Joan Alsina: 50 anys de l'assassinat d’un capellà del poble

Quan el soldat que estava a punt d’afusellar-lo es va acostar per tapar-li els ulls amb una bena, Joan Alsina, capellà obrer de Castelló d’Empúries que portava uns anys exercint a Xile, i que s’havia implicat molt amb les comunitats populars del país, li va dir: «Por favor no me pongas la venda, mátame de frente porque quiero verte para darte el perdón». La frase està reproduïda en un mural que va ser pintat al mateix indret de Santiago de Xile on Alsina va ser assassinat ara fa cinquanta anys, el 19 de setembre del 1973, pocs dies després del cop d’estat del general Augusto Pinochet.

Va ser el mateix Nelson Bañados, el soldat que va disparar contra el sacerdot al pont Bulnes de la capital xilena, sobre el riu Mapocho, qui ho explicaria molts anys més tard, gràcies a les investigacions d’un altre capellà gironí, Miquel Jordà (1927-2018), que havia coincidit amb Alsina a Xile i que no va parar fins a demostrar que la versió inicial d’aquella mort, un suposat enfrontament a trets amb l’Exèrcit que fins tot havia estat avalada per l’església xilena, era del tot falsa. I no només això, va descobrir els noms dels autors materials del crim i va parlar amb ells perquè confessessin: «Fue muy rápido. Recuerdo que levantó su mirada al cielo, hizo un gesto con las manos, las puso sobre su corazón y movió los labios como si estuviera rezando y dijo: ‘Padre, perdónalos...’ (...) Quería dispararle con la pistola pero lo hice con la metralleta para que fuera más rápido. El impacto fue tan fuerte que volteó su cuerpo y prácticamente cayó solo al Mapocho, yo tuve que darle un empujoncito nomás (...) Eran las diez de la noche y de este fusilamiento no me voy a olvidar nunca jamás». Nelson Bañados tenia 18 anys en aquell moment; es va suïcidar el 1999.

Joan Alsina Hurtós, nascut a Castelló d’Empúries el 28 d’abril del 1942, va arribar a Xile el 30 de gener del 1968. Havia estudiat al Seminari de Girona i al de Madrid, i el 1965 havia estat ordenat prevere pel bisbe de Girona Narcís Jubany, que el va destinar dos anys com a vicari a Malgrat de Mar. Ja a Malgrat s’havia mostrat especialment sensibilitzat per les necessitats dels més desfavorits, sentiment que es va aguditzar quan va començar la seva missió pastoral a Xile, a la ciutat portuària de San Antonio, encara que després es traslladaria a la capital, Santiago.

La seva implicació amb les comunitats obreres el va portar a treballar com a funcionari en un hospital, a participar com a delegat sindical al Congrés Nacional de la Central Única de Treballadors, a assistir a la Primera Trobada Llatinoamericana de Cristians pel Socialisme, etc... Combinava totes aquestes activitats amb la seva tasca pastoral i d’organització i diàleg amb grups de joves i d’adults, una actuació en la qual, tal com explica Ignasi Pujades al llibre Vida, comiat i mort de Joan Alsina (Proa, 2001), el capellà gironí deia les coses tal com les veia, amb contundència, si calia: «El ‘clar i català’ d’un home de poble, fill del camperolat català, nat a l’oberta comarca de l’Empordà, el feia anar sempre al gra, i això, naturalment, no plaïa a tothom».

El seu discurs i la seva manera d’actuar, sempre al costat dels més humils i dels moviments obrers i d’esquerres, no li van generar gaire amics entre les classes benestants ni entre la jerarquia eclesiàstica (l’any 1972 va haver tornar un temps «de vacances» a Girona perquè la cúpula de l’església xilena volia que deixés la feina a l’hospital o la parròquia; de tornada, no en va deixar cap). A més, Joan Alsina era dels convençuts, i ho deia als seus companys capellans, que era més important, per exemple, ajudar comunitats rurals a construir canals per poder tenir aigua que no pas fer misses.

Aquells van ser uns anys de convulsió política i social a Xile. El triomf de Salvador Allende en les eleccions del setembre del 1970 va generar il·lusió entre la població més desfavorida i molts recels en la dreta, que el veia com un marxista perillós. La situació es va anar deteriorant fins que l’11 de setembre de 1973 es produïa el cop d’estat encapçalat pel general Augusto Pinochet. El president Allende va morir durant el setge al Palau de la Moneda per part de l’Exèrcit (segons sembla, es va suïcidar), i es va iniciar la repressió contra les persones que s’havien significat en la lluita obrera. Joan Alsina sabia que ell seria perseguit. I tot i això, el 19 de setembre de 1973 es va reincorporar al matí al seu lloc de treball, a l’Hospital San Juan de Dios. Allà mateix el van detenir, el van colpejar, i el van traslladar a un centre per a presoners. Les insistents investigacions de Miquel Jordà van revelar, l’any 1990, que la mateixa nit de la detenció el soldat Nelson Bañados i el coronel Mario Caraves van portar el capellà gironí en un jeep al pont Bulnes de Santiago, on va ser afusellat i el seu cos llençat al riu Mapocho.

El lloc on va ser assassinat Alsina s’ha convertit, amb el mural i un memorial, en un espai per al record i l’homenatge, encara que no es queda aquí, la presència del capellà gironí en la societat xilena: «En moltes litúrgies que encara avui es fan a Xile se’l recorda perquè Joan Alsina es va oferir lliurement a la mort, i la gent no ho oblida. Va donar un testimoni fantàstic en el pla humà i en el pla evangèlic», explicava Miquel Jordà a Diari de Girona l’any 2003, en ocasió del trentè aniversari del crim, des de la parròquia de San Pedro Malipilla de Xile, on encara exercia.

A Girona i Catalunya també se’l recorda, hi té dedicat algun monument, algun carrer porta el seu nom, i també hi ha entitats com el Fòrum Joan Alsina, format per capellans que comparteixen la seva visió progressista del missatge evangèlic. A més, aquests dies propers al cinquantè aniversari del seu assassinat se l’està homenatjant amb actes en diferents indrets de les comarques gironines en els quals es presenta el llibret El testimoni de Salvador Allende i Joan Alsina, 50 anys després, editat per l’Agenda Llatinoamericana, Justícia i Pau Girona i el Fòrum Joan Alsina, amb projeccions de documentals i taules rodones que rememoren i posen en valor el llegat del capellà gironí, i també del president xilè.

Dijous d’aquesta setmana, en l’acte celebrat a la Casa de Cultura de Girona, hi va intervenir Lluís Sitjas, excapellà de Palafrugell que havia coincidit amb Alsina a Xile, i que en reivindicava el compromís obrer i evangèlic, però també el sentit de l’humor i la manera de ser oberta i amical: «Quan jo ja havia deixat de ser sacerdot, i m’havia casat, venia sovint a les trobades d’amics que fèiem a casa, i sempre portava una caixa de gambes i una altra de cloïsses que li regalaven els pescadors que tant l’apreciaven... I sempre era el primer a explicar acudits i a riure amb ganes». Testimonis en documentals xilens també remarquen com sabia combinar el compromís religiós i social -«si el gra de blat no mor, mai no dóna fruit» és una frase seva molt repetida al país- amb la bonhomia, el caràcter obert i divertit i un esperit vitalista.

Sitjas afegia dijous que va abandonar Xile per tornar a casa l’abril del 1973, perquè la situació al país era cada cop més tensa. I que a finals de setembre, pocs dies després d’haver conegut des de la distància i de manera encara imprecisa la notícia de la mort de Joan Alsina, va rebre una carta signada pel capellà gironí, datada el 17 de setembre, i en la qual li explicava que «les coses s’estan posant molt difícils» i que «l’ambient es fa molt pesat». «Us recordo molt encara que no escrigui sovint», acabava aquella missiva, un dels últims textos que va escriure Joan Alsina.

Però no l’últim. Un altre capella gironí que va coincidir a Xile amb ell, Joaquim Lloret, destacava a aquest diari l’any 2003 , com a llegat de Joan Alsina, el document que va deixar escrit la nit del 18 de setembre de 1973, només unes hores abans de la seva detenció i mort. Com si pressentís el que havia de passar, el capellà de Castelló d’Empúries va redactar «un escrit enigmàtic, breu i sincopat, sadoll de metàfores, de fets i de textos bíblics, que condensava admirablement tot el que anava experimentant en aquella situació límit», tal com el descriu Ignasi Pujades. «‘El Verb s’anava fent carn’ I, això, no ho aguantem. És l’escàndol de la Creu. No ho hem aguantat mai. Respetaremos todas las ideologías...- mentre no gosin fer-se carn, realitat. Si gosen, en farem sang i carn trinxada», escrivia Joan Alsina, per exemple, en aquest escrit, que tancava amb aquestes paraules: «Adéu-siau. Ell ens acompanya sempre, onsevulla que siguem».