Desenterrar la memòria a contrarellotge

Les fosses comunes són una de les conseqüències més doloroses però alhora més invisibles i enterrades de la Guerra Civil i de la dictadura franquista. Obrir-les, una qüestió pendent des de fa 80 anys, però sempre ha estat un tema secundari en els plans de memòria de les administracions. El cost de fer exhumacions i creuar ADN era car, i és una competència que en l’arribada de la democràcia l’Estat va deixar en mans de les comunitats autònomes. I qui dia passa, any empeny. A Catalunya, segons el Mapa de Fosses creat pel Departament de Justícia, s’han exhumat 71 fosses de les 861 que s’han localitzat al territori: en percentatges, suposa un 8%. A més, només 479 estan confirmades i de la resta se’n tenen indicis, normalment de testimonis orals. El Mapa s’actualitza periòdicament: és un mapa viu que va sumant morts a contrarellotge. 

L’exposició On són? 85 anys d’exhumacions de fosses comunes de la Guerra Civil a Catalunya fa un viatge per aquesta feina de desenterrar la memòria, i es pot visitar a l’espai expositiu Santa Caterina de Girona fins al pròxim 30 de març. I mentre el visitant recorre l’espai, que adquireix un aire solemne potser gràcies al soroll de pales remenant la terra que se sent de fons, es poden veure diversos plafons informatius, històries de desapareguts i dades que posen de manifest la magnitud de la tragèdia. I el pitjor de tot -o com a mínim sorprenent-: la constatació que les xifres de fosses estan en constant canvi, que són provisionals, que en sortiran més. Hi ha un sentiment impregnat a l’aire: queda molta feina per fer.

Pot sorprendre, però el cert és que la Generalitat va obrir les primeres fosses de represaliats de religiosos durant la Guerra Civil, després dels Fets de maig de 1937, durant la pugna entre el Govern de la Generalitat i milicians de la CNT, la FAI i el suport del POUM. La Conselleria de Justícia, que llavors encapçalava Pere Bosch i Gimpera, va investigar, trobar i encausar autors de les matances dels primers mesos de la guerra durant la rereguarda. Fins al novembre de 1937 es van exhumar més de 2.000 restes de fosses, entre les quals a Olot i l’Escala, i es va empresonar més d’un centenar de persones. Però com tota la resta, la Guerra va estroncar aquesta tasca, i aquests morts, juntament amb els sindicalistes que van ser assassinats durant aquests fets, ara han quedat als llimbs. 80 anys després, si s’arriben a exhumar, caldrà veure si algú en reclamarà les restes. 

Franco també va obrir fosses de religiosos, i ho feu per remarcar la violència dels revolucionaris, i de fet durant els 40 anys de dictadura va encarregar-se de recordar a la població que les víctimes de la guerra només havien sigut «les seves». I va exhumar soldats morts d’ambdós bàndols per traslladar-los al Valle de los Caídos. A Girona se’n van traslladar almenys 22 des de cementiris com el d’Amer, Celrà o Figueres.

Durant la dictadura es van jutjar més de 66.600 persones a Catalunya en consells de guerra, i 3.341 homes i 17 dones van ser executats i enterrats en els fossars de les quatre capitals de província. Actualment, aquests fossars continuen tancats i recullen els noms dels qui van ser afusellats.

«Les exhumacions no s’han fet sempre de la mateixa manera, fins al 2004 no es van obrir amb el mètode científic», explica la comissària de la mostra, Queralt Solé, que també és historiadora i Doctora en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona. Com a exemple, posa l’exhumació que familiars de combatents van fer a partir del 87 a «el Merengue», a Balaguer, on el maig de 1938 van morir molts integrants de la Lleva del Biberó, i van exhumar les fosses amb una retroexcavadora. L’objectiu no era identificar-los, sinó treure’ls d’on els havien deixat i retornar-los la dignitat. 

Sense terminis

Enguany, la Generalitat ha doblat el pressupost destinat a l’exhumació de fosses comunes: s’hi destinaran 4.494.661,26 milions d’euros. El pla de fosses 2023-2026 preveu actuacions a fosses de la Garriga i del Berguedà. Per ara, el Departament no ha concretat quines actuacions farà a les comarques gironines, on si bé no és la província més afectada, té, com a la resta del territori, moltes històries enterrades. De moment s’han fet dues actuacions: la primera a Sant Julià de Ramis el 2011 amb dos exhumats, i l’última a Cassà de la Selva el 2019, amb l’exhumació d’un soldat desconegut. 

A Catalunya s’han exhumat 71 fosses de les 861 que s’han localitzat al territori

Durant l’últim pla de fosses 2020-2022 es van fer 25 excavacions i es van documentar 61 punts amb restes òssies trobades a la superfície. «Passa molt quan hi ha incendis, no només es troba material bèl·lic, sinó que també hi ha restes humanes», sosté Solé. «Els pagesos ens expliquen que als anys 50, amb l’arribada dels primers tractors John Deere, van començar a remenar la terra i van aparèixer ossos de soldats morts republicans que durant la guerra havien estat enterrats de pressa i corrents pel bàndol enemic». 

Vuit identificats, només l’1%

La Llei de Memòria Democràtica aprovada per l’Estat l’octubre passat ha fet un pas endavant important amb l’anunci d’un banc estatal d’ADN, una eina que la Generalitat ja va crear el 2017 i que actualment compta amb 6.592 membres inscrits i 2.986 mostres genètiques recollides, dels quals un 39% del total són descendents de tercer grau. De moment només s’han pogut identificar un 1% dels desapareguts, és a dir, 8 persones. La xifra està molt per sota del 20% de mitjana que s’ha identificat a països que van viure dictadures com ara l’Argentina.

Que hi hagi un banc estatal és clau, perquè la identificació de desapareguts compta amb diverses limitacions, una de les quals és el fet que a les fosses catalanes hi ha morts de qualsevol lloc de l’Estat, i a l’inrevés. I no totes les comunitats hi dediquen recursos, com ara Galícia o Castella la Manxa, que ara per ara no han desenvolupat cap normativa. La comunitat pionera va ser el País Basc l’any 2002. Fins al 2007 l’Estat no va aprovar la primera Llei de Memòria, que va servir de base per la llei catalana del 2009. «Hi ha gent que truca d’altres comunitats perquè saben que el seu parent va morir a Catalunya, però el banc de genètica és per a persones que tenen veïnatge a Catalunya, no agafa ADN de familiars d’altres punts de l’estat», explica la comissària. «A la llarga s’haurà d’encreuar dades amb altres bancs genètics, perquè la guerra va afectar tot l’Estat». Sobre això, el director de Memòria Democràtica, Alfons Aragoneses, assegura que tenen convenis amb diferents comunitats com Navarra i les Illes Balears, i actualment s’està treballant amb l’Aragó.

De moment només s’han pogut identificar un 1% dels desapareguts

Però si parlem de limitacions, n’hi ha una de molt clara: «hem obtingut informació de fosses per memòria oral, i molta gent que tenia informació ha anat morint i moltes d’aquestes fosses ja s’han perdut», lamenta Solé. També s’ha de tenir en compte que molta gent que ha buscat els seus parents desapareguts són de segona generació, i que caldrà veure si les terceres generacions voldran seguir la tasca de buscar els seus familiars. «S’ha de dir que tenim força gent apuntada al banc d’ADN que són de quarta generació». En últim lloc, cal tenir en compte que també hi ha fosses que han desaparegut perquè s’hi han construït infraestructures o carreteres al damunt. 

En tot cas, Solé assegura que tot i que de moment s’han fet poques identificacions, hi ha familiars que han pogut saber el lloc exacte o pròxim de la mort d’un familiar, i que en definitiva han aconseguit tenir més informació de la que tenien de bon començament. I és que encara ara se segueixen trobant documents, dietaris i cartes amagades en racons de les cases on es revela informació rellevant d’aquestes persones sense nom. Solé conclou que no es pot posar una data per acabar l’exhumació de totes les restes, però l’objectiu és que tothom pugui deixar-se de fer aquesta pregunta: «on és?».

Subscriu-te per seguir llegint