Diari de Girona

Diari de Girona

Set anys d’arquitectura, una vida de baríton

El gironí Oriol Mallart va llicenciar-se en arquitectura i va arribar a obrir un estudi, però ho va deixar tot per cantar; ha posat un peu als millors escenaris d’Europa, com Viena, París, Hamburg o Budapest, entre moltes altres ciutats

Un concert al Palau de la Música, a Barcelona, amb Oriol Mallart a la dreta. A. Bofill

Va estudiar la carrera d’arquitectura durant set anys. Es va treure el títol i va obrir un despatx. Però no ho veia clar. No era la seva passió. Al gironí Oriol Mallart li agradava cantar. I un dia, va fer el gir. Va deixar els projectes, les visites als ajuntaments i va començar a estudiar música. «No he pensat quasi mai que fos temps perdut. No voldria esborrar els set anys d’estudi», detalla ara.

Oriol Mallart, de 37 anys, trepitja ara alguns dels auditoris, teatres i equipaments culturals més importants del món com a baríton. Treballant d’arquitecte notava que potser s’hi podia guanyar la vida, que era molt dinàmic però admet que no li «aportava pràcticament res en l’àmbit emocional. Era com un autoengany», relata.

Des que tenia set anys, tocava el piano, com a aficionat, a l’escola Aula Musical i al Conservatori de Música Isaac Albéniz. Cap als setze anys, els dubtes es van esvair. Tenia clar que havia d’estudiar arquitectura: «A l’empresa familiar sempre havia vist aquest món. La construcció de pisos i habitatges, el disseny. Em vaig encaminar cap allà i vaig deixar la música apartada». Assenyala que, aleshores, al seu cap, s’hi repetia un pensament: «L’arquitectura em donarà feina i la música serà una afició».

Va estudiar a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura La Salle, de la Universitat Ramon Llull. «M’agradava, però m’anava adonant que no m’apassionava. Que no tot seria construir i dissenyar. Que allò aniria de fer altres coses. De temes econòmics, de dominar normatives, d’ajuntaments, de ser vius.... la idea d’artista de quan era adolescent de crear... s’anava apagant», reflexiona.

Va acabar la carrera als 25 anys. Va enviar centenars de currículums, però ja havia esclatat la crisi econòmica. No hi havia respostes positives. Només alguna, per treballar sense cobrar. I molts silencis. Va decidir muntar un estudi d’arquitectura amb qui aleshores era la seva parella. L’aventura duraria dos anys. «Vam aprendre de què anava tot. Érem dos nens que anàvem a ajuntaments, ens reuníem amb arquitectes municipals i que perdíem moltes coses. Competíem amb estructures i despatxos molt grans», recorda.

El baríton gironí, de jove, quan exercia d’arquitecte abans de convertir-se en cantant, fent una visita d’obres a una casa en reformes. DdG

El moment del gir

Durant aquests dos anys de batalles professionals, vivia a Barcelona però els dilluns anava a Girona perquè s’havia apuntat al Cor de Cambra de la Diputació. El gabinet d’arquitectura no acabava de funcionar i tenia temps lliure. Aquí va començar el canvi de xip. Habitual del piano, li va començar a «atraure molt cantar». El director, Pablo Larraz, que ara és el director de l’Orfeó Català, el va motivar a començar a rebre classes de cant. Li va proposar una professora, la reconeguda soprano Marta Mathéu. «Vaig començar a anar amb ella com qui s’apunta a classes particulars d’anglès», explica. «M’agradava molt i per què no, llançar-me a treballar-hi», reflexionava aleshores. Entre Mathéu i alguns amics, el van convèncer per provar d’estudiar la carrera de cant a l’Esmuc (Escola Superior de Música de Catalunya). «Primer pensava que amb 27 anys ja se m’havia passat l’arròs, però em vaig animar a presentar-me a les proves», exposa.

Aquesta decisió no va ser rebuda amb molt de convenciment a casa: «El meu pare ara em dona molt de suport, però primer el sorprenia que després de tants anys d’esforç fent arquitectura, de cop, volgués anar a una altra carrera on, d’entrada, no semblava que m’hi hagués de guanyar molt bé la vida». Oriol Mallart es va acabar presentant a les proves de l’Esmuc.

Hi havia cinc places i hi va entrar. Va començar a estudiar als 28 anys. Amb la parella es van separar, i amb la nova carrera, l’estudi d’arquitectura es va quedar sense activitat. Van esborrar tot el rastre professional. El cop de timó estava materialitzat. Es dedicaria a estudiar la nova carrera, cant clàssic, de quatre anys.

«No estic penedit d’haver fet arquitectura», deixa clar. «Si hagués començat cant amb disset anys, tant a nivell de maduresa personal com de maduresa vocal, potser no ho hauria aprofitat tant com em podia aportar la carrera», argumenta.

Recorda que tots els anys fent una altra carrera «molt dura i difícil d’aprovar, amb molta dedicació i poca vida social» li van donar una «fortalesa i maduresa» que ara fa que no es penedeixi d’aquells aprenentatges adquirits. «Al final, a la universitat no s’hi va només per treballar d’allò, sinó també per empapar-te de coneixement. No he pensat gairebé mai que fos temps perdut», insisteix.

Ja estudiant cant a l’Esmuc amb la mezzosoprano Mireia Pintó, va començar a fer de professor en una acadèmia de Castelldefels: «Em vaig adonar que també m’agradava molt ensenyar la música i el cant. No sabia si cantant m’hi guanyaria la vida, però tenia les classes».

Al segon curs li va començar a sortir força feina. Audicions per directors, per cors, per grups i algunes feines i projectes que van servir per situar-lo a l’escena musical catalana «com un jove que començava». L’any 2017, encara estudiant, va guanyar la beca Salvat Beca Bach per a solistes.

Això li va donar l’oportunitat de fer concerts amb orquestres com a solista i alguna classe magistral amb algun professor i cantant de renom.

Interpretant al mateix escenari una peça de Händel, en un recital durant la pandèmia. DdG

Quan va acabar la carrera va poder dedicar-se en cos i ànima a la professió amb col·laboracions. La seva feina era, i és, més freqüent en grups que com a solista. Entenent que un grup poden ser un cor de vuit persones i que inclou solos. Per gustos personals, va descartar l’òpera.

També per característiques vocals. Va tirar més cap a la música de concert. Per exemple, amb el Cor de Cambra del Palau de la Música, sota la direcció de Xavier Puig, on entrava com a reforç habitual i amb Ensemble O Vos Omnes amb Xavier Pastrana de director. També amb el Cor Cererols dirigit per Marc Díaz.

Hi havia, però, un dilema: Quedar-se a casa o fer les maletes i provar sort a l’estranger. Com altres companys i com passa en altres professions. «A Catalunya i a Espanya, les oportunitats són molt poques», explica. Considera que la seva feina està «molt mal pagada» i que, potser per això, «els que quedem aquí, són menys». Té una part positiva: hi ha menys competència i, per tant, més oportunitats.

El gran salt

La pandèmia va frenar el seu impuls. Havia aconseguit treballar amb Jordi Savall en dos projectes de la Capella Reial de Catalunya gràcies a unes acadèmies per a joves que començaven. Des de finals del 2020 fins ara, l’han continuat necessitant per tots els cors grans, però també per petit format. Ha estat un salt per poder cantar en llocs d’Europa emblemàtics com la Philharmonie de París, l’Elbphilharmonie d’Hamburg o el Teatre Valli de Reggio Emilia. Fins i tot a Corea del Sud, en espais com el Seoul Arts Center.

En paral·lel havia posat un peu al grup belga Collegium Vocale de Gent, amb el director Phillippe Herreweghe. Havia fet una audició «per provar», en el que considera que és «un dels tres millors cors del món» i va tenir sort. Va començar a poc a poc amb projectes d’una setmana, però ha acabat cantant en auditoris molt importants, com a l’emblemàtic Musikverein de Viena, on es fa el tradicional concert d’Any Nou, o al Mupa de Budapest.

Actualment, pot dir que ha posat els dos peus en molts altres auditoris de renom: el Koningin Elisabethzaal d’Anvers, el Bozar de Brussel·les o el Philharmonie de Luxemburg, a més d’espais més propers però no de menys nivell com el Gran Teatre del Liceu, l’Auditori de Barcelona, l’Auditori Nacional de Música de Madrid o l’Auditori de Saragossa.

A Girona, però, ha cantat poc. No per falta de ganes. I ho lamenta: «Tot està molt centralitzat a Barcelona però veus altres ciutats com Lleida o Sant Cugat amb uns auditoris que tenen una activitat molt potent i jo com a gironí que visc aquí, sempre he d’anar al centre de Catalunya o a Europa a cantar quan tenim un auditori amb poca activitat i que la que hi ha, alguna, a més, sovint ve de fora... I això que aquí hi ha cantants i instrumentistes de nivell», reivindica.

Imatge d’un concert al Seoul Arts Center de Corea del Sud, on va cantar amb la Capella Reial de Jordi Savall l’any 2019. DdG

La música és la seva passió i no tot és cantar. Fa classes a casa i des de fa tres anys dirigeix la jove Coral Singlot. «És una feina propera a la meva. Ajudo a cantar», diu somrient. Apunta que «només cantant» ja es «guanyaria la vida, però que no vol renunciar a les altres tasques. Ensenya adults i amateurs. «No hi ha mai pressió», detalla. Molts són cantaires de la Diputació. I continua anant a classe, per seguir-se formant, amb el baríton Joan Martín-Royo.

Compartir l'article

stats