi voltes i més voltes. Existeix el dret a l’enuig, cal alleujar-se i moltes vegades molt, però cal aprendre a passar pantalla. El teu cap és un malparit, d’acord, potser tens raó, però no pots estar tota l’estona pensant-ho perquè t’amargarà la vida. El nostre principal recurs com a persones és l’ànim.

També diu que és important diferenciar els veritables problemes de les circumstàncies adverses. De drames en la vida n’hi ha tres o quatre, no n’hi ha més: la mort d’un ésser estimat, una malaltia terrible, quan algú no té feina o un divorci conflictiu. Tenim dret a perdre l’alegria, però fora d’aquests drames cal relativitzar les coses. T’ha tocat una habitació interior en comptes d’una amb vistes? Doncs enfada’t, però no t’amarguis les vacances. El problema és que quan no tenim drames, les circumstàncies adverses les convertim en drames, segons els psicòlegs.

Necessitem tensió argumental a les nostres vides? Totalment. Moltes vegades l’entorn t’arrossega, requereix entrenament saber diferenciar.

Què n’hem d’aprendre de la mare Teresa de Calcuta? Els seus llibres m’han influït molt. La seva humanitat, ser amable amb la resta. És una cosa que fa que tu et sentis millor, que tothom se senti millor, i a sobre és gratis, quina ganga, no? Estem en un moment que sembla que si no hi ha espelma, encens i compliquem una mica les coses, s’han de descartar per simples. Jo recomano molt el llibre Los cinco beneficios de ser amable, de David R. Hamilton, que demostra tot el que ens passa biològicament per ser amable. Hi ha un experiment que era: et treuen sang després de passar-te 30 minuts acariciant el teu gos i hi ha una diferència espectacular.

Què passa? Es dispara la serotonina, l’oxitocina, les hormones que ens fan estar contents, i es redueix el cortisol, l’hormona de l’estrès.

En un article de The Economist, titulat "La trampa del perfeccionisme", s’hi podia llegir: la societat ens bombardeja amb instruccions per ser més feliç, més ric i estar més en forma. Què hi ha de dolent a ser una persona corrent? S’ha de tenir molta personalitat (riu). Vivim en una societat que ens diu el que s’ha de ser, què s’ha de tenir, quin és l’ideal físicament, això genera frustració i tensió en moltes persones. Jo no hauria utilitzat mai aquesta paraula però m’agrada: està bé ser normal, no deixar-te influir en un capitalisme tan salvatge.

O sigui, n’hi ha prou amb ser un de tants si ets feliç. Efectivament. El millor és escoltar-te a tu mateix, viure com vols i fer el que vols i ser feliç. Però és difícil perquè ningú viu aïllat.

També diu que la serenitat és acceptar la vida com és, no com ens agradaria. Sí, no acceptar el que no ens agrada ens posa de mal humor, ens treu l’alegria. En psicologia positiva la paraula bàsica és ànim, tot el que sigui perdre’l va en contra nostra. Acceptar les coses com són no significa que cal alegrar-se de tot, hi ha el dret a l’enuig. Però és infantil i immadur esperar que sigui tot com jo vull.

En altres de les seves xerrades parla de l’experiment de la granota, en la qual poses la granota en una olla i vas apujant la temperatura a poc a poc fins que es cou sense adonar-se’n. Serenitat no equival a conformisme? Ser conformista o resignar-se és ser mediocre. En la vida al final hi ha coses que són a les teves mans i coses que no hi són. Per al que no és a les meves mans he de perdre poc temps i centrar-me en el que sí. Quan em conformo i em resigno, és que no faig ni el que és a les meves mans.

A més de la mare Teresa de Calcuta, li agrada Messi. En què l’inspira? Jo soc molt del Barça i ens ha donat els millors anys, és el millor de la història. M’agrada el que transmet. És una persona senzilla dins de la seva posició, va amb la xicota de tota la vida, és familiar i no fa tant soroll com altres jugadors.

Quina consigna donaria a qui llegeixi aquesta entrevista? Una frase de la mare Teresa de Calculta: "Que ningú arribi mai a tu sense que en anar-se’n se senti una mica millor i més feliç". Crec que si tots ens l’apliquéssim ens aniria millor. Quan vinc a Barcelona al·lucino, t’asseus a dos centímetres d’una persona i el normal és no dir res. El pitjor és que no ens sorprèn.