Firaires de tota la vida, un any més a la Devesa

«Qui no té, a Girona, una foto quan era petit al Látigo?» es pregunta Josep Martí, al costat de la seva mare Maria Àngels, els responsables d’una atracció que fa més de seixanta anys que munta cada tardor per Fires a la Devesa fent pessigolles a la panxa a diverses generacions de gironins. La mateixa, tal qual avui, ha anat canviant de propietaris però manté l’essència de tota la vida i és un autèntic clàssic del parc de sensacions que hi ha hagut aquests dies, fins avui, al pulmó de la ciutat. Els actuals propietaris, la família Martí, de Piera, fa 31 anys que el tenen (abans havien dut pistes d’autoxocs, l’autopista Indianapolis, i més recentment el Disneyworld) i tancaran la temporada, com és tradició, a Girona. «Recordo que estàvem a Castelldefels i el meu pare, que va morir fa catorze mesos, ens va dir que volia comprar el Látigo al senyor Piqueras, i ho va fer», explica el fill, la cinquena generació firaire de la família.

Abans l’atracció, com la nòria La Luna, havia sigut d’una altra família històrica de la fira: els Lupotto. «L’avi de la meva dona va venir d’Itàlia i el 1929, per l’exposició universal de Barcelona, va introduir aquí els autoxocs, una cosa que no s’havia vist mai. Ells també van tenir el Látigo al principi i el van vendre a Piqueras», explica Joan Fernández, que amb 63 anys també ha «mamat» fira tota la vida. Els seus fills continuen amb el negoci. Són ja la cinquena generació. Ara porten dos Jamaica.

La fira és un món, una ciutat, amb moltes connexions familiars que lliguen diverses atraccions i generacions. El nebot de Fernández porta l’Skylab, un Enterprise com el que fa quatre dècades impressionava a la Devesa i que després d’uns anys «tancat en un magatzem», s’ha posat al dia. Un altre dels clàssics de Girona és l’Autopista Aragón, autoxocs gestionats pel barceloní Juan Ortega, de 63 anys, casat amb l’exatleta gironina Sílvia Velázquez, vinculada tota la vida al GEiEG i al tècnic Josep Lluís Lucero, cinc cops campiona de Catalunya d’heptatló. La mare d’Ortega i la sogra de Joan Fernández eren cosines germanes. El pare, originari de Saragossa, per això la pista es diu Aragón, també venia de la fira. Ell és la quarta generació, però sembla que no n’hi haurà una cinquena perquè el fill no vol continuar per aquest camí. «Els meus besavis tenien una roda de cavallets fixa a Gal·la Placídia de Barcelona», recorda. Havien arribat a tenir tres pistes d’autoxocs, ara només en conserva una, i a més a Girona hi ha dut un inflable i un circuit infantil.

La nit de diumenge, quan s’acabin les Fires, els autoxocs es desmuntaran i no tornaran a la carretera fins el maig. Les atraccions per a nens les instal·larà a Granollers, on viu. La ruta la comença a Cerdanyola i passa per la localitat del Vallès on resideix, Mataró, Sitges, Cunit, El Vendrell, Vilanova, Capellades, Igualada, Sabadell, les Franqueses i Barcelona, per la Mercè. A Girona, per deu dies, els autoxocs paguen 9.000 euros. Admet que aquí es guanya la vida (antigament parava a Palau i a Pedret abans d’aterrar a la Devesa) «però hi ha atraccions que pagant molt menys guanyen més, i per altra banda, a Barcelona paguem una tercera part que aquí».

De nen havia estudiat d’intern al Collell «perquè els pares havien de treballar per guanyar-se la vida», una característica aquesta que també comparteixen els fills de Joan Fernández, que ho van fer en una escola de monges de Piera. «Sent firaire no pots gaudir massa dels fills», confessa el responsable del Jamaica, que quan tenia els nens petits, explica, «volaven sols, amb una hostessa, fins a Mallorca per poder-nos veure el cap de setmana si nosaltres estàvem treballant allà».

El canvi de la fira

La fira, per Juan Ortega, «ha canviat molt». En el seu cas, els autoxocs ja no són el que eren. «Abans a les pistes hi anaves a buscar parella. La gent hi venia a lligar i a escoltar música. No hi havia tant d’oci. Ara és una altra història», es lamenta. Fa anys ell mateix s’encarregava de preparar la música que sonava a l’atracció amb un Revox, la marca suïssa de gravadores i electrònica enfocada a l’àudio. Ara tot és més senzill, connectat al fil musical de l’Ajuntament, però potser menys autèntic. «Deu ser cosa de l’edat», ironitza, per justificar que comença a estar «cansat» i que «entén» que el fill no vulgui seguir amb el negoci: «sembla fàcil, però estar aquí darrere a la taquilla venent fitxes no ho és gens, has d’aguantar moltes coses». Els firaires viuen, «com els pagesos», apunta Joan Fernández, amb un ull al cel «o al mòbil», subratlla Josep Martí. Perquè en aquest negoci «no hi ha res previsible, tot és improvisat. No som una botiga. Aquí si plou no tenim ingressos». Això és el que va passar dilluns a la tarda, quan un ruixat va buidar la Devesa durant una estona.

Tots coincideixen que les Fires de Girona són de les més atractives, però també es mostren preocupats pel futur. Per un costat, perquè Francesc Sánchez, el funcionari municipal que durant els darrers 25 anys ha sigut el responsable de la fira, es jubila «i haurem de veure qui ho assumirà, perquè amb ell això ha sigut una bassa d’oli, s’ho coneix tot i sap cada cosa on i com va», diu Joan Fernández. L’altra preocupació és que «molts ajuntaments s’agafen a la moda del concurs per adjudicar els llocs i això és perillós per a nosaltres si quan comença l’any no sabem exactament on podrem anar. Una de les essències de la nostra feina és l’antiguitat, i d’aquesta manera et pot venir una empresa que s’ho quedi tot», afegeix el veterà firaire. De moment a Girona tenen garantits dos anys més.

Les de Sant Narcís són les festes que culminen tota la temporada. Per a Fernández només li restarà Lloret. El Látigo posarà punt i final a la ruta fins l’any que ve, se’n tornarà a Piera, i allà aquests mesos fins a les portes de la primavera, serviran per fer-hi tasques de manteniment «sense tocar res de l’original, com hem fet sempre».

La temporada arrencarà per a Josep Martí a Mallorca, a la fira del Ram, una cita que reuneix les millors atraccions d’Espanya durant sis setmanes, i on el veterà aparell «treballa» tot i la competència de ginys molt més moderns. «És curiós el do que té el Látigo perquè si fas el circuit habitual, et pots guanyar la vida, però si el treus d’aquí, la gent no et ve, si no el coneix. Vaig provar Blanes, Vilanova, Cambrils i Palafrugell i no ens va anar bé». En canvi els seus cotxes retro i la fuetada que propinen als usuaris triomfen a la Feria d’Abril de Catalunya, Granollers, Mataró, Gavà, Castelldefels, Ripollet, Santa Coloma de Gramenet, Poble Nou, El Prat i Sant Feliu abans d’aterrar a la tardor a Girona.

«Tinc fotos d’aquests cotxes del Látigo amb l’avi de la meva dona i ella pujada, i també de la meva néta aquí a Girona, i són exactament els mateixos», recorda Joan Fernández, que a la Devesa hi té dos Jamaica perquè «la fira és grossa i val la pena». És l’únic lloc on passa, i durant la resta de la temporada «quan és a un lloc, l’altre va a un altre». Bàsicament es mouen per Girona, tot i que també munten a la Feria de Abril de Sevilla. Des de fa 24 anys els Fernández-Lupotto viuen a Figueres i des d’allà segueixen les rutes que els toquen.

La clau, a la fira, és encertar l’atracció. Perquè «gairebé tot està inventat». Fernández recorda que a França agraden ginys que capgirin i, en canvi, coses com el Látigo, El Tren de la Bruixa o el Saltamontes no enganxen. «La sensació és important. Pots tenir una atracció molt maca, que si la sensació a la gent no és bona, no funcionarà», assegura. Després de tenir tómboles i autoxocs, entre d’altres, ara amb els Jamaica «tota la mainada ja sap què es trobarà». És això: aquesta màgia que passa de generació a generació malgrat que el món canvia a ritme endimoniat i no espera a ningú.

Subscriu-te per seguir llegint