El que amaga la Vall de Camprodon

La història no ha de ser feixuga per força. Ni tan sols la història rigorosa. Però no està a l’abast de gaire gent aconseguir a la vegada ser divulgatiu i rigorós. El gironí Josep Clara és un d’aquests pocs, ho ha demostrat a bastament i ho torna a posar de manifest ara amb «Històries de la vall de Camprodon» (Editorial Gavarres), un llibre en què presenta textos tan atractius com llegendes inventades per Joan Amades, contes infantils o fins i tot versicles bíblics, però partint sempre d’un document comprovable, conservat en algun arxiu privat o públic. El llibre és un compendi d’històries menudes (dels segles XIX i XX, no cal anar gaire enrere per trobar fets sorprenents), fins a una setantena, però no hi falta mai la referència a un paper o a un escrit que el mateix Clara va saber trobar. A partir de la troballa, i gràcies al seu saber fer a l’hora d’explicar-ho, l’autor fereix un esdeveniment atractiu. Dit així, sembla una tasca fàcil, i segurament un dels grans mèrits d’«Històries de la vall de Camprodon» és precisament el d’amagar la dificultat de la seva elaboració darrere d’una aparent -i falsa- senzillesa.

Clara, professor d’Història Contemporània a la Universitat de Girona i membre de la Real Academia de la Historia, ha sabut triar un bon indret al qual anar a rescatar històries perdudes. En ser d’alta muntanya i fronterera, la vall de Camprodon posseeix tots els ingredients per a ser bressol d’històries i llegendes. A pobles com Sant Pau de Segúries, Molló, Llanars Villallonga de Ter, Setcases o Tregurà, a llogarets com Rocabruna, Freixenet, Beget, Salars, al coll d’Ares, a la vall de Bolós, o també en la mateixa Camprodon, les històries van passant de generació en generació, abans explicades a la vora del foc, avui suposo que via whatsapp. Faltava algú que les verifiqués i les posés per escrit. Aquest algú era Josep Clara, que confessa una relació sentimental amb aquest territori des que el 1964 va assistir a un campament dels escoltes al pla de la Fageda, a Setcases. A més, a més, recorda, «és la serralada més propera i assequible dels gironins».

Situada a la comarca del Ripollès, la vall de Camprodon avui és coneguda per la seva gastronomia artesana -vinculada quasi sempre a la tradició agrícola i ramadera de l’indret-, nuclis comercials actius i activitats esportives punteres, allà hi ha els orígens de l’esquí a Catalunya i a Espanya, i s’hi respira des de fa dècades ambient excursionista (el primer refugi d’alta muntanya de la península és el xalet d’Ulldeter, que data de 1909, tal com es detalla en el llibre). Però la seva història es remunta al segle X, raó per la qual és un paradís arquitectònic, amb ponts, carrers de pedra, monestirs i esglésies. I raó per la qual s’hi acumulen històries, llegendes, contes i rondalles, com demostra el llibre de Clara.

També fotografies

«Històries de la vall de Camprodon» es divideix en onze capítols, de noms tan atractius com «Bèsties i persones», «Temps de maquis», «Imatges de la dictadura», «Conflictes i accidents», «Comportaments dissortats»... Cadascun d’ells recull unes quantes de les històries que donen nom al llibre. Hi apareixen referències singulars de la vall, turistes i excursionistes, animals perseguits, desgràcies i accidents, gent d’església, comportaments dissortats, temps de guerres, catalanisme, obrerisme, actituds franquistes i antifranquistes, carrabiners, guàrdies civils, sometents... i noms propis de casa i de fora.

Josep Clara que no fa servir mai la història oral ni la memòria pròpia «sinó que basa les seves afirmacions en documents, com a bon historiador»

Però no només de paraules viu l’home, així que en Josep Clara ha tingut l’encert d’incloure en el llibre un bon nombre de fotografies -algunes del seu propi arxiu personal- que ens ajuden a veure com ha sigut la vida a la Vall de Camprodon des d’inicis del segle XX fins ara mateix. Hi podem veure els assistents a un acte de la Cambra Oficial Sindical Agrària que va tenir lloc a Molló l’any 1962, els espectadors -inequívocament benestants- d’un partit de tenis al camp d’esports del passeig Maristany de Camprodon als anys trenta, l’arribada de refugiats republicans a Prats de Molló el 1939, carros estirats per bous enmig de la neu, excursionistes del GEiEG a Ulldeter el 1932, o els assistents a la festa major de La Roca, a Vilallonga de Ter, el 1912, entre moltes altres imatges que ens mostren com era la vida en aquells paratges. Com a curiositat, qui això escriu ha pogut veure per primera vegada una fotografia de tropes isabelines durant la tercera carlinada, en una imatge presa a Vilallonga de Ter en els anys setanta del segle XIX.

Com diu en el pròleg l’historiador i periodista Jaume Fabre, «les trampes de la memòria són tan grans que sembla mentida que encara hi recorrem a vegades per reconstruir moments del passat». Per això, destaca de Josep Clara que no fa servir mai la història oral ni la memòria pròpia «sinó que basa les seves afirmacions en documents, com a bon historiador».

D’aquesta manera, comença a un divertit capítol, «Toponímia desgraciada» que recull les barrabassades que s’han dut a terme ja des dels anys 30 en els mapes espanyols de resultes dels topònims de la zona. Així, el Pi Ajagut passava a ser «Pixagu», la Rajoleria es convertia en «La Relojería», el bosc de la Xoriguera és «Xurriguera» o el Castell de Moros passa a «Castell del Mozo». 

Interessant també és saber qui eren els més rics de la vall l’any 1864 i quina era la seva fortuna, cosa que es pot saber gràcies al cens electoral d’aleshores, ja que era un dret reservat a les elits. L’any 1864, el més ric d’aquelles terres era Salvador Aulí, amb una fortuna de 402 escuts (les pessetes encara no havien aparegut), un hisendat propietari de ca n’Aulí, important pairalia a la sortida de Camprodon. L’autor, com es veu està ben documentat, i aprofita per assenyalar que el quinzè contribuent de 1864 era un capellà, Josep Costa.

Sense sortir del gremi, un capítol del llibre el protagonitza Martí Cufí, vicari de Camprodon, comandant i canonge guerriller. Quan el 1793 les tropes franceses van entrar a Camprodon, el capellà es va distingir a l’hora d’animar els habitants de la vila a foragitar l’enemic, i ell mateix hi va contribuir amb les armes a la mà. Carles IV el va nomenar canonge de la Catedral de Girona com agraïment, però l’home va continuar igualment la lluita armada, amb tant d’èxit que al cap d’un any va ser nomenat comandant. Va morir a resultes les ferides rebudes en una batalla en la qual es va comportar de manera heroica, i està enterrat al peu de la porta dels Apòstols, a la catedral de Girona. Tenia només trenta anys. A Barcelona hi ha un carrer que du el seu nom.

Rutes de l’exili

La situació geogràfica de la vall fa que passar de França a Espanya per camins de muntanya fos relativament senzill, cosa que ha deixat un munt d’històries de tot tipus, tant de contraban com de fugides -a una banda i altra- i també, naturalment, d’exili. Allà hi ha els paisatges que guarden el record de centenars de milers de persones que varen creuar pels Pirineus fugint de la Guerra Civil, cosa que ofereix un punt de vista diferent d’aquesta serralada: fronterera per un temps, però agermanant la població de tots dos costats. 

Clara xifra en unes 100.000 persones les que van marxar a l’exili per la vall de Camprodon, «sota la mirada impassible del Costabona i el Canigó, encaputxats de neu». Els colls d’Ares (1.513 metres), Pregon (1.535) i Siern (1.629) van ser els salvadors de tota aquella gent. En un altre capítol, com a bon historiador, Clara recorda que, tot i el sentiment majoritàriament republicà de la comarca, cap a dos centenars de joves es van allistar en l’exèrcit franquista.

No tot són desgràcies, per descomptat -tot i que a la muntanya els accidents no són estranys, i al llibre en surten uns quants-, i l’autor ens informa també d’anècdotes, enamoraments i fins i tot de savis de totes les branques, tant de lletres com de ciències, com Antoni M. Alcover, Joan Maragall, Joan Coromines, o Marian Aguiló, que després d’anar en carro de Ripoll a Camprodon per un camí de cabres, va escriure al seu germà: «El sol nos estavellava i a pesar d’això hem vist moltes vegades les estrelles. Mare de Déu quin camí! No tenim cap os romput, i és un miracle dels grossos».

Subscriu-te per seguir llegint