L’investigador de formes que talla la pedra

Nascut a Vic el 1954, però gironí d’adopció, Enric Sala es defineix com a investigador de formes i considera que la creació és el resultat de la fusió de la vessant artística i la matèria. Escultor vocacional, té fascinació per la geologia en totes les seves manifestacions i és dels pocs artistes a Catalunya que encara fa talla de pedra de forma manual, perquè creu que és «l’única manera real de connectar amb la natura i l’obra».

La seva vocació artística es va despertar quan era petit, ja que li agradava dibuixar i assegura que hi tenia traça. Sempre en va aprendre de forma autodidàctica. Cap als disset anys, va començar a fer escultures de pedra, però de seguida ho va deixar. «Em vaig dedicar a altres coses, havia de treballar i hi vaig perdre l’interès», recorda. Però quan tenia 22 anys, admet que se li va despertar «l’instint ancestral» pel treball de la pedra gràcies a una maniobra ben senzilla. «Vaig ajudar el meu pare a fer un forat a la paret del magatzem de fustes i carbó per a guardar-hi unes bigues i, des d’aquell dia, ja no he parat de treballar la pedra». 

Sala insisteix que mai es va arribar a formar i tot ho va aprendre pel seu compte. «Ara que faig classes de talla de la pedra, me n’adono la facilitat que es té per a aprendre quan t’ho expliquen; no té res a veure que aprendre-ho sense ajut», manifesta.

Enric Sala va començar a fer escultures i, de forma paral·lela, anava treballant en diferents oficis, la majoria vinculats amb el maneig de la pedra. Precisament va començar en una pedrera de Folgueroles. «Em va anar molt bé treballar-hi perquè vaig entrar en contacte amb pedres molt grans i t’ajuda a plantejar-te la talla de pedra des d’una altra perspectiva». També va fer de manobre i torner, ja que a la pedrera hi treballava de forma intermitent, i de picapedrer en encàrrecs més puntuals de particulars. 

Però la seva vocació real era fer d’escultor de forma manual. «A Catalunya aquesta tècnica s’ha perdut, ara tot es fa amb màquines, però jo sempre m’he mantingut ferm, és l’única manera d’establir una connexió real amb l’obra». Així defineix la seva tècnica, que plasma sobretot en rostres, tant humans com animals o fins i tot una barreja dels dos, tot creant una fusió curiosa. «No hi ha cap cara igual», matisa. Per a poder crear, s’inspira en formes que ofereix la pròpia natura, des d’esquelets d’animals fins a tot tipus de pedres o troncs d’arbres. «Més que inspiració, crec més en la percepció i en la posterior força de traduir-la en la pedra; i per a percebre una cosa s’ha de mirar des del lloc adequat». 

Sala va fer les primeres exposicions per a mostrar la seva obra escultòrica a Vic, al llarg de la dècada del 1980. En aquella època també va participar en una exposició col·lectiva a Madrid, en el Congrés Internacional de Cinegètica, i va rebre una beca dels Serveis d’Arts Plàstiques de la Generalitat.

A partir del 1990 es va traslladar a Peratallada i va establir les arrels a la província de Girona, més endavant va anar a viure a Serinyà fins que es va moure a Olot, on viu actualment. «Quan canvies de lloc se t’obren moltes possibilitats, per això m’agrada i concretament Olot sempre m’ha atret, com tota la comarca de la Garrotxa, pel paisatge que ofereix». De fet, Sala té especial fascinació pels Pirineus, ja que presenten una geologia i biologia molt diverses. «Quan vaig per la carretera o caminant m’aturo a observar la natura, n’agafo mostres i n’estudio les formes, genera molt de magnetisme; és per això que agafo una llibreta i en faig una mena d’esbós, reprodueixo una idea a través d’aquestes formes, que acabaré plasmant en pedra». 

Li agrada especialment treballar amb pedres arenisques i marbres, ja que són més fàcils de tractar. També té granit i calcàries. Ha manejat pedres de molta duresa i, en aquests casos, ha de fer ús de maquinària de forma puntual, tot i que gran part del treball de la pedra el fa de forma manual, amb l’ajut de les eines bàsiques per a picar-la i polir-la.

A la província de Girona, ha exposat en diversos municipis, com ara Peratallada, Palamós, Girona, Celrà, Salt i Banyoles. A Girona destaquen les mostres que ha fet diversos anys coincidint amb Temps de Flors, també a la casa Lleó Avinay i a l’edifici de la Punxa, entre d’altres. Pel que fa a Salt, Sala és l’autor de les noves escultures de les icòniques llúdrigues, que substitueixen les anteriors de Lluís Mateu, a la plaça de la Vila.

Actualment, Sala ja no sol exposar com feia abans i acostuma a vendre les obres per Internet. «Ara em moc menys que abans, guardo moltes escultures per a mi però vaig fent, de fet no puc parar, si se t’acumulen les idees pots acabar parant boig, el món és ple de possibilitats i les percepcions que en reps són infinites». 

Treballs de restauració

La seva trajectòria professional inclou treballs de restauració de peces de diverses esglésies i catedrals, com per exemple la catedral de Girona, la de Barcelona i la Sagrada Família, a part de temples de Vic. A més, també ha restaurat diferents façanes del barri vell de Vic i algunes masies de Peratallada Olot, Girona i Figueres. A part, ha fet reproduccions de peces antigues amb pedra.

Sala ha anat fent treballs de restauració de forma intermitent, depenent dels encàrrecs que rebia, i també ho ha fet de forma autodidàctica. Tot i que moltes de les feines les feia pel seu compte, també treballava per a un taller de Tordera des del qual arribaven els encàrrecs. «Allà on no poden arribar les màquines, hi treballo jo a mà», matisa. L’escultor afegeix que a Catalunya hi ha manca de formació, no hi ha escoles especialitzades tal com passa a altres llocs d’Espanya com per exemple Galícia o el nord de Castella i Lleó. 

Per altra banda, per a potenciar el seu coneixement, ha fet estudis sobre la geometria del creixement, les forces formadores i el concepte espai-temps en la perspectiva.

La docència, l'altra vocació

Enric Sala també es dedica a la seva altra vocació: la docència. Va començar a fer formacions amb nens d’un barri de Vic. «Vaig creure que no era difícil transmetre la meva manera de treballar, en el fons tothom té habilitats soterrades». Abans, havia fet algunes demostracions en fires i cursos de plàstica per a docents. A partir del 1997, va iniciar la seva trajectòria com a professor d’escultura i talla de pedra a l’Escola de Belles Arts de Salt, tasca que encara perdura en l’actualitat. A la mateixa escola, a part de fer-hi classes, hi ha habilitat un taller on treballa amb diverses obres. «La gent que ja em coneix de fa molts anys em porta pedres curioses que troba perquè les treballi», explica.

Els cursos van dirigits a persones de més de quinze anys, sense que sigui necessari el coneixement previ de cap tècnica escultòrica. Es practiquen diverses tècniques, bàsicament talla directa de pedra, modelat amb fang i treballs amb poliuretà. «Se solen apuntar persones que tenen feines molt diverses, des de paletes fins a veterinaris i molts treballadors d’oficina; a la majoria els va bé per desconnectar i relaxar-se». A més, als estius hi sol fer cursos intensius per a infants, més encarats al dibuix i modelat de fang.

En definitiva, Sala destaca que la creació d'obres escultòriques amb la talla de pedra és una tècnica que comporta un gran equilibri mental i físic. «És difícil no arribar a pensar i buidar la ment, però ho acabes aconseguint, i d'aquesta manera estàs més receptiu per a captar noves idees; l’art ajuda molt emocionalment, i la gent que fa cursos queda gratament sorpresa», conclou. 

Subscriu-te per seguir llegint