Tinduf: al desert no es veu l’horitzó

Els cooperants internacionals han tornat als campaments de refugiats de Tinduf després dels dos anys de restriccions a les fronteres algerianes per l’epidèmia de covid-19; s’han reprès els vols per a les famílies d’acollida dels nens que passen les vacances estivals a Espanya (a Girona ja en van tornar a venir l’estiu passat, i aquest repeteixen) i per als simpatitzants de la causa sahrauí. Es reprenen els retrobaments a les haimes i els viatgers tornen amb les últimes notícies. La doctora Sol Espías Gómez-Arias, que col·labora amb el programa solidari Vacances en pau, va tornar de Tinduf fa unes setmanes i comparteix amb els lectors el testimoni del que hi va veure, el que li van explicar i el que ella mateixa va viure:

Milers de persones pateixen el més injust dels exilis des de fa més de 50 anys als campaments de refugiats sahrauís a Algèria. Fins al 1975 vivien en un país proveït de gran riquesa pels jaciments de fosfats, ferro i altres recursos minerals del subsòl, gas, petroli i una extensa zona costanera de gran rellevància pesquera. Això va canviar amb la «marxa verda» i l’ocupació il·legal del seu territori pel Marroc i Mauritània i la irresponsabilitat d’Espanya, que, mirant cap a una altra banda, va abandonar la que fins aleshores havia estat la seva província 53 .

La sort dels sahrauís va fer un gir cap a una tràgica decadència. Van ser abandonats, privats dels seus béns i de la llibertat. Es va produir un èxode massiu de la població civil sahrauí cap als territoris controlats pel Polisario. Els civils van ser bombardejats i Algèria va cedir part del seu territori, prop de la ciutat algeriana de Tinduf, al sud-oest del país, per salvaguardar-los dels atacs. Els sahrauís van travessar el desert algerià, van caminar durant mesos, fins i tot anys, en condicions infrahumanes.

Van deixar enrere la seva vida, la seva història i parents als quals no tornarien a veure, perquè, a partir d’aquesta fugida, les famílies van ser separades i més tard incomunicades per una gran muralla, de 2.720 quilòmetres de longitud, construïda el 1980 pel Marroc al territori ocupat del Sàhara Occidental. És una zona militar amb búnquers, tanques i camps de mines, aixecada per evitar les incursions del Front Polisario i evitar el retorn dels refugiats sahrauís a la seva terra. Un «mur de la vergonya» caigut en l’oblit.

Una llar al desert

A mesura que els refugiats sahrauís s’instal·laven en territori algerià, van començar a formar assentaments i així van sorgir els campaments o wilaies, que, amb el temps i el creixement demogràfic, es van estructurar en nuclis menors de població, les daires. Cada daira es divideix en barris, i cadascuna compta amb escola i dispensari.

Hi ha cinc wilaies que reben el nom de les ciutats originals del Sàhara Occidental: Aaiun, la capital; Smara, la ciutat sagrada; Aousserd, la petita ciutat interior del país; Dajla, la gran portuària, i Bojador, fins al 2011 anomenada «27 de febrer» .

La capital administrativa és Rabuni, on es localitza la presidència, els ministeris i les administracions dels serveis públics de la RASD (República Àrab Sahrauí Democràtica). És també on se centralitza l’ajuda humanitària, als magatzems de la Mitja Lluna Roja del Sàhara. Els campaments són al desert o hamada, una infinita extensió de terreny pla, un pedregar amb temperatures extremes, on no hi ha aigua ni vegetació i on sobreviure és gairebé impossible. Només la fortalesa i la resistència del poble sahrauí li ha permès habitar aquestes terres durant les darreres quatre dècades.

Els més joves són refugiats de tercera generació que mai no han conegut la seva pàtria. Una gran part de la població s’allotja en tendes, haimes, sense aigua corrent; altres viuen en cases de fang que es desfan amb el vent i la pluja. Tenen una petita habitació on dinen, dormen, comparteixen i fan la vida en família, una família nombrosa i extensa. Adossada a aquest espai hi ha una mínima cuina amb fogonet a terra i, de vegades, un forn per al pa. Separada de la casa, una petita construcció quadrada els serveix de latrina. Les cobertes són d’uralita i es filtra l’aigua de pluja, la calor abrasadora durant el dia i el fred gèlid a la nit.

Fa anys es van començar a veure cases fetes amb blocs mal apilats. Ara ja es veuen construccions de rajoles i teulades acceptablement aïllades. A més, l’arribada de l’electricitat a totes les wilaies ha suposat un gran avenç. L’aigua continua essent un bé molt escàs. Cada casa sol tenir un dipòsit que el Govern algerià omple i que no cobreix les necessitats mínimes de la família. L’aigua que beuen i amb la qual cuinen és salada i no està ben potabilitzada.

Salut, alimentació i educació

La majoria de la població depèn gairebé totalment de l’ajuda internacional per subsistir i aquesta ha anat decreixent amb els anys. Arriba d’Acnur (Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats) i del Programa Mundial d’Aliments. També de les ONG i aportacions individuals a les famílies.

S’estima que dos terços de les dones que viuen als campaments sahrauís pateixen anèmia i un terç dels nens pateix desnutrició crònica. Els nens creixen, en molts casos, sense l’aliment necessari per al desenvolupament i privats de llocs d’expansió més enllà de la sorra. Un globus és la millor joguina. Han après a ser feliços amb tot i sense res. Estan escolaritzats.

En el moment de la invasió marroquina, l’índex d’analfabetisme s’acostava al 95%. Avui dia el percentatge de sahrauís capaços de llegir i escriure supera el 90%. Els professors són majoritàriament voluntaris. La seva feina no està remunerada, com a molt es veu incentivada amb 30 o 50 euros al trimestre. Un quilo de carn de camell costa nou euros.

Als campaments de refugiats de Tinduf els hospitals de les wilaies i els dispensaris a les daires presten atenció sanitària a la població. Les dones han estat formades com a auxiliars d’infermeria i en l’àmbit sanitari global, principalment en atenció pediàtrica, obstètrica i per resoldre patologies tan freqüents allà com la hipertensió i la diabetis.

A Rabuni hi ha l’Hospital Central. Part del personal sanitari és cubà i fa rotacions per períodes de tres anys. L’atenció és limitada per l’escassetat de mitjans i la precarietat dels salaris. Hi ha estudiants sahrauís formant-se a l’estranger, principalment a Cuba, per ser infermers o doctors. També s’ha creat una escola de formació d’infermeria i hi ha altres iniciatives que el Ministeri de Salut ha posat en marxa, amb progressos lents. Els cooperants sanitaris són els que proporcionen una baló d’oxigen a la població.

El coratge de les dones

El paper de la dona sempre ha estat rellevant a la societat sahrauí, més encara des del 1975. La marxa verda les va obligar a enfrontar-se al desert i caminar en solitari. Van ser les primeres a arribar a la hamada algeriana, amb els nens i els ancians, mentre els homes combatien. Moltes van morir pel camí, bombardejades amb napalm i fòsfor blanc; altres, després de llargues jornades caminant a la nit i ocultant-se durant el dia, van aconseguir arribar amb els fills als camps de refugiats.

Un cop allà van haver de responsabilitzar-se de les necessitats de la població: van aixecar haimes, escoles i hospitals; es van encarregar del repartiment d’aliments, aigua, roba, gas… Fins avui. Les tasques s’estenen a tots els àmbits: ensenyament, infermeria, medicina i càrrecs polítics.

Rosana Bari, una italiana establerta des de fa 20 anys a Bol-la, enmig del desert, ha rehabilitat un hospital militar abandonat per atendre les necessitats dels nens amb discapacitat. Als campaments sahrauís, els nens discapacitats no es crien a la sorra, com la resta. La seva integració no està resolta. Els deixen sols, de vegades lligats a l’interior de la haima. Fer desaparèixer l’estigma de la discapacitat és l’objectiu d’alguns projectes de cooperació i s’han obert alguns centres per als infants, adolescents i fins i tot adults.

Al centre de Rosana Bari hi treballen metges que cobreixen moltes especialitats i s’ha habilitat una casa-llar per a grans discapacitats. Bari viu amb ells i els atén dia i nit. La seva humanitat i la seva gestió són encomiables.

Una fe inesgotable

Durant dècades, la població ha sobreviscut exclusivament amb ajuda humanitària, però des de 1999 s’ha iniciat una diversificació de les activitats econòmiques, algunes sota l’auspici de la cooperació internacional i d’altres a iniciativa privada de la població sahrauí.

Dins la seva gran pobresa, els sahrauís són immensament rics. Ho són perquè tenen una riquesa sense valor tangible: prioritzen l’afecte cap a la família, molt arrelat, que estenen a familiars i amics. Han crescut i han estat educats en valors com ara el respecte, la fortalesa, la dignitat, la solidaritat i la humilitat.

Van posar la seva confiança en un referèndum d’autodeterminació que mai no va arribar. Han somiat amb un colom de la pau ofegat pels polítics i ara han tornat a la guerra, que ha mobilitzat joves sahrauís que un dia van formar part de les famílies d’acollida espanyoles participants en el programa Vacances en pau.

Malgrat tot, el poble sahrauí manté la fe que algun dia podrà tornar al seu país i capgirar la seva bandera, perquè el color verd esperança que oneja a la part baixa reemplaci el negre, ara al capdamunt com a símbol del patiment viscut.

Subscriu-te per seguir llegint