Quan les mans de Renoir van ser gironines

La Wikipedia no ha sigut mai gaire de fiar, així que no ha de sorprendre que la seva entrada sobre Ricard Guinó comenci així: «Richard Guino (Gerona, 26 de mayo de 1890 - febrero de 1973) fue un escultor francés de origen español». La realitat és que Ricard Guinó va néixer a Girona i no va ser fins al 1910, ja amb vint anys, que es va traslladar a París, convidat per Aristide Maillol, el gran escultor de la seva generació, que l’havia conegut en una exposició... a Girona. Sí que és cert, no obstant, que l’any 1925 Ricard Guinó va obtenir la ciutadania francesa per naturalització, i el seu nom va passar a ser oficialment Richard Guino. Potser aquesta nacionalitat obtinguda ja d’adult va ajudar a fer que els tribunals francesos el consideressin -tot i que pòstumament- coautor de moltes de les escultures de Renoir, amb qui va col·laborar uns quants anys. Tal vegada amb un espanyol, la mirada judicial no hauria sigut tan favorable. 

La història de Guinó i dels seus plets, així com la qualitat de la seva obra, bé mereixien una exposició. Exposició que no s’ha fet a Girona, ni tan sols a Catalunya, sinó al Museu d’Art Hyacinthe Rigaud de Perpinyà. En això també és una sort que a França el considerin francès: allà tracten molt millor que a Catalunya els seus artistes. I a més, la quantitat de visitants que s’acosten a visitar l’exposició en un dia qualsevol entre setmana a França -qui això signa en va ser testimoni- supera en molt la que acostuma a entrar als museus catalans. Tanmateix, s’ha de dir que el museu Rigaud destaca que Guinó era català i nascut a Girona.

La mostra, que es pot visitar fins al 5 de novembre, és una exposició inèdita que reuneix més de dues-centes obres i convida el visitant a descobrir el recorregut artístic de Richard Guino (1890-1973), però també el repertori esculpit de Pierre Auguste Renoir (1841-1919) del qual és coautor... gràcies a que així ho van reconèixer els tribunals. Les peces que s’exposen han vingut de diversos museus i col·leccions particulars, sobretot de ciutats franceses, però n’hi ha de procedents de museus gironins. 

Des del mateix títol, la mostra ja deixa clara la intenció de relacionar per sempre els dos artistes: «Guinó-Renoir. La couleur de la sculpture».

EL BUST DE PRUDENCI BERTRANA

De fet, una de les obres que es pot veure a la mostra de Perpinyà és el bust de Prudenci Bertrana, una còpia de la qual, en bronze, és des de 1975 a la Plaça de Catalunya de la Girona. També es conserven obres seves al Museu d’Història de Girona i al Museu d’Art.

Guinó va col·laborar amb Renoir a petició del marxant i galerista Ambroise Vollard i de Maillol. Vollard havia despertat en Renoir la inquietud d’explorar l’escultura, no obstant això, el pintor francès es trobava disminuït per l’artritis. Vollard es va comprometre a «trobar-li un parell de mans» a Renoir, convencent a Guinó de participar i contractant-lo el 1913. Tots dos artistes -el jove escultor i el vell pintor- van combregar en esperit i sensibilitat artística, produint una sèrie de peces entre les quals destaca la Venus Victoriosa. El marxant veia en això una manera d'ampliar la productivitat i la notorietat de Renoir a l'escultura, mentre que l’ús de les seves mans comprometia aquesta pràctica. Aquesta trobada decisiva impulsaria un nou gir en la carrera del jove artista gironí.  

A la mort de Renoir, l’any 1919, les peces van caure en un plet entre els seus hereus i Guinó. El conflicte va arribar als tribunals i no va ser fins el 1971 que Guinó va ser reconegut com a coautor de les obres per la Tercera Cort Civil del Tribunal de París i resolt finalment el 1973 -feia pocs mesos de la mort de Guinó- per la Suprema Cort d’Apel·lacions. Al final la justícia va donar lloc al reconeixement de Ricard Guinó com a coautor de les escultures realitzades amb Renoir.

FORMAT AL TALLER DEL PARE

Ricard Guinó va néixer el 1890 a Girona. Fill d’ebenista, va desenvolupar un gust pel treball dels materials i es va formar en l’escultura en el taller del seu pare. Talentós, entra a l’escola d’art, abans d’instal·lar-se, als 16 anys, a Barcelona per a seguir els cursos de la famosa escola de belles arts La Llotja. Aviat es va fer amic dels joves artistes moderns i va exposar les seves primeres obres amb èxit.

Quan Aristide Maillol el va dur en 1910 a París, la capital de les arts en aquell moment, l’estil ampli, sintètic i depurat de Guinó va assolir un gran èxit. Les seves obres interessaven a col·leccionistes i comerciants. És en aquest context que el jove català va ser dut col·laborar amb el mestre Pierre-Auguste Renoir famós per la seva pintura impressionista en els anys 1870, el qual va gaudir d'una carrera de gairebé seixanta anys.

Al final de la seva vida, Renoir, discapacitat per forts reumatismes, gairebé no podia utilitzar les mans. El marxant d'art Ambroise Vollard, amic i venedor del pintor des de feia molt temps, li proposà de col·laborar amb un escultor per a renovar la seva creació. Es va fixar primer en Aristide Maillol, que va declinar l’oferta, però recomanà a un dels seus millors assistents, que no era altre que Ricard Guinó, que llavors tenia 23 anys. Guinó i Renoir van començar a treballar junts i van crear diverses obres, en l’encreuament de la pintura i l'escultura. Els dos homes reflexionaven junts sobre la traducció al volum dels llenços i el seu mètode de treball es va establir ràpidament: Renoir triava un dels seus quadres i realitzava un dibuix que subministrava a Guinó, que el convertia en escultura.

Gràcies a la notorietat que va adquirir de resultes de la col·laboració amb Renoir, Guinó va ser aviat sol·licitat per nombroses galeries parisenques. Als anys vint se li consagren exposicions a França i a l'estranger. L'èxit el somriu, i mentrestant obté la nacionalitat francesa. Es va associar amb la Manufactura de Sèvres fins a la dècada de 1950 per a la producció de les famoses ceràmiques. 

Guinó s’inscriu en el context artístic de finals del segle XIX, quan l’art es concep com una unitat. La frontera entre les arts decoratives i les disciplines associades a les belles arts (pintura, dibuix, escultura, arquitectura) tendeix a ser abolida en favor de l’obra d’art total. 

Potser gràcies al que havia après en el taller d’ebenisteria paternal, es dedica sense distinció a l’estatuària i a les arts decoratives. La seva producció s’enriqueix amb ceràmiques (gots i plats ornamentals, retrats i figures), elements mobles (xemeneies, mobles) i altres objectes d’art (rellotges, enquadernacions). Alhora artista i artesà, domina totes les etapes de creació de les seves obres: inspiració artística, execució i producció tècnica. Es familiaritza amb nombrosos materials: a més del guix, el bronze i la terra ja presents en el seu treball esculpit, prova l’estany, la fusta i fins i tot l’ivori. A la mostra que es pot visitar a Perpinyà hi ha bons exemples de totes aquestes disciplines i estils.

Així mateix, s’hi percep com l’estil de Guinó s’inscriu alhora en les cerques ondulants de l’Art Nouveau i en la geometria rectilínia de l'Art Déco. Al llarg de la seva carrera sovintegen les figures majoritàriament femenines. A aquest univers s’hi afegeix una important producció de retrats, sovint de nens pacífics i somrients. Com va fer Renoir en la seva carrera de pintor, l’esposa i els fills de l’artista són regularment models. 

Perpinyà, a pocs quilómetres de les comarques de Girona i malgrat això sovint oblidada pels gironins, ofereix una extraordinària possibilitat de conèixer l’escultor que es va convertir en les mans del gran Renoir, i que després va lluitar legalment fins a ser reconegut coautor de les seves obres.

Subscriu-te per seguir llegint